dijous, 25 d’octubre de 2007

Fèlix Peig (1917-2007), la pèrdua d'una mirada discreta però precisa. (sac-400.doc)


Ens ha deixat en Félix Peig, fotògraf i premi Àgora Cultural 2006, i amb ell hem perdut una mirada discreta però precisa.

La seva obra concentrada en la fotografia del detall, ens presenta una visió acurada de l’objecte retratat que procura en tot moment, i més enllà del document històric, de la composició, del paisatge, de la bellesa i de la poesia, oferir una preciosa i detallada informació.

Ja siguin fotografies de persones i activitats, de pobles, de fets concrets o de paisatges, la riquesa dels aspectes que s’hi troben continguts és excepcional, fins i tot quan ens mostra el detall dels espais buits.

Els seus primers plans o els intermedis ofereixen una completa i variada informació que se’ns mostra com a document detallat i exhaustiu sobre l’element retratat.

Aquesta atracció pel detall que se’ns presenta més enllà del necessari i suficient document fotogràfic porta fins i tot una càrrega expressiva simbòlica i irònica, subtil de percebre per diversa i alternativa.

Si bé hem perdut irremeiablement un fotògraf del detall i una persona detallista en la seva sensibilitat i bonhomia hem guanyat per sempre un personatge pel record i la memòria d’Andorra amb la seva generosa qualitat personal i fotogràfica.

Antoni Pol

dimecres, 24 d’octubre de 2007

Lídia Armengol i Manuel Mas, dos intel.lectuals al pas final de la vella a la nova Andorra (arti-145.doc)


Lídia Armegol i Vila i Manuel Mas i Ribó són les dues figures que es reconeixen en aquest número 8 de l’Ágora Cultural. Han estat mig personatge i mig personalitat per la seva dimensió personal i perquè ens varen deixar molt aviat, en el millor de la seva trajectòria vital, als 43 i 56 anys respectivament.

Els dos han estat pensadors per guiar en el passatge que el país sencer ha fet en els últims anys de transició de la vella Andorra a la nova Andorra, que entra de ple a partir del 1993, any d’aprovació de la Constitució.

La seva contribució cultural ha estat fonamental.

La Lídia Armengol va saber liderar com a historiadora i pedagoga l’assessoria pedagògica i el projecte sorprenent “d’andorranitzar Andorra”, en paraules seves. I ho va fer participant personalment en la recerca històrica i la divulgació científica (amb diverses publicacions) i col.lectivament en la creació de l’Institut d’Estudis Andorrans, de la Universitat d’Estiu d’Andorra, el Comitè de Ciències Històriques, l’Escola Andorrana i altres.

A més d’assessora pedagògica fou secretària del Comitè Director de l’Institut d’Estudis Andorrans, directora de Cultura i Belles Arts del Govern i Secretària General adjunta de la Presidència del Govern.

Conjuntament amb en Manel Mas i l’Antoni Morell col.laborà en la transcripció del Politar Andorrà i del Manual Digest i l’elaboració del llibre El Consell General (1682-1979).

En Manel Mas com a advocat, escriptor i periodista vocacional va participar en la creació del diari Poble Andorrà, el 1974 amb Ricard Fiter i Antoni Sementé, fent-hi nombroses col.laboracions amb diversos pseudònims i publicà el 1977 amb Antoni Morell i Jaume Bartumeu, l’Estat Andorrà. Va continuar escrivint en la revista Andorra 7, al Diari d’Andorra i al Periòdic d’Andorra fins al 1999, comptabilitzant en tots aquests anys més de 370 col.laboracions. Participà amb diversos poemes en el llibre col.lectiu Poemes per Andorra (1981) i escriví un llibre sobre Agustí Bartra a Andorra dins Edicions Serra Airosa en la qual també hi va estar implicat.

A més d’advocat i escriptor fou polític després d’haver estat secretari de Batllia, secretari general del Consell General, secretari general del Govern i secretari general tècnic de turisme, sent Conseller General, ministre de relacions públiques, ambaixador i comissari nacional de les Expo de Lisboa i Hannover.

Els dos es varen dedicar a obrir Andorra a l’exterior i retrobar l’andorranitat per Andorra.

L’una des de l’administració pública creant i inspirant institucions bàsiques d’estat per a l’andorranització del país i l’altre creant i recolzant mitjans de comunicació diaris, periòdics o editorials que han contribuït a normalitzar i andorranitzar l’Andorra oberta al món, en les seves noves coordenades.

Antoni Pol i Solé

dimecres, 10 d’octubre de 2007

La fixació del temps i la transformació del paisatge (arti-143.doc)


La fixació de la realitat a través d’una imatge és essencialment una voluntat de domini del temps.

Domini pla en la fotografia i domini tridimensional en el cinema.

No es tracta només de captar el pas del temps i la seva evolució per la seva pròpia fixació o comparació o sobreposició d’imatges fetes temporalment en diferents instants, sinó incorporar directament en les imatges el temps.

Aquest repte de voler i saber controlar el temps a través de la fotografia deu portar-se en algun gen de la família Claverol.

Si el primer membre conegut fotògraf de la família, José Claverol i Cirici, combina i contrasta plans de diferent contingut material i escull en cada moment el punt de vista que ofereix més clarament un sentit de perspectiva o introdueix el moviment en la imatge (horitzontal en fugues dels rius, dels carrers, dels rengles de persones o edificis, o vertical en fugues dels torrents i tarteres de les muntanyes) o rebutja l’enquadrament en un pla frontal, centrat i simètric, per un pla descentrat i esbiaixat, que oposa masses i volums de diferent escala aconseguint un equilibri singular i una bona composició però que implica moviment, ho fa per incorporar el temps en les seves imatges produïdes entre 1890 i 1921.

Fins i tot el desdibuixament del contorn o perímetre en algunes imatges, especialment en paisatges, introdueix un moviment entre el contrast per la no definició de la imatge i la seva concreció.

Un desig de retenció del temps que se’ns escapa contínuament.

El moviment implica l’existència de velocitat i aquesta fusiona espai i temps.

La cultura occidental empeny l’home al domini del món.

I el món el percebem a través d’unes dimensions.

El repte per a dominar la dimensió temporal es, encara avui, atractiu.

La imatge i tot el món que l’envolta n’és el principal instrument, o el darrer arribat, per al seu control. La història escrita o narrada n’és un altre de més antic a l’abast col.lectiu.

La memòria n’és l’instrument bàsic individual.

La vida pren cos en el temps.

La retenció del temps si no ens permet desvetllar el misteri de la vida potser ens hi permet aproximar, ni que sigui a nivell extern, en la percepció del rostre que deixa.

Valentí Claverol i Cirici amb el seu mirar, d’ullera grossa, ha estat entre 1925 i 2000, capturant el temps en les seves imatges tant fotogràfiques com fílmiques. I seguint el mestratge del seu pare no només ha plasmat la realitat instantània sinó que ha perseguit també capturar-hi el temps.

Valentí Claverol ha capturat en la seva mirada la transformació de la vella cap a la nova Andorra.

I ho ha fet amb un mirar peculiar, seu, i també amb uns punts de vista peculiars, seus, que s’han estereotipat i generalitzat transcendint a la societat andorrana.

La presa del temps més enllà de l’instant és també l’objectiu per la cambra fotogràfica de Josep Claverol i Sasplugas amb el moviment generat per reflexos, contrastos nit i llum o llum i ombra, evolució de núvols, sobreposició de carenes en un horitzó relatiu, contrast de diversos plans sobreposats, contrastos de conceptes i imatges reflectides, moviments capturats o altres ...

Però darrere del temps hi ha la vida.

Quina n’és l’essència, d’on surt?

Per José Claverol la vida és el paisatge, dels pobles, dels edificis, de la gent ...

El seu patró de bellesa és pictòric i allò visible n’és el paradigma.


Per Valentí Claverol la vida és la poesia que expressa el paisatge.

El seu patró de bellesa és poètic i allò emotiu n’és el paradigma.

Per Josep Claverol la vida és allò que hi ha més enllà del paisatge, més enllà dels reflexos i de les formes.

El seu patró de bellesa és l’intangible i allò banal n’és el paradigma.

En aquesta voluntat de fixació del temps per Valentí Claverol la presentació de la transformació del paisatge no n’és un objectiu en si mateix, mentre el paisatge no el motivi, és a dir, l’emocioni.

La transformació de la vella a la nova Andorra, de la qual n’és destinatari privilegiat la visió sensible de Valentí Claverol, ha arribat en unes imatges no documentals d’aquesta transformació sinó emotives. Certament que el seu llegat fílmic i fotogràfic és un document d’un valor excepcional, però la dimensió dominant que guia el document és una visió sensible que capta i enfoca allò que l’emociona i per tant es produeix des d’una visió poètica i no històrica, científica, periodística o de qualsevol altre tipus.

Moltes imatges parteixen, acaben o es troben amb contrallums que no ofereixen informació precisa d’allò filmat sinó més aviat desdibuixada però generen una emoció d’impacte en la visió que qui dirigeix la cambra vol captar, contenir i recordar tot i que la qualitat fotogràfica se’n ressenteixi.

Les seves imatges busquen el contrast amb la llum o la perspectiva.

No li interessa l’edifici com a monument i llevat d’excepcions no reprodueix visions frontals i sí ho fa és perquè no disposa d’alternatives.

L’interessa el moviment fins i tot en els edificis fixos i estables amb la incorporació en la composició de personatges en moviment o, sense aquestos, amb preses desordenades almenys en aparença sense seguir un ordre o itinerari fàcilment identificable o raonable.

Perquè es tracta simplement d’un camí que només es pot seguir emotivament a partir dels impactes sensorials percebuts en aquell moment i circumstàncies per qui sosté la cambra i prem el botó.

En aquesta línia retrobem llocs recurrents que apareixen i reapareixen des dels mateixos punts de vista però en unes condicions de llum, clima, activitat al seu entorn o bé temps diferent que el filmador estima o aprecia notablement.

Com passava amb les postals.

L’església de Santa Coloma des del darrere de l’absis, l’església de Canillo des de la placeta de Montaup, el poble de Pal, les feixes al solà d’Andorra la Vella a l’entorn de Sant Andreu, el rec penjat sobre el camí que va al Roc de Sant Pere (avui Col.legi Sant Ermengol), etc, són algunes de les possibles filmacions reincidents i que atrauen Valentí Claverol d’una manera que no es pot justificar altrament com no sigui emocionalment.

Per aquesta raó, segurament, les edificacions noves només hi apareixen de lluny si no li produeixen emocions particulars, com certs edificis emblemàtics (la rotonda) o infraestructures com els primers telesquís al Pas de la Casa.

No rebutja la modernitat, al contrari, perquè en els aspectes que el sorprenen la recull en les seves imatges, com les aglomeracions de gent anant de compres per l’Avinguda Meritxell amb la seva indumentària completa de turistes, els esquiadors, els cotxes d’excursionistes o altres.

La natura, en tots els seus aspectes, sigui més verge i salvatge o més humanitzada, li interessa.

La cambra filmadora es mou lentament i pausada fruint l’emoció de veure l’aigua escolant-se del riu ... les imatges llunyanes entre fulles mogudes pel vent dels arbres pròxims a contrallum del sol ... les ovelles peixent ... el pagès llaurant ... pedres d’un monument ... un edifici antic colrat de tabac .. el fons de la vall és resseguit pausadament enlairant-se muntanyes amunt d’aquestes olles que ens contenen (i el seu fill Josep ressegueix amb obstinada recerca d’allò que no es veu), depassant l’horitzó cap a l’infinit ... paradigma del temps ... en una al.lusió a la vida en la qual ascendim físicament i mentalment en créixer, com les muntanyes es pugen per perdre’s en el tot i alhora res ...

El temps contingut en el paisatge (aparentment immutable) és perseguit en el moviment de les fulles dels arbres, del fum, dels núvols, del torb o la neu esperitada, l’aigua escolada ... en un intent de captar tot el que és fugisser, la història, el temps ... conscient que tot està evolucionant, des de la natura, fins al homes que la transformen en permanència i amb més o menys radicalitat i tot està condemnat a desaparèixer, per poder reaparèixer més tard en elements i cossos diferents .. una visió, la dels Claverol (José, Valentí i Josep) per ser pictòrica, poètica i intangible, plenament urbana i per tant externalitzada del medi que capten i premonitzadora del seu destí urbà en un món globalitzat.

Valentí Claverol, si bé va viatjar menys que el seu pare i el seu fill, va saber també sortir d’Andorra i els tres indicar-nos que Andorra també està i l’hem de saber trobar en el món que ens envolta.

Mentrestant la vida, el temps i el paisatge es continuen renovant.


Antoni POL i SOLE

dissabte, 29 de setembre de 2007

L’arquitectura i la sostenibilitat a Andorra (arti-142.doc)




Dilluns 1 d’octubre, es celebra el dia mundial de l’arquitectura i aquest any es fa amb el lema “transmetre una arquitectura amb una emissió zero CO2 “.

L’efemèride celebrada per la Unió internacional d’Arquitectes coincideix sempre amb el dia mundial de l’hàbitat que celebra la ONU.

El col.legi d’arquitectes d’Andorra commemora també la jornada amb unes xerrades, obertes a tothom, que tindran lloc a la Sala d’Actes de Prada Casadet a les 20 hores.

Si l’arquitectura, fins fa poc, s’ha preocupat per atendre de sostenir les activitats a l’entorn de la persona humana en totes les seves facetes des de les més íntimes fins a les representatives i simbòliques passant per les funcionals i socials, esportives i lúdiques, en una concepció tancada i entesa únicament des de les seves circumstàncies topològiques, econòmiques, ambientals o culturals, avui ha d’assumir el repte d’obrir-se i de confrontar-se i donar resposta a necessitats globals que depassen l’àmbit estricte i local i que només poden ser enteses en un emmarcament més ampli i general.

La nova legislació urbanística del Consell General i Govern i els plans d’ordenació i urbanisme parroquials, que han entrat en vigor, han estat una bona oportunitat per incorporar aquesta nova sensibilitat necessària d’aplicar a nivell mundial.

La millora de l’aïllament tèrmic i l’ús d’elements d’eficiència ambiental redueixen el consum de combustibles fòssils i per tant redueixen les emissions de CO2 a l’atmosfera.

El Reglament de construcció de Govern del 2003 fixa, per primera vegada, que els tancaments de les façanes han de garantir com a mínim un aïllament tèrmic de coeficient de transmissió no superior a 1,1 Kcal/m2 x ºC (art. 62.1). I en el seu Article 65.1 diu que els plans i les ordinacions comunals han de facilitar i fomentar la instal.lació en els edificis d’elements de captació d’energies renovables, en especial la solar.

El POUP de Sant Julià (agost 2006) fa menció a l’Article 35 de les Normes urbanístiques de plafons solars i elements per a energies alternatives en general com a elements tècnics de les edificacions i sense cap altra menció accepta allò indicat en el reglament de construcció de Govern pel que fa a elements d’eficiència ambientals.

El POUP d’Ordino (desembre 2006) reprodueix els requisits de Govern en els articles 142 i 147 de les Ordinacions reguladores de la normativa subsidiària i de rehabilitació d’edificis.

El POUP de La Massana (gener 2007) incorpora els requisits indicats per Govern en els articles 99 i 101 de les Normes urbanístiques.

El POUP d’Encamp (juny 2007) en l’Article 95 de les Normes urbanístiques planteja els paràmetres d’ecoeficiència i limita les parts massives de les envolvents dels habitatges a un coeficient mitjà de transmitància tèrmica de 0,6 Kcal/ m2 h ºC i les parts vidriades a 2,30 Kcal/ m2 h ºC.. Caldrà justificar 5 tipus de subministrament energètic diferent dins de l’edifici. Caldrà usar detectors per l’encesa automàtica de l’enllumenat dels espais comuns i l’ús de bombetes de baix consum en un 50% de la instal.lació en els locals d’ús públic. I es fixen altres requisits pel que fa a l’ús de materials i sistemes constructius que siguin ecoeficients. L’Article 250 preveu l’eficiència de l’ús energètic en la realització d’obres en general i en particular pel Comú.

El POUP d’Andorra la Vella (setembre 2007) incorpora en les ordinacions reguladores i articles 14 i 17 els paràmetres fixats pel reglament del govern relatius a aïllament i elements d’eficiència ambiental.

La incorporació progressiva però decidida d’aquests requisits a Andorra, que ja fa anys s’estan aplicant en els països veïns del nostre entorn, no han de ser vistos com a exòtics ni excepcionals o costosos perquè aporten una qualitat mediambiental i un estalvi energètic que el sector de la construcció del país està capacitat d’assumir i ha de representar un atractiu i un valor afegit que ens ha de fer alhora més competitius en la única via possible de progrés que és la de la qualitat.

Antoni POL i SOLE

dilluns, 24 de setembre de 2007

L’organització professional i l’obertura d’Andorra (arti-141.doc)


L’arribada al Consell General del projecte de llei dels col.legis i associacions professionals, és una peça més, en la caixa d’eines que necessita dur amb ella, per fer front amb garantia al futur, el complex entramat actual de la societat andorrana.

