dissabte, 26 d’abril de 2008

La protecció dels nuclis tradicionals (arti-158.doc)


A Andorra existeixen 54 nuclis tradicionals,centres històrics o cascos antics dels llocs habitats i coneguts com a pobles,viles o ja podem dir avui ciutats.

La Llei general d’ordenació del territori i urbanisme del 29/12/2000 en els seus articles 11, 47.1, 67.c, 71.f, 80, 82, 87.3, 123, 124 i 125 plantegen com a competència dels comuns l’elaboració de mesures de protecció (a part de les de Govern) en relació als edificis , espais o elements d’interès històric, monumental, o cultural dins del Pla d’ordenació i urbanisme parroquial, així com de programes de protecció en el desenvolupament del mateix i per aquestes finalitats en concret. L’Article 77.3 és contundent al respecte quan diu: “En qualsevol cas, les disposicions de la planificació han d’impedir que a l’entorn dels edificis, espais o elements catalogats, s’hi facin construccions o instal.lacions que en puguin perjudicar la integració a la trama urbana”, i això dins l’àmbit estrictament comunal.

Només algun Comú, a través del POUP, s’ha atrevit a donar solució concreta i normativa a aquesta obligació prevista a la Llei que pretén resoldre la necessitat imperativa de protecció de la qual fins avui hem estat mancats per tres raons : per falta de voluntat política, per falta de mitjans legals, i per falta de recursos.

La primera raó s’ha superat parcialment, vegi’s sinó i perquè , tot i la Llei de protecció del patrimoni cultural d’Andorra del 12/6/2003 i la declaració de diversos monuments i l’establiment de diversos entorns de protecció, encara entre aquests textos legals no ni ha cap nucli tradicional, entès en el seu perímetre físic, protegit directament ja sigui per Govern o bé pels comuns a través dels POUP.

Indirectament només algun Comú n’ha establert els principis protectors a nivell de la planificació.

La segona raó també ha estat resolta només parcialment.

El marc legal si bé ha millorat amb les dues lleis, i els POUP, encara ha de desenvolupar-se amb tot el planejament derivat públic, per Govern amb els entorns de protecció i pels comuns amb els programes de protecció.

La falta de recursos però continua sent la mateixa i necessita de la incorporació de nous plantejaments.

La Llei general d’ordenació del territori i urbanisme en el seu Article 125 explicita únicament l’expropiació com alternativa resolutòria per a fer front a aquestes i altres similars necessitats. No obstant això l’Article 33.3 de la mateixa llei deixa oberta la porta de manera implícita als trasllats d’edificabilitat “en atenció a les necessitats d’equipaments col.lectius i serveis previstes en la planificació parroquial”. I aquest seria, almenys, el cas per a la protecció dels nuclis tradicionals que poden i han d’entendre’s com a equipaments culturals.

Pensar que l’expropiació pot resoldre, avui d’un costat, totes les necessitats de sòl públic, més enllà de la cessió obligatòria, pel que fa a equipaments o espais de protecció, es no voler reconèixer el fracàs en l’aplicació que ha tingut el reglament d’expropiació entre 1958 i 1993, ni la rigidesa i inadequació a la legislació urbanística de la Llei d’expropiació vigent de llavors ençà i per tant la seva difícil i peculiar aplicació, sense d’una profunda revisió legislativa i concreció reglamentària.

I, creure en la via de l’expropiació amb unes caixes buides com les de Govern i les dels Comuns, d’un altre costat, és una falta total de realisme i per tant de possibilitat de reeixir en l’ordenació urbanística.

Quan el POUP té previst el trasllat d’edificabilitat la redistribució d’edificabilitat prevista no suposa cap alteració del POUP. I la seva concreció és la que ha de determinar-se a través del planejament derivat privat o públic segons els casos. Evidentment els trasllats d’edificabilitat no es poden fer si no es troben emmarcats en el POUP corresponent.

