La setmana passada es va enderrocar la Casa Palau de St. Julià de Lòria. Una vegada més desapareix una obra singular del nostre patrimoni arquitectònic, artístic i cultural en ple dia, en ple segle XXI, en una Andorra que es vol gelosa de la seva identitat, que es vol decidida a apostar per al futur turístic del país, en la més estricta normalitat particular, política, administrativa, ciutadana, cívica i institucional. O hauríem poder de dir anormalitat!
Què ens està passant a la societat andorrana que no som capaços de generar estusiasme, estima, reconeixement i consideració amb les obres arquitectòniques, artístiques i culturals que ens ha llegat el passat?
Ens sentim avergonyits per aquest patrimoni?
Com és que amb les joies antigues, heretades o adquirides, a ningú se li acut fondre-les i refer-ne de noves amb el material recuperat?
Perquè amb aquestes obres singulars que són punt de referència per a tota la comunitat a més d’excepcionals propietats, els seus titulars actuen de manera errònia tant partícularment com cívicament?
Perquè tenim por del patrimoni?
Perquè aquesta por lamentable que fa que els particulars posseïdors de patrimoni es sentin incòmodes en la seva titularitat i en lloc de considerar-se afortunats de posseir un bé admirat per la societat i amb un valor afegit (històric, cultural o estètic) es senten com desgraciats i marcats per una fatalitat?
Des de tota la societat hem de ser capaços d’invertir aquesta manera absurda de mirar el patrimoni.
Els particulars, amb patrimoni, no ens n’hem de voler amagar per pensar que ens caurà al damunt tot tipus de limitacions a la nostra capacitat de decidir i sobretot afectacions als legítims interessos econòmics que cadascú pugui tenir.
Les institucions, les administracions i les entitats cíviques afectades i els ciutadans amb sensibilitat pel patrimoni (que hauríem de ser tots perquè directament o indirectament ens hi va molt amb la seva pèrdua o conservació i recuperació), hem de canviar urgentment la mentalitat i contemplar el patrimoni no com quelcom que és de tots i ben poc del seu propietari, ni quelcom que cal congelar com sigui enlloc de saber reutilitzar, ni quelcom a mirar com una peça de museu intocable sinó i més aviat quelcom d’excepcional que amb l’entesa de tots els directament concernits satisfaci els interessos privats i els col.lectius.
Hauríem d’aconseguir, amb aquest canvi de mentalitat, que els propietaris fessin cua per a obtenir la qualificació de patrimoni parroquial o nacional sobre els seus béns.
Cal passar de mesures passives de simples ordinacions que esperen al particular per poder-lo collar, a mesures actives que s’adrecin al particular per ajudar-lo. L’afectació ha de ser una sort que arriba i no una desgràcia.
Cal urgentment l’elaboració d’un catàleg nacional detallat dels béns susceptibles de ser declarats d’interés arquitectònic, artístic, cultural i natural la seva declaració i la seva publicació oficial.
Cal igualment l’elaboració dels catàlegs parroquials amb la seva corresponent relació i connexió amb el territori a través dels corresponents Plans d’Ordenació i Urbanisme Parroquials.
Cal que les institucions i administracions públiques proposin una legislació i reglamentació al respecte i actuïn de manera concertada (comunals i generals) i coordinada dins de la mateixa administració general, però amb una visió oberta i cercant solucions positives i evolutives i no limitacions sense sentit.
Cal introduir el concepte de cas singular per als edificis i entorns relacionats amb el patrimoni arquitectònic que permeti actuar de manera específica i sensible i adaptada a cada cas.
Cal generar, amb una sobretaxa sobre l’edificació normal, uns recursos econòmics que permetin poder actuar sobre tots els edificis particulars considerats patrimoni d’interés nacional o parroquial, compensant com cal als propietaris afectats a canvi de la simple conservació en un estat determinat, d’un possible lloguer o d’un règim de visites determinat.
Cal que les entitats cíviques corresponents assumeixin la seva funció i col.laborin a despertar les consciències i fer valorar el que realment té valor i interés per a tots.
La insensibilitat que campa lliurement i que ara sembla que es parapeta o excusa en suposades lesions sobre els interessos econòmics particulars o en una còmoda impotència, ha de donar pas urgentment, a la voluntària i decidida col.laboració dels afortunats posseïdors de patrimoni arquitectònic, artístic, cultural i natural amb una administració pública sensible que tot garantitzant l’interés privat defensi l’interés públic i armonitzi ambdues posicions.
Antoni POL
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada