La guia de telèfons, el bestsèller andorrà. (arti-042.doc)

Tot i l’admiració que sento per STA, i altres institucions públiques o parapúbliques per la seva trajectòria, per la qualitat del servei i per la seva constant renovació tecnològica, m’ha sorprés observar en la darrera edició de la guia de telèfons tres aspectes que de manera repetitiva contrasten amb el que caldria esperar de l’entitat i en una època en que els mitjans disponibles donen molt de sí.

El primer és el retard en que surten les guies de telèfons, almenys en relació a l’any que representen. No seria possible que els abonats d’alta fins al 31 de desembre o octubre de 1999 fossin els que apareguessin en la guia del 2000, que hauria d’haver aparegut al gener-febrer del 2000, i no set mesos més tard?

Per què a meïtat del 2001 encara utilitzem la guia de telèfons d’Andorra del 2000 i la del 1999 per localitats amb dades de tarifes vigents de 1998 la darrera?

Si realment un any és una periodicitat excessiva perquè no es reprén, com s’havia fet anteriorment, les guies amb validesa per a dos anys?

No es pot aconseguir lligar el final i l’inici de les guies amb normalitat i que es correspongui l’any del qual es diu ser guia amb l’any en que es viu?

La segona observació és insignificant pel detall però important pel que revela. A la pàgina 69 de la Guia de Telèfons d’Andorra 2000 hi apareixen en tres línies separades els fax de la Conselleria d’Agricultura i Patrimoni Natural, la Conselleria de Serveis Públics i la Conselleria de Turisme i Esports. Sorprén que 7 anys després encara es guardin aquestes denominacions pre-constitucionals dels Ministeris que a més han canviat tots ells de nom, que posen de relleu certes mancances de coherència i ordenació interior de la guia.

El tercer punt és la manca d’accentuació de les majúscules de manera parcial, especialment en les pàgines grogues, i sistemàtica en totes les referències dels titulars (noms i cognoms), tant de la guia general amb pàgines grogues com de localitats, produint-se aquesta mancança inclús en les minúscules de les adreces.

Presentar els noms i cognoms dels titulars correctament escrits amb els seus accents és normal, tot i anar amb majúscules, perquè en català cal accentuar-les i a més es facilitaria el coneixement correcte dels noms i algunes paraules de la nostra llengua als usuaris no catalanoparlants. No obstant això és de sentit comú que escriure correctament els noms i cognoms tant catalans com d’altres llengües seria el més normal i respectuós. Ja no menciono escriure amb l’accentuació correcta les minúscules de les adreces i els noms dels pobles.

La primera guia de 1967 tenia algunes faltes. Al 1968 es varen corregir. Després es varen repetir les faltes fins al 90-91 en que es varen corregir però només parcialment. No seria hora però que a la propera guia del 2001-2002 es corregissin definitivament aquestes faltes tant fàcils d’esmenar utilitzant els serveis d’assessoramet lingüístic del mateix Govern?

La normalització de l’ús del català entre la població resident al país que la recent legislació preveu i els esforços fets des de l’administració general són doblement positius per necessaris i inhabituals.

Si bé el pes important de l’èxit d’aquesta “normalització” recau en tota la societat andorrana, i en especial en l’actitud personal tant dels nacionals com dels estrangers residents, no s’ha d’oblidar que les institucions públiques i parapúbliques han de ser particularment atentes al què fan i com ho fan.

La guia de telèfons és, sense cap mena de dubtes, el bestsèller andorrà, és a dir, la publicació amb més èxit editorial, mesurat per la que té més tiratge i de la qual se’n fa major difusió.

Si hi afegim, a més, que això es repeteix cada any (o dos anys) i que és l’única publicació andorrana que té entrada a totes les llars, negocis i racons del país, la seva significació pren un relleu especial.

Exigir rigor, coherència i bon exemple a STA en la preparació de les seves guies de telèfons (o altres) no està fora de lloc, sobretot quan es té la certesa, com tinc, de la seva capacitat per fer-ho.