Si l’any 1977 es va fer una primera regulació genèrica dels professionals liberals, és hora ja, 30 anys després de regular els col.lectius dels professionals liberals en coherència amb el marc legal que els determina i obliga. I regular tant en el sentit de diferenciar-los de la resta de col.lectius professionals que també han de disposar del seu corresponent marc d’actuació com a associacions empresarials que són, autònomes o societàries, com en el sentit no de limitar-les i constrenyir-les sinó d’emmarcar-les per poder créixer i desenvolupar-se.

Perquè el futur de la nostra societat continua passant per l’obertura del país a l’exterior, conscientment volguda des del segle XIX i només poguda iniciar en una primera fase, al segle XX. Fase que va consistir en permetre l’entrada de béns i persones per implantar-se a Andorra.

Avui, la segona fase d’obertura ha de permetre tant l’entrada d’empreses i serveis exteriors com la sortida d’empreses i serveis d’Andorra cap a l’exterior.

Exterior que, certament, és tot el món, però en especial la Unió Europea i molt particularment el nostre entorn immediat, els 100 quilòmetres que envolten Andorra.

Aquest territori immediat està esperant que Andorra el lideri econòmicament. A canvi dels nostres recursos humans i econòmics ens ofereix els seus recursos territorials i la possibilitat d’equilibri del nostre país en els nous llindars de desenvolupament que tots desitgem per Andorra.

Estendre la nostra base econòmica a una zona més àmplia ha de permetre no només enfortir-la sinó preparar-la per poder anar més amunt en creixement i desenvolupament. Abans però d’obrir les portes, de bat a bat, cal veure que els que són a dins estiguem preparats i degudament equipats. I això tant en el sentit de poder resistir l’impacte dels qui entrin com de poder sortir sent més competitius.

La llei ha de permetre que els col.lectius puguin dissenyar-se per a fer front a aquest futur en el seu doble vessant.

I les portes hauran d’obrir-se, finalment, quan tots, o la majoria, hagin pogut preparar-se degudament.

Polítics i professionals haurem de ser àgils, còmplices i atents per no només crear el nou i més convenient marc legal, sinó per desenvolupar-lo també de manera convenient i efectiva.

Antoni POL i SOLE

dilluns, 10 de setembre de 2007

20 anys a la Universitat Catalana d’Estiu (arti-140.doc)


Enguany, i a través de la Societat Andorrana de Ciències, s’han complert 20 anys de presència andorrana continuada dins la Universitat Catalana d’Estiu, en la seva ja 39a edició.

Aquest fet, en sí poc rellevant, és important si som conscients dels diversos significants que se’n desprenen.

Aquesta presència s’ha donat a nivell institucional i com a membres de l’associació primer i després de la fundació Universitat Catalana d’Estiu, que és l’encarregada d’escollir el rector i aprovar el programa anual.

Però també s’ha produït a nivell participatiu directe a través de l’organització de la diada andorrana feta cada any des del 1988 fins avui, tocant temes actuals i d’interès per a la societat andorrana, de manera oberta i plural. Els temes: Andorra, estat, institucions, societat / Els moviments migratoris a Andorra / La identitat nacional / El futur d’Andorra / Tendències polítiques a Andorra / Alternatives econòmiques per a Andorra / Andorra i la catalanitat / El finançament de l’estat andorrà / Andorra en el món / La integració a Andorra / Andorra i l’aprofitament dels recursos naturals / L’ordenació del territori andorrà / Formació i ensenyament a Andorra / Andorra i la integració a la Unió Europea / Una història d’Andorra temàtica / Andorra i els seus veïns del sud / Els llindars òptims del creixement andorrà / Andorra i els seus veïns del nord / Els models de fiscalitat per a Andorra / i Andorra i el seu capital social, n’han estat el centre de la qüestió.

I aquesta voluntat conscient de conèixer el nostre ser, tot i estant i treballant més enllà de les nostres fronteres, s’ha plasmat amb les corresponents publicacions de cada diada que de cara endins ens permetien fer transcendir l’acte en el temps i de cara enfora han constituït la millor carta de visita per donar a conèixer l’Andorra moderna que es repensa afirmant la voluntat de continuar sent.

Naturalment tot això no s’hauria pogut fer sense l’aportació desinteressada de més de 350 ponents, ni el suport del Govern d’Andorra i el patrocini d’Andbanc.

Però ser presents, participar i publicar, en un acte, del nostre entorn, de la rellevància de la Universitat Catalana d’Estiu, és coherent amb la voluntat d’obertura d’Andorra al món, que es va iniciar a la primera meitat del segle XX (tot i haver-se provat des de la segona meitat del segle XIX) de portes endins, i es va poder començar a fer de manera decidida i àmplia, de portes enfora, a partir dels anys 1980.

Aquesta obertura al món, i sobretot al nostre entorn immediat, la Societat Andorrana de Ciències la va iniciar ja el 1986 amb la seva participació des de llavors en la convocatòria del Congrés de metges i biòlegs de llengua catalana que es fa cada quatre anys i amb els convenis que ha signat amb l’Institut d’Estudis Catalans i la Societat Catalana de Química i les relacions internacionals que manté amb diferents organismes, o en l’organització per quart any de les Trobades Culturals Pirinenques fora d’Andorra amb entitats pirinenques.

Tot i continuar creixent dins d’Andorra i sent qui som, ens cal ampliar, a tots els nivells, la nostra presència i les nostres connexions amb el món i el nostre entorn, tant com fer present en allò que més ens convingui aquest món que ens envolta dins d’Andorra.


Antoni POL i SOLE

dilluns, 3 de setembre de 2007

La pérdua de la població jove (arti-139.doc)


L’any 2006 la població entre 15 i 30 anys era d’uns 15.366 el que representava un 18,9% del total aproximadament.

L’any 1989 la població entre 15 i 29 anys era un 28,5% del total aproximat.

Els joves, tot i haver augmentat la població, han perdut en els darrers 17 anys gairebé 10 punts respecte a la població total. S’han reduït d’una tercera part.

D’aquests joves es sap que al 2005 hi havia entre 15 i 29 anys uns 11.481 assalariats (un 14,6% de la població total del 2005).

L’any 2000 hi havia una població assalariada de 10.819 més 2.450 estudiants, joves tots de més de 15 anys.

Un 22,6% dels joves, en aquestes edats, són estudiants (incloent universitaris) mentre que el 77,4% aprox. són assalariats, si no es té en compte els que puguin treballar com a autònoms, ser empresaris o no treballar.

L’interès de retenir els joves residint dins del país, tant si procedeixen d’Andorra com d’altres països, hauria de considerar-se estratègic. Almenys hi ha tres raons per considerar-ho així.

La primera és social i és que els joves d’avui són el futur i la garantia de la continuïtat de la societat andorrana del demà i són els que sostenen el model de la societat actual i permeten continuar el desenvolupament de la futura societat andorrana a més de garantir el creixement poblacional futur.

La segona és econòmica i els residents joves són consumidors que requereixen importants despeses en aquesta etapa de la vida per haver-se de procurar tots els béns de nou (vivenda, vehicle, etc.).

La tercera raó es identitària i particularment important per un país petit com és Andorra, on els nacionals són pocs, i necessiten d’una major massa crítica. En un món globalitzat i cada dia amb major població cal també redimensionar el tamany com a país.

La fidelització dels joves al país és doncs necessària i vital. I per tant cal compensar i reequilibrar els desavantatges amb que es troben els joves dins la nostra societat en existir competències “deslleials” procedents del sector turístic, del sector immobiliari com a inversió, o altres. Els poders públics han d’intervenir de manera decidida. I ho han de fer avançant-se i no esperant a que els joves demanin perquè l’especificitat de la nostra societat, petita i envoltada de nuclis més potents a dues hores d’Andorra, no pot competir amb aquells, més atractius a nivell econòmic, laboral, social, lúdic, cultural, etc.

Segons dades existents del 2005 els salaris mitjans entre els joves de 15-19 anys era de 793,98 €/mes i de 1.304,40 €/mes entre els 20-29 anys quan el salari mig era de 1.600,00 €/mes aprox., el que avala aquesta situació.

El percentatge de joves a Andorra avui és similar al de França 18,5% i per sota del d’Espanya 20,3% quan en els darrers anys havia estat superior.

Tot i el creixement de la població a Andorra els joves han reduït la seva presència i cal trobar-ne les causes per fer front al problema. La manca de vivenda n’és, ben segur, una part de la causa.

L’habitatge digne i assequible a més de ser un tret garantit per la Constitució, és un element de fixació de la població i per tant dinamitzador econòmic i base del capital humà i social pel futur.


Antoni POL i SOLE, arquitecte

dilluns, 30 de juliol de 2007

L'andorranitat exclosa del diccionari general de la llengua catalana (arti-137.doc)


La segona edició del diccionari general de la llengua catalana de l’Institut d’Estudis Catalans, sortida al carrer enguany, ens proposa 42 noves entrades entre les 59 propostes fetes pel Govern d’Andorra segons Joan Martí, president de la Secció filològica de l’Institut d’Estudis Catalans. La resta de mots diu, en la seva introducció al diccionari, “mereixen un estudi més entretingut”.