La legislació andorrana és peculiar amb l’obligació de mantenir una edificabilitat global com a mínim durant 6 anys i que òbviament correspon només als terrenys patrimonials i no al sòl públic (llevat de l’excepció del Pas de la Casa). És precisament aquesta obligació, continguda en la Disposició transitòria primera apartat segon de la LGOTU,la que dóna sentit i fa, més que mai, necessària la possibilitat dels trasllats d’edificabilitat d’una manera particular i evident per permetre uns marges a l’interès públic en la seva actuació de concertació entre l’interès privat i el general, com és l’ordenació urbanística.

Rebutjar els trasllats d’edificabilitat no sembla assenyat ni just perquè la Llei no els hagi contemplat explícitament, que sí implícita, o perquè el seu procediment no està establert en els reglaments o directrius de Govern, quan són una bona solució per a resoldre problemes que planteja l’ordenació urbanística i l’interès general.

Els POUP aprovats són també marc legal i les competències que la constitució atorga a nivell d’urbanisme als Comuns (Article 80), els permet la creació i l’ús d’instruments urbanístics sempre i quan no contradiguin evidentment la legislació general vigent, i no és el cas.

Entre les teories que han d’atansar-se a les utopies i la pràctica que ha de fer front a la realitat hi ha un salt. Aquest també existeix en l’urbanisme i cal saber-lo fer amb la màxima coherència legal però també amb el màxim de sentit comú per a dur a bon terme els objectius de la planificació establerts i aprovats.

Les previsions legalment establertes pel planejament general dels Comuns i amb elles els deures però també els drets que s’han determinat i afecten la ciutadania han de ser conseqüentment respectades perque constitueixen també marc legal i no poden ser obstaculitzades, tot al contrari i altrament sí, han de ser permeses de desenvolupar coherentment amb el marc general aprovat.

La necessitat de protecció dels nuclis tradicionals, abans de que sigui massa tard, en alguns casos malauradament ja ho és, ha d’empènyer als responsables de l’ordenació urbanística a trobar solucions i instruments que tot i ser legals estiguin a l’abast, siguin possibles de dur a terme, resultin eficaços en la seva durada i mostrin intel·ligència en la solució que aportin al problema.

Antoni POL i SOLÉ, arquitecte

dilluns, 21 d’abril de 2008

Deverell i la seva visió d'Andorra (arti-157.doc)


Fa uns dies es va presentar la magnífica publicació “FH Deverell, pioner de la fotografia andorrana (1888-1889)”, editada pel Govern d’Andorra i amb autors J. Peruga, D. Ettinghausen, P. Canturri i C. Pujal, a la fi de la qual es reprodueix el mapa que va publicar el 1890 a Londres, a F. S. Weller.

Si el valor de les fotografies de Deverell és evident per la qualitat, i pel que mostren, l’Andorra dorment, el seu Mapa de las Valls de Andorra pot també destacar-se i considerar-se un dels millors mapes històrics d’Andorra de tots els temps i el millor del segle XIX.

La primera de les seves singularitats és que, juntament amb els mapes de Lhuillier (1717), Lengelée (1777), Cassini (1790), Dalmau de Baquer (1849), Fiter (1874), Bladé (1875) i Chevalier (1925), presenta Andorra de manera específica i diferenciada de l’entorn. Deverell però considera Andorra com un estat.

La segona és que només amb altres cinc mapes dels segles XVIII i XIX el territori presentat es fa amb més detall i la seva escala es més gran i superior a 1/100.000, com havia estat sempre representada Andorra als segles XVI i XVII. Lhuillier ens presenta el territori a 1/36.000, Lengelée a 1/61.600, Cassini a 1/86.400, Bladé a 1/80.000 com Deverell i Chevalier a 1/50.000.