Antoni POL

Tràmits, un revulsiu en l'administració. (arti-041.doc)

TRÀMITS, UN REVULSIU EN L’ADMINISTRACIÓ

Les administracions públiques, en general i d’arreu, acostumen, com qualsevol gran empresa o organisme amb el temps, a perdre de vista allò que les fonamenta i les justifica, podent passar d’estar al servei de la ciutadania al simple servei de l’administració. Obliden que són els servidors per excel.lència, que es troben al servei del públic i de les persones i es consideren unes estructures a les quals s’ha de servir en justificació de ... en compliment de ... com a garantia de l’ordre, de la llei, o de la simple eficàcia burocràtica.
De ser servidores i facilitadores dels serveis públics i de resoldre els conflictes de la societat es pot passar, per moments, a tenir la sensació que són les senyores de la societat o els amos que s’atribueixen l’interés general i que llur missió es comença i s’acaba en elles mateixes i en la seva pròpia lògica.
Evitar caure en la imatge de pèrdua de dinamisme, opacitat, ineficàcia, manca d’objectius, de corrupció, d’irresponsabilitat, de favoritisme que de vegades donen o es té de les administracions públiques és un repte per a totes les comunitats que es preciïn.
Per aquesta raó és bo que apareguin tant sovint com sigui possible revulsius, incentius o al.licients que sagsegin i despertin i obliguin a renovar els hàbits, les estructures i la maquinària de les nostres institucions i les seves administracions si les volem despertes, actives, vives i amb plena salut i capacitat per a poder desenvolupar les seves accions i finalitats per a les quals s’han creat.
Per tradició, varietat i tamany de les administracions públiques això no és gens fàcil.
Darrerament, però al nostre país i deixant de banda altres actuacions, unes persones decidides i lúcides des de dins de la mateixa administració pública, han gosat posar en marxa un projecte, TRÀMITS, capaç de generar un procés de renovació i racionalització interna general que mereix un reconeixement públic.
El mèrit important de tràmits no és només perquè constitueixi un revulsiu dins de les administracions públiques, ni perquè signifiqui racionalitzar tots els processos de treball de l’administració pública (general com comunals), ni perquè utilitzi les noves tecnologies, ni perquè obligui a una major coordinació interna, ni perquè simplifiqui els tràmits, sinó perquè està plantejat i busca aconseguir prestar un millor servei.
Millora del servei que es concreta en reduir el nombre de passos a fer pels ciutadans en la seva relació amb l’administració, en reduir el temps de resposta, en donar una millor atenció i orientació, en reduir els costos i en fer sentir en definitiva que qui gestiona l’interés i els recursos públics ho fa de la millor manera que es coneix i és possible. I es vol atendre amb amabilitat, eficàcia i personalització. Recuperar en definitiva l’esperit de servei que sovint es dilueix en la burocràcia i adequar-lo als temps actuals.
Desitjo que aquest projecte que s’està fent realitat s’acabi concretant a tots els nivells i apartats de l’administració pública, guardant cadascuna les seves especificitats i independència, en els terminis més breus possibles i es pugui passar, ben aviat, a disposar, via internet de tots els serveis de l’administració minimitzant els desplaçaments als que no requereixen de contactes personals i permetent poder-nos sentir ben servits per l’administració pública les 24 hores del dia, de tots els dies de l’any.

Els esforços i els recursos per aconseguir un servei permanent, eficaç i de qualitat d’atenció al ciutadà serà sempre benvingut.
Antoni POL

L'afirmació de l'andorranitat (arti-040.doc)

Manifest
Agora Cultural 2001

La cultura és el fruit característic d’una societat, que es renova continuament a partir del degoteig de les vivències, de tot tipus, individuals i col.lectives, que la configuren.

Per aquesta raó la cultura és l’autèntic patrimoni de la humanitat.

La cultura, com tot a la vida, permet múltiples aproximacions i lectures, però és l’únic element que ens relliga a tots, que ens comunica amb tots i ens iguala a tots; és el tret que ens distingeix dels altres sers vius; és el rastre que obrint-se camí entre les generacions ens transcendeix si hem estat capaços de marcar un bon solc.