Segons Salvador Giner, en la seva visita de presentació del diccionari a Andorra, com a president de l’IEC, altres mots dels fins a la vuitantena en total que s’havien presentat, eren localismes i per tant no tenien cabuda en un diccionari general.

Aquest fet que és històricament remarcable i positiu per si sòl té un punt d’ombra perquè més enllà de la complexa funció de preservació i actualització del lèxic general el diccionari de l’IEC també té una transcendència ideològica tot i que segons el mateix Martí “s’ha prosseguit la labor de desideologització empresa ja en la primera edició damunt el corpus elaborat per Pompeu Fabra, és a dir, de descarregar-les tant com s’ha pogut i sabut de condicionaments produïts per determinades visions de la realitat que han estat o que són hegemòniques en la cultura”.

Sense dubtar que s’ha fet aquesta labor en les definicions dels mots, la sola presència o absència de mots té connotacions clarament ideològiques que aquestes també, caldria revisar en una tercera edició.

El 1999 en un escrit sobre “El diccionari de tots els catalanoparlants” faig la menció del tema a rel de la presència i absència d’uns determinats mots en els diccionaris catalans incloent la 1ª edició del de l’IEC i avui cal novament indicar-ho, perquè ja no es tracta de desideologitzar sinó d’ideologitzar en un nivell més equitatiu tots els territoris catalanoparlants.

Si el mot “català” i els seus derivats apareixen al diccionari en nombre de disset (17) mots, el “valencià “ i els seus derivats hi apareixen amb quatre (4) mots.

El mot “mallorquí” i els seus derivats hi apareixen amb tres (3) mots tot i que es reforça amb el mot “balear” i derivacions amb dos (2).

I els mots “andorrà”, ”alguerès” i “sard” hi apareixen amb un sol mot sense derivats , com “aranès”. La regió de Carxe a Múrcia, també catalanoparlant, no té accepció pròpia.

I el mot “aragonès” i derivats té una presència de dos (2) mots. “Espanyol” i els seus derivats hi apareix amb cinc (5) mots o quinze (15) si hi afegim hispà, i francès i els seus derivats hi apareix amb onze (11) mots.

Aquesta notable diferència sorprèn encara més si veiem, per exemple, com el mot “àrab” i els seus derivats tenen presència en (8) mots.

Centrant-nos però al cas andorrà, que ens interessa doblement per si mateix i per la seva especificitat política que el diferencia de la resta, ens trobem amb que mots com “andorranista” i “andorranament”, o “andorranisme” i “andorranitzar” “andorranitat”, “andorranització” i “andorranitzador” que han aparegut de manera pública en escrits des del 1931 almenys, no han tingut encara el reconeixement que els correspon.

En definitiva no es tracta de reduir les entrades relacionades amb el mot “català”, sino de considerar, com es mereixen les entrades pròpies dels altres territoris i molt particularment les del que, tot i compartir una mateixa llengua i cultura, es mereixen el respecte als seus propis espais territorial i nacional.

Antoni POL i SOLÉ








dijous, 12 de juliol de 2007

El problema de l'habitatge (arti-136.doc)


El 1989 el Recull estadístic general de la població d’Andorra estimava l’existència de 46.166 habitants i 21.627 allotjaments, el que correspon a 2,13 habitants per allotjament.
No obstant hi havien 3.451 allotjaments de residència secundària i 2.495 d’allotjament vacant. Si es descompten aquests allotjaments s’obté una proporció de ( 46.166 hab / 15.681 unitats) 2,94 habitants/allotjament.

El 2006, actualitzant les dades dels permisos de construcció entre el 1989 i el 2006 el nombre d’allotjaments s’hauria incrementat en uns 28.924 efectius (incloent vivendes en edificis plurifamiliars com unifamiliars). Si la població total era al 2006 d’uns 81.222 habitants, hi podia haver, si tots els permisos s’haguessin construït, un total d’allotjaments aproximats de 50.551(21.627 + 28.924) efectius obtenint-se una proporció de 1,60 habitants per allotjament. Es desconeixen els allotjaments existents avui de segona residència i vacants. Si es fa però la correcció de substituir pels anys 2001, 2002, 2003, 2004, 2005 i 2006 les estadístiques de permisos de construcció per les cèdules d’habitabilitat atorgades (edificis realment acabats aquests anys) s’obtenen 3.711 allotjaments en edificis plurifamiliars i 159 allotjaments en xalets (3.870 unitats), és a dir, un total de 24.025 allotjaments enlloc dels 28.924 considerats. Això faria que la proporció real total fos de (81.222 hab./45.652 allotjaments) 1,78 habitants per allotjament.
A nivell de producció global d’habitatges s’ha millorat la relació respecte als habitants totals existents passant de 2,13 habitants/allotjament a 1,78 habitants/allotjament.
Aquesta sobreproducció relativa en relació a la població interna xifrada en un 16,5% aproximadament només pot explicar-se en raó de tres factors que ordenats per la seva major a menor incidència serien:
-un excés d’inversió, en el sector immobiliari pel seu atractiu financer en els darrers anys.
-una major demanda exterior, fonamentada pel mateix sector immobiliari interior, justificada en el seu atractiu financer.
-l’increment de la demanda interna que, com arreu, buscaria una millor adaptació a les noves necessitats socials i funcionals (famílies monoparentals, persones que viuen soles...)

Per tal de conèixer els pisos realment destinats a la població resident es suposa que la proporció d’habitatges de residència secundària i vacants siguin com a mínim, aproximament en la mateixa proporció que les de 1989 tot i que possiblement sigui major a la vista de la forta especulació immobiliària dels darrers anys.

Si l’any 1989 la proporció era d’un 27,5% es parteix d’aquesta proporció per reajustar els números. De 45.652 allotjaments, com a mínim uns (45.652 x 0,275) 12.554 allotjaments serien de residència secundària i vacant.
Recalculant la proporció s’obté (81.222 hab/(45.652 allotjament – 12.554 allotjament)) 2,45 habitants per allotjament de promig.

La població, en aquests darrers 18 anys ha augmentat de 35.056 persones i s’ha produït 17.418 allotjaments disponibles com a màxim, si no menys (descomptant les residències secundàries i vacants).

Això dóna una proporció de 2,01 persones per allotjament, que és millor a l’evolució global a Andorra entre 1989 i 2006 de vivenda disponibles que ha passat del 2,94 habitants/allotjament a 2,45 en una tendència homologable a la francesa o general europea tot i que la línia de tendència estigui decalada uns anys. (en relació a França almenys de 4 anys).

Aquesta proporció general seria positiva, en termes de producció de vivenda, en un mercat majoritari de compra-venda. Però l’especificitat del mercat andorrà que coneixem és d’un mercat majoritari de lloguer, on la vivenda de propietat només suposa un 30% mentre que la vivenda de lloguer representa el 70% dels casos pel habitants d’Andorra. Tot i no disposar d’estadístiques sobre la producció de vivendes de venda i de lloguer ens consta que, tot i les taxes comunals a pagar clarament desfavorables per la venda, la gran majoria de producció de nous habitatges es destina a la venda.

Aquest fet comporta, per sé, que la producció de vivenda de lloguer es indirecta i prové del mercat de la compravenda. Es a dir que no existeix un mercat propi de producció de vivenda destinada des del seu inici a lloguer o a satisfer la demanda interna del 70% de la població.
Aquesta manca de producció directa queda perjudicada encara més quan la producció indirecta prové de moments de forta especulació com l’actual ja que els preus de mercat elevats de les noves vivendes repercuteixen en unes rendes volgudes que seran altes i creen un desfassament irreconciliable entre la demanda i l’oferta.
L’escassetat de vivenda per al mercat de residents i la seva oferta en un mateix mercat que el turístic i el d’inversió fa que els preus no siguin ajustats als nivells econòmics de la demanda interna i per tant s’accentuï l’efecte de l’escassetat o insuficiència, que en aquest cas podem plantejar com un problema de producció que s’afegeix al problema d’accés.

La Constitució d’Andorra determina en el seu Article 21.2 “Els nacionals i els estrangers legalment residents tenen dret a fixar lliurement la seva residència dins Andorra”, i en el seu Article 33 “Els poders públics han de promoure les condicions necessàries per fer efectiu el dret de tothom a gaudir d’un habitatge digne”.

Quins col.lectius de la societat han estat els més perjudicats?
Òbviament els de menys recursos, que en primer terme són els joves, segon, els immigrants i tercer, la gent gran o la que viu sola, així com famílies monoparentals.