La tercera particularitat és que només amb Bladé (1875) i amb Chevalier (1925) presenta la divisió territorial interna del nostre Principat, quelcom de tant extraordinari que tota la cartografia moderna no ha pogut encara tornar a repetir pels conflictes que ha generat la divisió parroquial, entre Canillo i Encamp, entre Ordino i La Massana, i entre les parròquies d’Andorra i Sant Julià de Lòria de l’època, a quins conflictes territorials s’hi afegí durant un cert temps la divisió de la parròquia d’Andorra en dues (Andorra la Vella i Escaldes-Engordany al 1978). Només durant 50 anys, entre 1875 i 1925 es pot dir que Andorra ha disposat d’un mapa polític complet, tot i que no oficial. En el seu text escrit Deverell parla que les parròquies constitueixen la federació d’Andorra.

Dels tres, com a mapa polític, el de Deverell és sens dubte el millor en fer ressaltar aquesta divisió amb colors. Si bé Deverell parteix sense cap mena de dubte del de Bladé, el mapa de Deverell aporta més precisió del relleu, de la toponímia i altres elements, com estar imprès en més de tres tintes utilitzant el vermell per indicar els camins, el blau pels estanys, etc.

Entre aquestes aportacions de més precisió i com a quarta singularitat destacar que per primera vegada el mapa de Deverell situa qualsevol punt del mateix en les coordenades de longitud respecte al meridià de Greenvich i la latitud respecte al paral.lel de l’equador. Només Chevalier, entre els mapes citats continuarà l’ús d’eixos coordenats però canviant Greenvich per un meridià 0º de pas per Madrid.

Tot i que el mapa de Chevalier s’ha considerat com l’inici de la cartografia moderna andorrana per la incorporació de corbes de nivell, l’ús de l’escala 1/50.000, la major precisió altimètrica i altres detalls, cal atribuir aquest inici al mapa de Deverell per l’ús d’eixos coordenats que es mantindran, l’ús de simbologia, cartografia en color que també es mantindrà i altres detalls.

Entre aquestos detalls hi ha el títol del mapa que per primera vegada, és en català, si deixem a part el mapa de Fiter de 1874 acompanyant un llibre escrit en català. Així doncs a més de la toponímia, o una part d’aquesta, tot i destinar-se el mapa a un públic anglès es destaca el títol d’aquest en català. Aquesta reafirmació del títol en català es reforça a més per l’ús de l’escut i el lema oficial. Aquests fets, produïts i destacats conscientment, tot i l’ús de l’anglès en la llegenda i mots comuns dins del mapa, expliciten a més d’un reconeixement d’Andorra com a entitat política diferenciada un respecte pel país i la cultura, que es volen destacar, per valorar allò de característic dins la descoberta del país.

L’enamorament del territori, la passió pel país o potser una sensibilitat excepcional feren que Deverell endevinés l’Andorra de futur i la projectés conscientment. I ho va saber fer com ningú ho feu abans o ho farà després. No només destaca el país com a estat independent, no només en destaca la seva divisió territorial i administrativa interna fonamental per entendre Andorra, sinó que també en fa un emmarcament territorial polític a nivell regional únic en tota la cartografia tant històrica com moderna.

I ho fa amb el dibuix i les dues referències escrites al mapa, a la banda de França i també a la banda d’Espanya, una moderna i l’altra històrica relacionant Andorra amb els veïns del passat i amb els veïns del present, reforçant així la solidesa de la trajectòria d’Andorra cap al futur. Cita els departaments de l’Ariege i els Pirineus Orientals i alhora el comtat de Foix; i cita Lerida i Cataluña però també el comtat de Castellbó.

En el seu mapa Deverell introdueix i explica que Andorra a més de ser un territori independent de França o Espanya, a més de la força i la importància de la seva divisió territorial per qui vulgui conèixer veritablement Andorra, aquest país té uns lligams i una íntima relació amb el seu entorn proper, Vicdessos, Tarascó, Foix, Porté, Porta, Puigcerdà, la Seu d’Urgell, Castellbó i Esterri ... amb els vint camins dibuixats de sortida d’Andorra per tot el seu veïnatge.