Des d’Andorra, avui, a l’inici del segle XXI i del tercer mil.lenni des del comptatge microhistòric cristià, surt aquest manifest que creu en la necessitat de l’AFIRMACIÓ DE L’ANDORRANITAT.

Afirmació que no pretén ser una reivindicació de titularitat ja que, com s’ha dit, no té sentit perquè la cultura és propietat de tots, depassa els pobles, les nacions, les llengües, els estats, les religions i és exclusiva de tota la humanitat, la del primer món, la del segon món, la del tercer món i la del quart món, i més enllà si cal.

Afirmació que sí pretén ser el reconeixement explícit de la contribució andorrana o des d’Andorra, d’una part molt petita de la humanitat, a la cultura de tots.

Andorranitat que es sustenta no en la qualitat o el fet d’ésser andorrà (o tenir passaport), sinó en la voluntat de ser persones lliures (o neutrals en el sentit de ni els uns ni els altres sinó nosaltres), en la voluntat de ser des d’un territori concret amb un fet territorial característic (o de frontera, amb essència federal i equilibrat), en la voluntat de ser d’unes institucions històriques (o coprincipat, consell general i comuns de base parlamentària i arrels populars les darreres), en la voluntat de ser amb unes arrels catalanes (de llengua i cultura), en la voluntat de ser malgrat la petitesa i delicadesa del que som i la nostra dependència exterior, en la voluntat de ser fidels a una tradició renovada que creu en valors com la igualtat, la solidaritat, l’equilibri, la tolerància, el respecte a la pluralitat, l’humanisme occidental incloent el cristianisme, la presència discreta en el món, amb l’orgull de tot i no ser diferents, sentir-se diferents i lluitar per la diferència.

Som un país tant petit que si ens descuidem ens el passem.Estem tancats a terra per altes muntanyes que alhora ens projecten enlaire obrint-nos una perspectiva enllà i amunt única del món i de l’univers que es troba envoltant-nos.Treure profit d’aquesta dimensió doble i de contrast a la vegada que ens identifica ens permetrà no perdre’ns en el llarg camí que estem convidats a fer.

I com que tot manifest té uns propòsits, ja enumerats, i un programa, es vol concretar tres actuacions a curt termini, desitjables per bones i urgents per necessàries, entre moltes altres de possibles, i evidentment marcades pel segell de la ciència que no és més que l’esperit de coneixement en el sentit més ampli de la paraula:

1-Aquest manifest emplaça a les entitats culturals, a les institucions públiques i a la societat andorrana a fer realitat l’ENCICLOPÈDIA ANDORRANA, en un projecte modest però factible on s’exposin el conjunt de coneixences relacionades amb Andorra preservant així un coneixement que està desapareixent desgraciadament a una velocitat lamentable, perdent-se, si no ho reparem, el llegat dels nostres antecessors per a les generacions futures.

Serà alhora l’indret just on poder reflectir les nostres especificitats culturals.

Serà també un reconeixement a les generacions que ens han permés poder disposar de l’Andorra actual.

2-Aquest manifest demana al Consell General el reconeixement del SISTEMA INTERNACIONAL, de les unitats fonamentals de mesura que va ser proposat internacionalment el 1960, en substitució del Sistema Mètric Decimal acceptat a França el 1795 i reconegut pel Consell General el 1934.

Aquests acció ha de permetre l’homologació de la producció industrial, el consum intern i la ciència andorrana a les normes internacionals.

3-Aquest manifest reclama al Govern la creació de l’AANOR o Associació Andorrana de Normalització, que permeti intervenir en la discussió, creació i adopció de normatives tècniques, així com en la seva traducció per a un millor coneixement i divulgació entre la societat andorrana.

ASSUMIM, DES DE LA NOSTRA ANDORRANITAT, EL REPTE DE LA CULTURA COM A PATRIMONI DE LA HUMANITAT !