Com s’ha fet front a aquesta mancança de producció de vivenda destinada a lloguer assequible?
Per tres vies conegudes de tots (inhibició, concentració i expulsió) :
- els joves es queden més temps a casa dels pares i no s’independitzen fins una edat més gran que abans i part dels que estudien allarguen els seus estudis i fins i tot inicien la seva experiència laboral fora d’Andorra mentre es pensen si tornen i en quines condicions.
- diferents col.lectius de joves, d’immigrants (per procedència o activitat) o de persones grans viuen de manera concentrada en pisos superant la proporció teòrica del 2,45 persones per allotjament.
- I finalment, són molts els qui en els darrers anys se n’han anat a viure a la Seu d’Urgell o altres poblacions de l’entorn d’Andorra.

Com es pot solucionar el problema el més ràpidament possible a nivell general, vist que almenys prop d’un 10% de la població està afectada de manera molt greu per la falta de producció de vivenda.

Donat que la primera necessitat es troba en l’àmbit del lloguer es plantegen les següents solucions per a fer-hi front:
1. Ajudes econòmiques directes per actuar de manera immediata.
2. Aconseguir atreure i incentivar els pisos vacants perquè entrin al mercat.

Aquestes dues primeres solucions s’han posat en marxa, tant pel Govern com per alguns comuns però el seu baix resultat mostra que no han estat suficients o prou efectives.
Donat que el problema persisteix i genera inhibició interna, expulsió cap a mercats propers o bé sobreocupació i aquesta situació es perjudicial per a la societat andorrana, cal introduir noves mesures.

3. La producció de vivenda protegida directament per les institucions o per promotors privats a partir de sòl públic amb preus fixats, per destinar-la a lloguer, és una via no aprofitada a Andorra i que té el seu segment de mercat molt clar als països veïns. A Espanya el 2005 va suposar el 11% de producció total de vivenda i a França el 17%. Aquest segment de mercat podria ser a més ben acceptat pel sector donat el període de recessió en el qual està entrant i per tant paliar la seva crisi econòmica.

Pensar però que immediatament es pot situar al nivell dels nostres veïns és agosarat, però suposant que es fos capaç d’aconseguir fer un 10% de la producció de vivenda total en vivenda protegida els números serien (tenint en compte el promig de vivenda total produïda als darrers 6 anys d’uns 645 allotjaments per any) d’uns 65 allotjaments per any.

4. L’altra via és intervenir en el mercat de producció de vivenda lliure que ha creat el problema de preus cada vegada més alts i d’insuficient producció per al resident del país (obligant com es fa a Mònaco ja fa anys) i fixant que uns 25% de les vivendes produïdes es destinin als residents del país a preus fixats, siguin de lloguer o venda. Aquesta solució sumada a un 15% de vivenda protegida podria fer arribar a un 40% de producció i iniciar una clara tendència de solució al problema en els propers anys.

5. Si les quatre anteriors mesures són necessàries però insuficients per tal de fer front de manera ràpida als problemes dels més necessitats (joves, immigrants i residents grans i sols o famílies monoparentals) caldria actuar, com alguns comuns ja han proposat, de crear institucionalment nous tipus d’habitatges o allotjaments col.lectius específics que puguin atendre aquestes necessitats de manera més efectiva i ràpida.

Noves i més precises estadístiques ens fan falta i també un nou cens o recull estadístic general de la població d’Andorra. Seria bo tenir-lo el 2009, 20 anys després del primer.


Antoni POL i SOLE, arquitecte

dilluns, 9 de juliol de 2007

Els joves i l'habitatge (arti-135.doc)


1. El problema

El 1989 el Recull estadístic general de la població d’Andorra estimava l’existència de 46.166 habitants i 21.627 allotjaments, el que correspon a 2,13 habitants per allotjament.
No obstant hi havien 3.451 allotjaments de residència secundària i 2.495 d’allotjament vacant. Si es descompten aquests allotjaments s’obté una proporció de ( 46.166 hab / 15.681 unitats) 2,94 habitants/allotjament.

El 2006, actualitzant les dades dels permisos de construcció entre el 1989 i el 2006 el nombre d’allotjaments s’hauria incrementat en uns 28.924 efectius (incloent vivendes en edificis plurifamiliars com unifamiliars). Si la població total era al 2006 d’uns 81.222 habitants, hi podia haver, si tots els permisos s’haguessin construït, un total d’allotjaments aproximats de 50.551(21.627 + 28.924) efectius obtenint-se una proporció de 1,60 habitants per allotjament. Es desconeixen els allotjaments existents avui de segona residència i vacants. Si es fa però la correcció de substituir pels anys 2001, 2002, 2003, 2004, 2005 i 2006 les estadístiques de permisos de construcció per les cèdules d’habitabilitat atorgades (edificis realment acabats aquests anys) s’obtenen 3.711 allotjaments en edificis plurifamiliars i 159 allotjaments en xalets (3.870 unitats), és a dir, un total de 24.025 allotjaments enlloc dels 28.924 considerats. Això faria que la proporció real total fos de (81.222 hab./45.652 allotjaments) 1,78 habitants per allotjament.
A nivell de producció global d’habitatges s’ha millorat la relació respecte als habitants totals existents passant de 2,13 habitants/allotjament a 1,78 habitants/allotjament.
Aquesta sobreproducció relativa en relació a la població interna xifrada en un 16,5% aproximadament només pot explicar-se en raó de tres factors que ordenats per la seva major a menor incidència serien:
-un excés d’inversió, en el sector immobiliari pel seu atractiu financer en els darrers anys.
-una major demanda exterior, fonamentada pel mateix sector immobiliari interior, justificada en el seu atractiu financer.
-l’increment de la demanda interna que, com arreu, buscaria una millor adaptació a les noves necessitats socials i funcionals (famílies monoparentals, persones que viuen soles...)

Per tal de conèixer els pisos realment destinats a la població resident es suposa que la proporció d’habitatges de residència secundària i vacants siguin com a mínim, aproximament en la mateixa proporció que les de 1989 tot i que possiblement sigui major a la vista de la forta especulació immobiliària dels darrers anys.

Si l’any 1989 la proporció era d’un 27,5% es parteix d’aquesta proporció per reajustar els números. De 45.652 allotjaments, com a mínim uns (45.652 x 0,275) 12.554 allotjaments serien de residència secundària i vacant.
Recalculant la proporció s’obté (81.222 hab/(45.652 allotjament – 12.554 allotjament)) 2,45 habitants per allotjament de promig.

La població, en aquests darrers 18 anys ha augmentat de 35.056 persones i s’ha produït 17.418 allotjaments disponibles com a màxim, si no menys (descomptant les residències secundàries i vacants).

Això dóna una proporció de 2,01 persones per allotjament, que és millor a l’evolució global a Andorra entre 1989 i 2006 de vivenda disponibles que ha passat del 2,94 habitants/allotjament a 2,45 en una tendència homologable a la francesa o general europea tot i que la línia de tendència estigui decalada uns anys. (en relació a França almenys de 4 anys).

Aquesta proporció general seria positiva, en termes de producció de vivenda, en un mercat majoritari de compra-venda. Però l’especificitat del mercat andorrà que coneixem és d’un mercat majoritari de lloguer, on la vivenda de propietat només suposa un 30% mentre que la vivenda de lloguer representa el 70% dels casos pel habitants d’Andorra. Tot i no disposar d’estadístiques sobre la producció de vivendes de venda i de lloguer ens consta que, tot i les taxes comunals a pagar clarament desfavorables per la venda, la gran majoria de producció de nous habitatges es destina a la venda.

Aquest fet comporta, per sé, que la producció de vivenda de lloguer es indirecta i prové del mercat de la compravenda. Es a dir que no existeix un mercat propi de producció de vivenda destinada des del seu inici a lloguer o a satisfer la demanda interna del 70% de la població.
Aquesta manca de producció directa queda perjudicada encara més quan la producció indirecta prové de moments de forta especulació com l’actual ja que els preus de mercat elevats de les noves vivendes repercuteixen en unes rendes volgudes que seran altes i creen un desfassament irreconciliable entre la demanda i l’oferta.
L’escassetat de vivenda per al mercat de residents i la seva oferta en un mateix mercat que el turístic i el d’inversió fa que els preus no siguin ajustats als nivells econòmics de la demanda interna i per tant s’accentuï l’efecte de l’escassetat o insuficiència, que en aquest cas podem plantejar com un problema de producció que s’afegeix al problema d’accés.

La Constitució d’Andorra determina en el seu Article 21.2 “Els nacionals i els estrangers legalment residents tenen dret a fixar lliurement la seva residència dins Andorra”, i en el seu Article 33 “Els poders públics han de promoure les condicions necessàries per fer efectiu el dret de tothom a gaudir d’un habitatge digne”.

Quins col.lectius de la societat han estat els més perjudicats?
Òbviament els de menys recursos, que en primer terme són els joves, segon, els immigrants i tercer, la gent gran o la que viu sola, així com famílies monoparentals.