Deverell, amb la seva intuïció però amb un profund capteniment del que era i és Andorra, encara que representat esquemàticament en un mapa, de fa 120 anys, ens recorda i ens fa evident on es troba el nostre futur: ser independents, mantenir la nostra identitat que passa per una divisió territorial peculiar, amb personalitat històrica i omplir de contingut, amb relacions directes i intenses, tot l’entorn proper.

I finalment i en relació a tot el territori cal comentar l’intencionat descentrament d’Andorra dins del mapa.

L’espai de veïnatge del mapa es més gran per la part oriental d’Andorra així com per la part nord. Deverell es aquí, també, visionari perquè, llavors com avui, les relacions cap a la part oriental són les més interessants i urgents i passen, en el futur, pel sud de França. Andorra és el portal central pirinenc per excel·lència d’Espanya cap a França i de França cap a Espanya.


Antoni POL i SOLÉ, arquitecte

dilluns, 7 d’abril de 2008

La necessitat del planejament derivat públic (arti-156.doc)


Un cop fets, aprovats i publicats els Plans d’Ordenació i Urbanisme Parroquial pot semblar que els Comuns ja han acabat la seva feina i que correspongui als particulars fer la seva.

Això no és així, com tampoc ho és pel Govern un cop el Consell General va aprovar la llei i aquell els reglaments i les directrius.

Aquests documents únicament fixen les regles de joc generals que han de ser precisades, instrumentalitzades i concretades i alhora, però, estableixen els objectius i les accions que cal dur a terme per a fer realitat la planificació prevista.

Si bé la Llei general d’ordenació del territori i urbanisme del 29/12/2000 diu que la iniciativa de l’activitat urbanística, pel que pertoca a la gestió del seu desenvolupament i l’execució, correspon de manera prioritària a la iniciativa privada i que la iniciativa pública té el caràcter de subsidiària, i es justifica per la inacció de la iniciativa privada davant de l’interès general (Article 15.1/3), la modificació de la llei el 21/6/2006 en matisa el text i hi afegeix que sense perjudici de l’exercici de les potestats i les facultats públiques que li dóna la llei en l’Article 4.

Efectivament els particulars han de dur a terme el desenvolupament que correspon a l’aprofitament privat, però les administracions públiques han d’assumir el desenvolupament que es preveu de l’interès públic o general propi i també el que faci factible el desenvolupament privat.

Al que s’ha fet fins ara, hi cal afegir per part de les administracions públiques un segon i decidit esforç de diligència i constància, precisió i intel·ligència perquè els objectius de planificació que s’han establert o es vagin definint puguin ser realitat en els propers anys i l’ordenació urbanística que necessita i es mereix el territori andorrà iniciï un procés d’assoliments progressius que facin optimitzar els recursos de que es disposa i puguin aportar la millora de la qualitat de vida i sostenibilitat en el creixement, que com a societat urbana moderna tots desitgem.

I si a més de saber trobar el nostre propi model de desenvolupament urbà es pot ser en algun aspecte exemplars, millor.

Altrament es serà model del que no s’ha de fer.

A part de la correcció dels errors detectats i de l’ajustament a la realitat del país de la llei, dels reglaments i de les directrius, així com de les normes urbanístiques, a nivell general queda pendent formular els instruments urbanístics necessaris i més adequats per poder dur a la pràctica la millor ordenació urbanística per a l’interès general.

I Govern ha de realitzar a part de tots els plans nacionals d’infraestructures viàries (a completar), de proteccions de riscos naturals, d’equipaments (educació, esport, sanejament, salut...), d’infraestructures (de gestió nacional de l’aigua, de previsió nacional energètica,...) la protecció del patrimoni cultural, la protecció del patrimoni natural, etc., i així evitar d’haver de recórrer als projectes d’interès nacional que van apareixent aïllats i sense una coherència general.

