divendres, 27 d’abril del 2001

La guia de telèfons, el bestsèller andorrà. (arti-042.doc)



Tot i l’admiració que sento per STA, i altres institucions públiques o parapúbliques per la seva trajectòria, per la qualitat del servei i per la seva constant renovació tecnològica, m’ha sorprés observar en la darrera edició de la guia de telèfons tres aspectes que de manera repetitiva contrasten amb el que caldria esperar de l’entitat i en una època en que els mitjans disponibles donen molt de sí.

El primer és el retard en que surten les guies de telèfons, almenys en relació a l’any que representen. No seria possible que els abonats d’alta fins al 31 de desembre o octubre de 1999 fossin els que apareguessin en la guia del 2000, que hauria d’haver aparegut al gener-febrer del 2000, i no set mesos més tard?

Per què a meïtat del 2001 encara utilitzem la guia de telèfons d’Andorra del 2000 i la del 1999 per localitats amb dades de tarifes vigents de 1998 la darrera?

Si realment un any és una periodicitat excessiva perquè no es reprén, com s’havia fet anteriorment, les guies amb validesa per a dos anys?

No es pot aconseguir lligar el final i l’inici de les guies amb normalitat i que es correspongui l’any del qual es diu ser guia amb l’any en que es viu?

La segona observació és insignificant pel detall però important pel que revela. A la pàgina 69 de la Guia de Telèfons d’Andorra 2000 hi apareixen en tres línies separades els fax de la Conselleria d’Agricultura i Patrimoni Natural, la Conselleria de Serveis Públics i la Conselleria de Turisme i Esports. Sorprén que 7 anys després encara es guardin aquestes denominacions pre-constitucionals dels Ministeris que a més han canviat tots ells de nom, que posen de relleu certes mancances de coherència i ordenació interior de la guia.

El tercer punt és la manca d’accentuació de les majúscules de manera parcial, especialment en les pàgines grogues, i sistemàtica en totes les referències dels titulars (noms i cognoms), tant de la guia general amb pàgines grogues com de localitats, produint-se aquesta mancança inclús en les minúscules de les adreces.

Presentar els noms i cognoms dels titulars correctament escrits amb els seus accents és normal, tot i anar amb majúscules, perquè en català cal accentuar-les i a més es facilitaria el coneixement correcte dels noms i algunes paraules de la nostra llengua als usuaris no catalanoparlants. No obstant això és de sentit comú que escriure correctament els noms i cognoms tant catalans com d’altres llengües seria el més normal i respectuós. Ja no menciono escriure amb l’accentuació correcta les minúscules de les adreces i els noms dels pobles.

La primera guia de 1967 tenia algunes faltes. Al 1968 es varen corregir. Després es varen repetir les faltes fins al 90-91 en que es varen corregir però només parcialment. No seria hora però que a la propera guia del 2001-2002 es corregissin definitivament aquestes faltes tant fàcils d’esmenar utilitzant els serveis d’assessoramet lingüístic del mateix Govern?

La normalització de l’ús del català entre la població resident al país que la recent legislació preveu i els esforços fets des de l’administració general són doblement positius per necessaris i inhabituals.

Si bé el pes important de l’èxit d’aquesta “normalització” recau en tota la societat andorrana, i en especial en l’actitud personal tant dels nacionals com dels estrangers residents, no s’ha d’oblidar que les institucions públiques i parapúbliques han de ser particularment atentes al què fan i com ho fan.

La guia de telèfons és, sense cap mena de dubtes, el bestsèller andorrà, és a dir, la publicació amb més èxit editorial, mesurat per la que té més tiratge i de la qual se’n fa major difusió.

Si hi afegim, a més, que això es repeteix cada any (o dos anys) i que és l’única publicació andorrana que té entrada a totes les llars, negocis i racons del país, la seva significació pren un relleu especial.

Exigir rigor, coherència i bon exemple a STA en la preparació de les seves guies de telèfons (o altres) no està fora de lloc, sobretot quan es té la certesa, com tinc, de la seva capacitat per fer-ho.



Antoni POL