Com s’ha fet front a aquesta mancança de producció de vivenda destinada a lloguer assequible?
Per tres vies conegudes de tots (inhibició, concentració i expulsió) :
- els joves es queden més temps a casa dels pares i no s’independitzen fins una edat més gran que abans i part dels que estudien allarguen els seus estudis i fins i tot inicien la seva experiència laboral fora d’Andorra mentre es pensen si tornen i en quines condicions.
- diferents col.lectius de joves, d’immigrants (per procedència o activitat) o de persones grans viuen de manera concentrada en pisos superant la proporció teòrica del 2,45 persones per allotjament.
- I finalment, són molts els qui en els darrers anys se n’han anat a viure a la Seu d’Urgell o altres poblacions de l’entorn d’Andorra.

Com es pot solucionar el problema el més ràpidament possible a nivell general, vist que almenys prop d’un 10% de la població està afectada de manera molt greu per la falta de producció de vivenda.

2. La solució

Donat que la primera necessitat es troba en l’àmbit del lloguer es plantegen les següents solucions per a fer-hi front:
1. Ajudes econòmiques directes per actuar de manera immediata.
2. Aconseguir atreure i incentivar els pisos vacants perquè entrin al mercat.

Aquestes dues primeres solucions s’han posat en marxa, tant pel Govern com per alguns comuns però el seu baix resultat mostra que no han estat suficients o prou efectives.
Donat que el problema persisteix i genera inhibició interna, expulsió cap a mercats propers o bé sobreocupació i aquesta situació es perjudicial per a la societat andorrana, cal introduir noves mesures.

3. La producció de vivenda protegida directament per les institucions o per promotors privats a partir de sòl públic amb preus fixats, per destinar-la a lloguer, és una via no aprofitada a Andorra i que té el seu segment de mercat molt clar als països veïns. A Espanya el 2005 va suposar el 11% de producció total de vivenda i a França el 17%. Aquest segment de mercat podria ser a més ben acceptat pel sector donat el període de recessió en el qual està entrant i per tant paliar la seva crisi econòmica.

Pensar però que immediatament es pot situar al nivell dels nostres veïns és agosarat, però suposant que es fos capaç d’aconseguir fer un 10% de la producció de vivenda total en vivenda protegida els números serien (tenint en compte el promig de vivenda total produïda als darrers 6 anys d’uns 645 allotjaments per any) d’uns 65 allotjaments per any.

4. L’altra via és intervenir en el mercat de producció de vivenda lliure que ha creat el problema de preus cada vegada més alts i d’insuficient producció per al resident del país (obligant com es fa a Mònaco ja fa anys) i fixant que uns 25% de les vivendes produïdes es destinin als residents del país a preus fixats, siguin de lloguer o venda. Aquesta solució sumada a un 15% de vivenda protegida podria fer arribar a un 40% de producció i iniciar una clara tendència de solució al problema en els propers anys.

5. Si les quatre anteriors mesures són necessàries però insuficients per tal de fer front de manera ràpida als problemes dels més necessitats (joves, immigrants i residents grans i sols o famílies monoparentals) caldria actuar, com alguns comuns ja han proposat, de crear institucionalment nous tipus d’habitatges o allotjaments col.lectius específics que poguessin atendre aquestes necessitats de manera més efectiva i ràpida.

Noves i més precises estadístiques ens fan falta i també un nou cens o recull estadístic general de la població d’Andorra. Seria bo tenir-lo el 2009, 20 anys després del primer.
En conclusió, a Andorra, el problema del l’habitatge en els darrers anys ha passat de ser simplement un problema d’accés a un problema de producció i d’accés, pel que fa al 70% de població que empra vivendes de lloguer. Com a repercussió primera això ha comportat que els més febles, entre ells de manera significativa els joves, pateixin la situació.

3. La població jove

L’Any 1989 la població entre 15 i 29 anys era un 28,5% del total aproximat.

L’Any 2006 la població entre 15 i 30 anys era d’uns 15.366 el que representa un 18,9% del total aproximadament. D’aquests joves es sap que al 2005 hi havia entre 15 i 19 anys uns 11.481 assalariats (un 14,6% de la població total del 2005).
L’any 2000 hi havia una població assalariada de 10.819 més 2.450 estudiants, joves tots de més de 15 anys.

Un 22,6% dels joves, en aquestes edats, són estudiants (incloent universitaris) mentre que el 77,4% aprox. són assalariats, si no es té en compte els que puguin treballar per compte propi o ser empresaris o no treballar.

Els joves, tot i haver augmentat la població han perdut en els darrers 15 anys gairebé 10 punts respecte a la població total.

L’interès de retenir els joves residint dins del país, tant si procedeixen d’Andorra com d’altres països hauria de considerar-se estratègic justificat per com a mínim tres raons de pes. La primera és social i és que els joves d’avui són el futur i la garantia de la continuïtat de la societat andorrana del demà i són els que sostenen el model de la societat actual i permeten continuar el desenvolupament de la futura societat andorrana a més de garantir el creixement poblacional futur. La segona és econòmica i els residents joves són consumidors que requereixen importants despeses en aquesta etapa de la vida per haver-se de procurar tots els béns de nou (vivenda, vehicle, etc.). La tercera raó es identitària i particularment important per un país petit com és Andorra, on els nacionals són pocs, i necessiten d’una major massa crítica. En un món globalitzat i cada dia amb major població cal també redimensionar el tamany com a país.

La fidelització dels joves al país és doncs necessària i vital i per tant cal compensar i reequilibrar els desavantatges amb que es troben els joves dins la nostra societat en existir competències “deslleials” procedents del sector turístic, del sector immobiliari com a inversió, o altres. Els poders públics han d’intervenir de manera decidida. I ho han de fer avantçant-se i no esperant a que els joves demanin perquè l’especificitat de la nostra societat, petita i envoltada de nuclis més potents, no pot competir amb aquells, més atractius a nivell econòmic, laboral, social, lúdic, cultural, etc.

Segons dades existents del 2005 els salaris mitjans entre els joves de 15-19 anys és de 793,98 €/mes i de 1.304,40 €/mes entre els 20-29 anys, el que avala aquesta situació.

El percentatge de joves a Andorra avui és similar al de França 18,5% i per sota del d’Espanya 20,3% quan en els darrers anys havia estat superior.

Tot i el creixement de la població a Andorra els joves han reduït la seva presència en el 10% només en 18 anys i la manca de vivenda n’és una part de la causa.

L’habitatge digne i assequible a més de ser un tret garantit per la Constitució, és un element de fixació de la població i per tant dinamitzador econòmic i base del capital humà i social pel futur.


Antoni POL i SOLE, arquitecte

dimecres, 13 de juny de 2007

L'Institut d'Estudis Catalans i el seu futur (arti-133.doc)


Es bo, en complir 100 anys aturar-se i reflexionar sobre el que s’ha fet, però també i sobretot el que es vol fer i com fer-ho.

Això és el que ens mostra l’espléndida exposició que fins al 17 de juny podem gaudir al Santuari de Meritxell gràcies a la col.laboració de l’IEC, la Societat Andorrana de Ciències, el Ministeri del Portaveu, Cultura i Ensenyament Superior i el Comú de Canillo.

De cara a l’esdevenidor els dos eixos apuntats, de la continuïtat dels programes en curs i de noves fites així com de voluntat de servei a la societat, són necessaris però no suficients.

L’IEC encara no és prou conegut fora dels àmbits acadèmics, com reconeix el seu president Salvador Giner, i cal aconseguir de vulgaritzar el coneixement i saber perquè arribi de manera eficient i engrescadora a tota la societat dels països catalans.

Cal també que d’una manera o altra hi hagi una simbiosi i coordinació entre l’IEC i tots els diferents territoris de parla catalana, amb una representació o presència física d’aquest en els mateixos clara i eficaç, atenent a cadascuna de les especificitats territorials o nacionals.

L’IEC, en aquesta nova etapa, pot i ha de descentralitzar-se d’una manera decidida i reubicar la seva representativitat en diferents capitals, almenys una per estat en el qual es trobin territoris de cultura en català.

Andorra n’és un exemple clar i com a estat ha de poder tenir un encaix amb l’IEC particular que ens satisfaci mútuament.

L’IEC pot aportar a Andorra l’estructura inicial per a consolidar-se com a territori – estat estratègicament situat per a produir i distribuir serveis lingüístics als 10 milions de consumidors catalanoparlants del món.

Andorra pot aportar a l’IEC un portal directe al món.