Antoni POL
Secretari d’AGORA CULTURAL 2001

Escollir el futur professional (arti-039.doc)

Decidir-se per escollir una professió, quan es pot, és sempre un moment important per la temença i el risc a equivocar-se que comporta.

Quan per aconseguir dita professió cal passar prèviament per una formació llarga i difícil la situació esdevé, si és possible encara, més angoixant.

Però en els inconvenients de la lliure elecció rau també la grandesa de la possibilitat de fer-ho.

Equivocar-se en aquesta o qualsevol altra decisió de la vida no és el problema.

El problema és deixar-se enfonsar pels errors comesos en lloc de treure’n una lliçó i la força renovada per a superar-se i continuar endavant.

Henry Ford va dir, més o menys, que el fracàs és una ocasió excepcional que ens permet poder partir de nou de zero tenint però una experiència i coneixements que ens dóna avantatge per a assolir els mateixos o nous objectius.

Tenir moments en que cal decidir-se, en que hom és conscient de que ha d’escollir és simplement magnífic, perquè és senyal inequívoc de que estem vius i que vivim com cal és a dir conscientment.

No poder decidir res, passar temps sense poder prendre cap decisió en el nostre fer i desfer diaris significa la quotidianeïtat, la rutina i finalment l’absurd.

Ja ho diu la dita francesa que viure és escollir, malgrat que escollir signifiqui renunciar.

Tots els que hem tingut la sort de poder escollir el nostre futur professional hem hagut de fer en un moment o altre, i inclús en diversos moments, un salt al buit, de confiança o acte de fe si voleu, pensant en que aquella direcció, l’escollida, és la bona, tot i no veure’n la fi.

I aquest salt al buit no el pot fer ningú altre per un mateix i cadascú l’ha de fer individualment.

En l’elecció del futur professional hi ha uns mínims a tenir en compte com són unes aptituds en relació a alguna de les matèries relacionades amb el tema escollit i, també, que agradi algun dels àmbits de treball o objectius d’aquell.

Cal però considerar uns altres aspectes.

La importància de la informació prèvia que es pot tenir de les diferents possibilitats professionals és, avui, un avantatge que té en contrapartida l’excés d’oferta davant del desconeixement precís de la demanda de la situació laboral a mig i curt termini.

I això és degut a la rapidesa dels canvis que introduixen el mercat econòmic, la tecnologia i el procés de globalització.

Per tant l’opció professional que s’esculli és bo que tingui una amplitud suficient perquè dintre seu hom es pugui moure podent fer front a canvis estructurals que es produeixin en el futur.

En conseqüència la formació que hom hagi de rebre és bo que, més enllà d’una possible especialització final, sigui genèrica (dins aquella professió), per a permetre aquesta flexibilitat que sens dubte serà cada dia més necessària per adaptar-se a les situacions canviants que ens preparen els propers anys a venir.

Tot i que això doni la sensació, en començar a treballar, que s’està poc preparat.

L’experiència i adaptació al mercat de treball concret s’adquireix, sempre, amb una certa rapidesa malgrat la desorientació i dificultats inicials.

En el cas d’optar per una professió més especialitzada caldrà compensar aquest fet amb uns complements de formació en altres aspectes per obtenir la flexibilitat necessària.

L’assoliment d’una professió i la seva realització, finalment, no ens han de fer perdre la raó del viure, que no consisteix en ser això o allò, sinó en el viure la vida com a persones, és a dir sent els protagonistes conscients de la nostra única, irrepetible i exclusiva vivència enmig de la societat.

Antoni POL

Por al patrimoni ! (arti-038.doc)

La setmana passada es va enderrocar la Casa Palau de St. Julià de Lòria. Una vegada més desapareix una obra singular del nostre patrimoni arquitectònic, artístic i cultural en ple dia, en ple segle XXI, en una Andorra que es vol gelosa de la seva identitat, que es vol decidida a apostar per al futur turístic del país, en la més estricta normalitat particular, política, administrativa, ciutadana, cívica i institucional. O hauríem poder de dir anormalitat!