Als Comuns a part d’acabar el cadastre i fer els plans viaris respectius els correspon fer els projectes de noves infraestructures i serveis que permetin el desenvolupament privat, però també establir un programa d’actuació i la seva previsió pressupostària en un estudi econòmic i financer i realitzar els projectes especials d’equipaments previstos en el sòl de cessió obligatòria i elaborar i realitzar els programes de protecció dels nuclis tradicionals, i els programes de rehabilitació per tal de resoldre problemes d’aparcament, protecció de la neu, recuperació d’espais urbans (com els rius) embelliment i concretar en definitiva les seves polítiques urbanístiques i de sòl públic en tots els dominis de la seva competència (habitatge, serveis, activitats econòmiques...).

No afrontar-ho pot constituir, una vegada més, incrementar el dèficit crònic de planificació que el país arrossega històricament tant a nivell general com, i molt particularment, a nivell concret.

Cal superar l’etapa d’estudis i elaboració de lleis amb aplicacions parcials i passar a ser més eficients, ja no només en la planificació sinó i sobretot en el planejament derivat que ha de fer efectiva la planificació.

L’ordenació territorial i urbanística efectiva està en joc i no es pot deixar d’actuar per peresa o ignorància.

D’aquí a 6 anys caldrà tenir els deures fets d’aquesta primera fase i poder passar a la següent i després a la següent. El món i el nostre entorn ni s’aturen ni ens esperen.


Antoni POL i SOLÉ, arquitecte

dimecres, 2 d’abril de 2008

Col.laboració a la revista Àgora Cultural núm. 10. (sacc-418.doc)


Pal, març del 2008


Una anècdota ordinària.

Al setembre del 2006 una empresa va adquirir la darrera fotografia d’una de les meves col·leccions que havia constituït i anat venent durant una quinzena d’anys: la imatge d’una església romànica proveïda d’un imponent mantell de neu. La col.lecció s’havia exhaurit.
Això rai, passada la tardor bé hauria de nevar de nou; llavors tindria l’oportunitat de tornar a fotografiar totes aquestes meravelles de l’arquitectura medieval que tenim disseminades per les nostres valls.
Durant aquells tres mesos vaig estudiar sistemàticament els recorreguts que em durien cap a les esglésies. Ja frisava per guarnir-me d’hivern i seguia atentament els càlculs dels meteoròlegs a fi i efecte d’esbrinar quan tindríem properament les condicions climàtiques “ideals”: una nevadeta d’almenys un o dos pams seguida d’un anticicló que durés quatre o cinc dies i amb una temperatura d’entre vuit i deu graus negatius. Hauria de recórrer uns set-cents quilòmetres, de banda a banda del país i tornar-hi tantes vegades com calgués.
Per tenir la certesa de no oblidar cap detall, a cada vegada que hi passava a prop, feia partícip de les meves cavil·lacions a la meva companya Nikon. Segons el calendari, entràrem a l’hivern i tres mesos més tard fou la primavera. La poca neu que havíem tingut se’n anà muntanya avall, tot deixant-me amb un projecte que de tan calent encara era a l’aigüera.


AL MEU PAÍS LA PLUJA (fragment)
Al meu país la pluja no sap ploure:
o plou poc o plou massa;
si plou poc és la sequera,
si plou massa és la catàstrofe.
Qui portarà la pluja a escola?
Qui li dirà com s’ha de ploure?
Al meu país la pluja no sap ploure.

No anirem mai més a escola.
Fora de parlar amb els de la teua edat
Res no vares aprendre a escola.
Ni el nom dels arbres del teu paisatge,
ni el nom de les flors que veies,
ni el nom dels ocells del teu món,
ni la teua pròpia llengua.
...
Raimon ( Del llibre:
D’ aquest viure insistent)
Segueix ...


Ha passat tot un any i el projecte continua “latent”; aquest és precisament el mot emprat antigament per designar la imatge, la imatge que existeix però no és visible, impressionada a la pel·lícula fotogràfica abans d’ésser revelada.
Què és doncs la fotografia? El robapà del pintor retratista? Un mitjà d’expressió? Una enganyifa? Una ciència exacta? Un art? Un passatemps? Una il·lusió?
M’atreveixo a testimoniar que la fotografia és allò que em permet viure en pau amb mi mateix.


Jordi Pantebre, fotògraf.