Finalment l’IEC s’ha de constituir no només en una institució reconeguda i prestigiosa per a la societat dels països catalans, sino que ha de ser una eina de prestigi per a la cultura que ens és comuna i ha de ressaltar i projectar internacionalment aquelles personalitats del nostre àmbit lingüístic, que per la seva obra i tasca fan aportacions a la cultura universal i són mereixedors de la nostra admiració i reconeixement. Ha de descobrir i ressaltar els fars de la nostra cultura que ens han de guiar i són referents interns però també descobrir i projectar els que són mereixedors del reconeixement internacional i ens aportin prestigi per la nostra cultura que la faci suficientment atractiva també pels joves i nous ciutadans dels nostres territoris.



Antoni Pol i Solé

dimarts, 12 de juny de 2007

L'Institut d'Estudis Catalans (1907-2007). [arti-130]

Els cent anys de l’Institut d’Estudis Catalans és una commemoració que cal tenir present. Per això la Societat Andorrana de Ciències la recorda enguany com a efemèrides destacada en el seu cicle anual de conferències.
Una magnifica exposició, tant pel seu contingut com pel seu disseny, es pot visitar fins al 17 de juny al Santuari de Nostra Senyora de Meritxell, al claustre dels miralls, i ens presenta els cent anys de trajectòria de l’Institut d’Estudis Catalans, portant per títol “Un segle de cultura i ciència als països catalans”.

La col.laboració de l’IEC, la SAC, el Ministeri del Portaveu, Cultura i Ensenyament Superior i el Comú de Canillo ho han fet possible.

Un disseny actual, de qualitat, per un contingut no només històric sino d’una gran transcendència pel futur.

Com diu Salvador Giner, el seu president, “l’IEC és l’acadèmia de les ciències i les humanitats de les terres de parla catalana…que aplega en el seu si els estudiosos de llengua catalana de tots els àmbits del saber”.
I com diu Juli Minoves, ministre de cultura, cal “reconèixer l’aportació i la tasca realitzada per aquesta institució en la recerca i la promoció de la llengua catalana… ha esdevingut una institució clau i essencial..”

I finalment com diu Enric Casadevall, cònsol de Canillo, els andorrans ens sumem “ ..al reconeixement de l’Institut d’Estudis Catalans per aquests cent anys de presència en la realitat que s’expressa en català i a tot el món…aquest far del català i de la cultura en català, és necessari avui més que mai…”

Cal retre homenatge a aquesta institució, que és de tots els que ens expressem en català, ni que sigui parcialment, primer per la seva trajectòria durant aquests cent anys enriquint-nos amb el llegat de coneixements que ens ha tramés o posat a l’abast, i després, pel seu desig de permanència i renovació amb un esperit obert al món i a la cultura com a més preuada herència de la humanitat.

Andorra també som convidats a participar d’aquest renovat projecte de l’Institut d’Estudis Catalans que ha de servir per, tot preservant la nostra identitat, poder ser més presents al món i fer-ho amb aportacions pròpies que ens permetin ser també universals.

L'Institut d'Estudis Catalans i els seus fets o llegats (arti-132.doc)


L’acompliment de 100 anys d’història de l’Institut d’Estudis Catalans han estat prolífics en qualitat i en quantitat com ho mostra l’extraordinària exposició que tenim la sort de poder gaudir fins al 17 de juny al Santuari de Nostra Senyora de Meritxell gràcies a la col.laboració de l’IEC, la Societat Andorrana de Ciències, el Ministeri del Portaveu, Cultura i Ensenyament Superior i el Comú de Canillo.

Una estructura de 5 Seccions (Històrico-Arqueològica, de Ciències Biològiques, de Ciències i Tecnologia, Filològica, i de Filosofia i Ciències Socials) i de 26 Societats filials (Amics de l’Art Romànic A.C. de Ciències de l’Alimentació, A.C. de sociologia, I.C. d’Estudis Agraris, I.C. d’Història Natural, S.C. d’Economia, S.C. d’Estudis Clàssics, S.C. d’Estudis Hebraics, S.C. d’Estudis Històrics, S.C. d’Estudis Jurídics, S.C. d’Estudis Litúrgics, S.C. d’Estudis Numismàtics, S.C. d’Història de la Ciència i de la Tècnica, S.C. d’Ordenació del Territori, S.C. de Biologia, S.C. de Comunicació, S.C. de Filosofia, S.C. de Física, S.C. de Geografia, S.C. de Llengua i Literatura, S.C. de Matemàtiques, S.C. de Musicologia, S.C. de Pedagogia, S.C. de Química, S.C. de Tecnologia, S. d’Història de l’Educació dels Països de Llengua Catalana) li han permès d’editar més de 3.000 llibres (30 de promig per any) i consolidar-se com a l’editorial científica més important en llengua catalana.

És a l’origen de les institucions o serveis com la Biblioteca de Catalunya, el Museu Nacional d’Art de Catalunya, l’Institut Cartogràfic de Catalunya i el Servei Meteorològic de Catalunya.

Amb el seu contingent humà, els membres de les seccions i societats filials, entre vuit mil i nou mil, és un estímul permanent de la recerca en tots els àmbits.

La contribució de l’Institut en l’estudi i la conservació del patrimoni historicoartístic, cultural, científic, com l’estudi salvaguarda i normalització de la llengua catalana ha estat i és fonamental.

El seu potencial és el nostre i ens n’hem de sentir orgullosos i vinculats i considerar l’Institut d’Estudis Catalans com a una institució també pròpia.


Antoni Pol i Solé

dilluns, 11 de juny de 2007

L'Institut d'Estudis Catalans, els seus protagonistes i Andorra (arti-131.doc)

L’Institut d’Estudis Catalans està celebrant cent anys d’existència i ho recorda amb una excel.lent exposició que tenim la sort de poder gaudir al Santuari de Meritxell fins al 17 de juny, gràcies a la col.laboració entre l’IEC, la Societat Andorrana de Ciències, el Ministeri del Portaveu Cultura i Ensenyament Superior i el Comú de Canillo.
Les institucions, és cert, estan per sobre de les persones perquè la seva finalitat transcendeix aquestes ja que persegueixen un interés públic i general, el més ampli possible.
Però no és menys cert també que les persones fan les institucions.
Entre les persones que han estat o en són membres numeraris i corresponents, el nombre total dels quals no arriba als 500, i entre els 8 primers membres de l’IEC ens cal destacar la figura de Josep Puig i Cadafalch (6) arquitecte, per la seva relació amb Andorra, entre altres moments i estudis com l’arquitectura romànica a Catalunya 1909-1918, durant els anys 30-40 del segle XX deixant diverses obres com a arquitecte entre les quals cal mencionar el porxo d’entrada antic a l’església arxiprestal d’Andorra la Vella i l’últim pis del campanar.
Després, Pompeu Fabra (15) gramàtic i lexicògraf, que entre altres relacions amb el nostre país s’hi va expressament desplaçar per a poder fer el seu testament en català.
Ferran Valls i Taberner (28) jurista, el 1920 va redactar la seva obra sobre Privilegis i ordinacions de les valls pirinenques entre les quals la Vall d’Andorra.
Antoni Griera (31) filòleg, que el 1960 va publicar el seu Atlas lingüístic d’Andorra.
Ramon d’Abadal (41) filòleg i lingüista, el 1969 escriu sobre el Tristany català d’Andorra.
Joan Coromines (51) lingüista amb el seu Diccionari etimològic.
Jaume Vicens i Vives (55) historiador, el 1948 amb uns estudis sobre el Montseny i Andorra.
Lluís Solé i Sabarís (63), geòleg, amb els seus estudis i cartografia de 1944.
Pau Vila (67) geògraf amb els seus estudis de 1925 a 1930.
Josep Mª Font i Rius (74) historiador del dret amb els seus estudis de 1955 i 1956.
Ramon Folch (93) ecòleg, amb la direcció de l’estudi sobre el patrimoni natural d’Andorra del 1979.
Lluís Casassas (141) geògraf, el 1975, Joan Vilà i Valentí (142) geògraf per diversos entre 1997 i el 2005.
Joan Becat (171) geògraf per diversos treballs entre altres El Bosc Andorrà de 1979 i també Ramon Faus, Joan Triardú i Lluís Figa i Faura.
I entre els corresponents : Jean Auguste Brutails historiador, amb la Contume d’Andorre del 1904.
Pere Pujol i Tubau historiador, per diversos entre 1917 i 1925.
Pierre Vilar, historiador, pel seu treball de Catalunya dins l’Espanya moderna entre 1965 i 1968.
Philippe Wolff, historiador, pel seu estret lligam amb Andorra.
Marcel Durliat, historiador, pels seus estudis de l’escultura romànica de 1956.
Cebrià Baraut, historiador pels treballs de la monumenta andorrana, els quaderns d’estudis andorrans i el catàleg de la Vall d’Andorra des del 1965.
Altres membres de l’IEC han estat lligats de maneres molt diverses amb Andorra, Ramon Faus, Enric Casassas, Josep Laporte, Joan Triadú, Màrius Foz, Lluis Figa i Faura, Joandomènec Ros, Alfred Giner, Antoni Lloret, Salvador Giner..
L’andorrana, Lídia Rabassa, lingüista, forma part també de l’IEC com a membre corresponent des de fa poc.
A aquest potencial humà cal afegir-hi els més de 8.000 membres de les 26 societats filials que completen i vertebren l’Institut d’Estudis Catalans arreu dels països catalans.
Gràcies a tots ells per haver-nos permès conèixer i saber més i millor.