Què ens està passant a la societat andorrana que no som capaços de generar estusiasme, estima, reconeixement i consideració amb les obres arquitectòniques, artístiques i culturals que ens ha llegat el passat?

Ens sentim avergonyits per aquest patrimoni?

Com és que amb les joies antigues, heretades o adquirides, a ningú se li acut fondre-les i refer-ne de noves amb el material recuperat?

Perquè amb aquestes obres singulars que són punt de referència per a tota la comunitat a més d’excepcionals propietats, els seus titulars actuen de manera errònia tant partícularment com cívicament?

Perquè tenim por del patrimoni?

Perquè aquesta por lamentable que fa que els particulars posseïdors de patrimoni es sentin incòmodes en la seva titularitat i en lloc de considerar-se afortunats de posseir un bé admirat per la societat i amb un valor afegit (històric, cultural o estètic) es senten com desgraciats i marcats per una fatalitat?

Des de tota la societat hem de ser capaços d’invertir aquesta manera absurda de mirar el patrimoni.

Els particulars, amb patrimoni, no ens n’hem de voler amagar per pensar que ens caurà al damunt tot tipus de limitacions a la nostra capacitat de decidir i sobretot afectacions als legítims interessos econòmics que cadascú pugui tenir.

Les institucions, les administracions i les entitats cíviques afectades i els ciutadans amb sensibilitat pel patrimoni (que hauríem de ser tots perquè directament o indirectament ens hi va molt amb la seva pèrdua o conservació i recuperació), hem de canviar urgentment la mentalitat i contemplar el patrimoni no com quelcom que és de tots i ben poc del seu propietari, ni quelcom que cal congelar com sigui enlloc de saber reutilitzar, ni quelcom a mirar com una peça de museu intocable sinó i més aviat quelcom d’excepcional que amb l’entesa de tots els directament concernits satisfaci els interessos privats i els col.lectius.

Hauríem d’aconseguir, amb aquest canvi de mentalitat, que els propietaris fessin cua per a obtenir la qualificació de patrimoni parroquial o nacional sobre els seus béns.

Cal passar de mesures passives de simples ordinacions que esperen al particular per poder-lo collar, a mesures actives que s’adrecin al particular per ajudar-lo. L’afectació ha de ser una sort que arriba i no una desgràcia.

Cal urgentment l’elaboració d’un catàleg nacional detallat dels béns susceptibles de ser declarats d’interés arquitectònic, artístic, cultural i natural la seva declaració i la seva publicació oficial.

Cal igualment l’elaboració dels catàlegs parroquials amb la seva corresponent relació i connexió amb el territori a través dels corresponents Plans d’Ordenació i Urbanisme Parroquials.

Cal que les institucions i administracions públiques proposin una legislació i reglamentació al respecte i actuïn de manera concertada (comunals i generals) i coordinada dins de la mateixa administració general, però amb una visió oberta i cercant solucions positives i evolutives i no limitacions sense sentit.

Cal introduir el concepte de cas singular per als edificis i entorns relacionats amb el patrimoni arquitectònic que permeti actuar de manera específica i sensible i adaptada a cada cas.

Cal generar, amb una sobretaxa sobre l’edificació normal, uns recursos econòmics que permetin poder actuar sobre tots els edificis particulars considerats patrimoni d’interés nacional o parroquial, compensant com cal als propietaris afectats a canvi de la simple conservació en un estat determinat, d’un possible lloguer o d’un règim de visites determinat.

Cal que les entitats cíviques corresponents assumeixin la seva funció i col.laborin a despertar les consciències i fer valorar el que realment té valor i interés per a tots.

La insensibilitat que campa lliurement i que ara sembla que es parapeta o excusa en suposades lesions sobre els interessos econòmics particulars o en una còmoda impotència, ha de donar pas urgentment, a la voluntària i decidida col.laboració dels afortunats posseïdors de patrimoni arquitectònic, artístic, cultural i natural amb una administració pública sensible que tot garantitzant l’interés privat defensi l’interés públic i armonitzi ambdues posicions.


Antoni POL