Antoni Pol i Solé

dimarts, 8 de maig de 2007

La fotografia al 2007. (sac-406.doc)

- Josep Anton AGUARELES
- Manel BARRERA
- Manolo BARROS
- Lluís CALSINA
- Argentí
- Joan BURGUÉS
- Josep CLAVEROL
- Isidre ESCORIHUELA
- Carles ESTEVE i dòna
- Tito GALINDO
- Sussanna HERRADOR
- Ivan
- Artur LARNER
- Ricard LOBO
- Eduardo Javier LOSILLA
- Bernat MANRESA
- Josep MUJAL
- Alexandra PALMA
- Jordi PANTEBRE
- Dorte PASSER
- Jorgen PASSER
- Miquel PLANELLA
- Jaume RIBA
- Santi ROURE
- Toni ROSSELL
- Pepo SÀNCHEZ
- Àlex TENA
- Lucinio TOME
- Fernando VELIZ
- Josep Mª UBACH
- Josep Anton VILADOT

dilluns, 15 de gener de 2007

L'urbanisme com a protector del patrimoni cultural (arti-128.doc)

TURISME, PAGESIA I ARQUITECTURA POPULAR (4/8/2006 TÀRREGA)
Amics de l’Arquitectura Popular

Bon dia, permeteu que us expressi, primerament i com el tema ho permet, el meu plaer de ser avui entre vosaltres i aquí a Tàrrega, ciutat en la que va créixer la meva padrina de la Figuerosa, Coloma Pont i Calderó i hi va estudiar el meu pare.

Passat, present i futur són línies, són fils que si en sabem trobar la seva traça ens poden ajudar molt en aquest trajecte terrenal on els humans, de manera conscient, hem estat convidats.

Si l’arquitectura popular i la pagesia vénen del passat, el turisme se’ns proposa com a futur, en aquestes jornades de reflexió presents, que en volen ser el nexe d’unió.

CADA RIU TÉ LA SEVA PRÒPIA FONT, aquesta dita Zulú de l’Àfrica del Sud expressa aquesta continuïtat entre passat, present i futur.

A Andorra, territori d’alta muntanya, amb les dificultats que això representa comparativament amb la plana, s’ha viscut i es viu la contradicció que suposa modernitzar-se, avançar cap al futur, desenvolupar-se i deixar enrere el passat. Però com els éssers vius, que tenim diferents etapes en la nostra vida i canvis físics radicals, això no és incompatible en continuar sent la mateixa persona en mantenir una pròpia identitat, sota aspectes diferents, i variables als que ens condueix l’evolució inevitable de la nostra matèria.

QUAN NO ES SAP CAP A ON ES VA, QUE ES SÀPIGA D’ON ES VE, és un dita Serere del Senegal.

L’Andorra d’avui, turística i en un procés de transformació urbana que ha de permetre que d’una societat rural es passi a una societat de serveis equiparable a la resta de comunitats que ens envolten i que s’han transformat prèviament a partir d’uns potencials més grans i unes transformacions produïdes abans, no pot perdre de vista les característiques que l’han guiat a través dels darrers mil anys i li han valgut la personalitat i independència de que avui gaudeix: la relació d’equilibri entre els seus territoris a nivell intern i entre el poble i els seus senyors avui coprínceps d’un costat i la voluntat de ser del poble andorrà, entre altres.

NO ES POT CONSTRUIR UNA CASA SENSE SEGUIR-NE UN TRAÇAT diu una dita Bulú del Senegal.

Com la construcció de la casa comuna europea en que es vol i cal obrir portes a tots els veïns per formar una nova realitat necessària per al futur de la pròpia existència, aquesta però ha de fonamentar-se sobre les tradicions de tots plegats fent una massa nova que guardarà de les velles realitats, colors, olors, gustos, formes, gestos ...

La vella Andorra entra en crisi al segle XIX i és el 1866 que inicia un camí de transició cap a la nova Andorra. Aquesta transició es va acabar el 1993 amb la constitució escrita aprovada pel poble andorrà.

La modernització i la globalització o mundialització ens porten a incorporar clixés i formes de l’exterior més avançat de manera contínua ... però tot té els seus cicles ... i arriba el moment en que el que ens ve de fora entra en crisi i ens adonem que no tot es bo o ens és convenient. Llavors és quan ens cal mirar endins.

EL QUE ESTIMEM VAL MÉS QUE EL QUE POSSEÏM ens recorda una dita Hutu de Ruanda.

Totes aquestes citacions de tribus africanes, en diuen indígenes, ens recordem que la saviesa popular no, per ser popular, deixa de ser sàvia.

I l’arquitectura popular no, per ser popular, deixa de ser arquitectura.

“L’inconvenient” de ser popular i per tant discreta i marginal respecte dels potents centres culturals, queda àmpliament compensat pel fet de la seva pervivència al llarg del temps i que ens arribi en unes condicions excepcionals de conservació i sigui com una joia, un petit tresor que la història ens ofereix.

L’arquitectura popular aporta especificitat, diferència i identitat territorial.

En un món cada vegada més competitiu, la identitat, i la contribució específica cultural territorial a la cultura universal, és un bé preciós i escàs.

La personalització d’un territori pot fer-se només a partir del seu futur, només amb el seu passat, o bé amb les dues variables si volem una personalitat completa i madura.

I avui la diferenciació és distintiu de qualitat.

Andorra, en aquesta perspectiva, fa bé de mirar al futur però també ha d’incorporar elements del passat que la distingeixen. La seva arquitectura popular: cases, coberts, bordes, orris, cabanes, murs, etc., esperar per a ser recuperada. Vegeu-ne les imatges adjuntes del camí del Lloset a Encamp o a la Vall d’Incles de Canillo.

Els plans d’urbanisme són una excel.lent oportunitat per a fer realitat aquest necessari equilibri entre passat i futur.

A Andorra portem 25 anys urbanísticament parlant de retard sobre ciutats similars de Catalunya en general o Tàrrega en particular i ens els cal recuperar.

El Pla d’Ordenació i Urbanisme de la Parròquia d’Encamp planteja la recuperació dels cinc nuclis tradicionals compensant l’edificabilitat que es pot fer al seu interior i traslladant-la a altres terrenys per preservar horts i edificis d’interès cultural o bé rebaixar o enderrocar plantes d’alguns edificis vora de monuments o dins d’aquests nuclis.

Els catàlegs de béns culturals comunals és una eina bàsica per a la conscienciació ciutadana de l’existència d’aquests béns. No obstant això no són suficients la catalogació i la protecció passiva i s’ha de passar a la protecció activa del patrimoni cultural permetent fer trasllat de l’edificabilitat existent o que es podria realitzar en condicions normals i també cal compensar (no necessàriament per via econòmica sinó urbanísticament) restriccions que calgui imposar per a la preservació d’edificis, terrenys o altres béns d’interès patrimonial per al conjunt de la societat i per tant ha de ser aquesta qui a més de reconèixer aquests valors i donar subvencions per al seu manteniment es faci càrrec de les càrregues que s’imposin als particulars titulars d’aquests béns o els hi donin vies alternatives de compensació per l’afectació dels seus legítims interessos econòmics, sense sofrir greuges comparatius respecte a la resta de ciutadans.

Els beneficis col.lectius d’aquesta recuperació patrimonial de l’arquitectura popular que comporta la consolidació de la identitat implica la necessitat d’emmarcar aquestes actuacions el més àmpliament possible a nivell territorial i institucional. Fent, si és possible, els encaixos regionals corresponents.

Per acabar, us proposo la lectura d’un poema de José Saramago, publicat per Edicions 62-Empúries i traduït per Josep Domènech, de títol Passat, Present, Futur.

PASSAT, PRESENT, FUTUR.

Vaig ser. Però el que vaig ser ja no em recorda:
mil capes de pols cobreixen, vels,
aquests quaranta rostres desiguals,
tan marcats pel temps i rompents.

Sóc. Però el que sóc és tan poca cosa:
granota fugida del bassal, que ha saltat,
i en el salt que ha fet, tant com podia,
l’aire d’un altre món l’ha rebentat.

Falta veure, si és que falta, el que seré:
un rostre recompost abans de la fi,
un rauc de batraci, ronc i tot,
una vida que corri així així.

Antoni Pol i Solé