Els papers de recerca històrica (sac-216.doc)

Ja s’ha imprès el primer número dels PAPERS DE RECERCA HISTÒRICA, publicació que la SAC vol oferir dins el programa cultural andorrà en l’àmbit històric afegint-se als set Quaderns d’Estudis Andorrans apareguts entre el 1976 i 1996, als dos Annals de l’IEA a Perpinyà d’entre 1979 i 1981, als tres Butlletins del Comitè de Ciències Històriques d’entre 1986 i 1990, i als sis Annals de l’IEA a Barcelona d’entre 1990 i 1995.

Han passat set anys doncs sense que s’hagi editat una publicació periòdica que tracti temes d’història d’Andorra el que posa de relleu les dificultats per aquests tipus de projectes.

El primer objectiu per tant de la Societat Andorrana de Ciències ha estat el d’assegurar que hi hagi una publicació més de qualitat sobre història d’Andorra sumant-se al treball del Cercle de les Arts i les Lletres, de l’Institut d’Estudis Andorrans i del Comitè de Ciències Històriques (desaparegut).Raó per la qual s’ha creat la Secció d’Història dins la SAC, responsable de la publicació, coordinada per Pere Cavero i encapçalant un consell de redacció format per Susanna VELA, Rosa Muns i Maria Jesús Lluelles.

El segon objectiu és el d’aconseguir que hi hagi una periodicitat assegurada i normalitzada que desitgem sigui com a mínim anual. Per a poder-ho fer ens caldrà però a més de l’esforç i contribució desinteressada dels historiadors i de tots aquells que facin recerca històrica relacionada amb Andorra, el comptar amb el suport de dos patrocinadors entusiastes: en aquest cas el Ministeri de Cultura i també com és habitual en la majoria dels projectes de la SAC, amb el suport d’una entitat privada que ens permeti consolidar el projecte i obtenir una major divulgació, de Banca Privada d’Andorra.

Com a homenatge als que han aparegut abans nostre voldria recordar, en paraules extretes de les presentacions dels primers números, els objectius que els varen motivar i que també compartim:

-“..poder disposar d’una revista científica, escrita en la nostra llengua i oberta a tots els que vulguin col·laborar-hi, dedicada exclusivament a investigadors i fer conèixer la història d’Andorra...”Joan BURGUÉS 1976. Quaderns d’Estudis Andorrans.

-“Aquesta obra es destina, no als universitaris o als estudiants en particular, sinó a tots els andorrans perquè coneguin millor el passat i per tant el present del país i de les seves institucions.” Yves SERRA 1979. Annals de l’IEA (Perpinyà).

-“...un intent d’investigació seriosa (...) aplegar els afanys, dels qui vulguin, amb vocació científica, aproximar-se a la història i, molt especialment, a la història d’Andorra.” Elidà AMIGÓ 1986. Butlletí del Comitè de Ciències Històriques.

-“...l’aprofundiment de la recerca sobre les terres i els homes andorrans(...) queda el repte de cara al futur de llur continuïtat i possible millora.” Joan VILÀ 1990. Annals de l’IEA (Barcelona).

A tots aquests objectius i desitjos només hi podem afegir que l’exigència que ens fa viure intensament i conscient el present justifica sobradament la necessitat de millorar el nostre coneixement del passat, entre altres raons, per a poder ser més lúcids a l’hora d’escollir els camins a seguir en el futur.

Volem contribuir a fer possible una reflexió històrica permanent, oferint un canal de divulgació sense cap exclusiva i de la manera més oberta possible, com convé a totes les societats que es preocupen pel seu futur.


Antoni POL
President de la SAC

Cultura i acció cultural (arti-104.doc)

Hi han tres maneres bàsiques d’acció cultural o de possible actuació en el món de la cultura. Una és l’acció institucional (pública o privada), la que disposa dels recursos econòmics i els principals continents o llocs, mitjans i espais on aquesta s’exposa o es realitza. El seu lligam amb l’usuari cultural és indirecte.

Una altra és l’acció associativa, és a dir, la que representa la cultura de base perquè sorgeix directament de la societat civil i és la que proposa contínuament nous projectes del que cal fer perquè coneix les necessitats directament. El seu recurs és la imaginació i els seus mitjans no són altres que la voluntat i la il.lusió de fer a través dels recursos humans disponibles. El seu contacte amb el receptor de la cultura és directe.

Finalment l’altre tipus d’acció cultural és el que sorgeix de l’acció individual.
Aquesta és l’acció més distant de l’usuari final, i per tant menys eficaç a nivell de connexió amb la realitat però és la més creativa i per tant és la impulsora o la que es troba a la base de qualsevol acció cultural. És la que controla i crea el contingut cultural capaç de renovar els vells continguts i per tant en la seva creació de noves propostes es troba a l’origen de la cadena que suposa l’acció cultural.

Aquestes tres maneres d’acció cultural són diferents però no són deslligades i podríem dir que estan interelacionades ocupant els extrems d’un triangle i tenen connexió directa entre sí. Les tres són necessàries per a una acció cultural global normal, equilibrada i desitjable.

Les tres, però s’han de manifestar independentment o amb llibertat d’expressió de les altres.

L’acció individual constitueix essencialment la base de l’acció cultural, el primer element amb capacitat de generació de cultura. Aquesta acció cultural però necessita dels mitjans de que disposa l’acció institucional per a ser produïda o simplement divulgar i també de l’acció associativa per a ser dirigida eficientment i digerida i redistribuïda socialment.

L’acció associativa constitueix el marc essencial per a discutir, contradir, reformular i divulgar l’acció cultural primigènia i també per a crear un substrat dins la societat receptiu i que aprofiti el fruit de la creació cultural com també afavoreixi l’aparició de nous creadors individuals que augmentin el potencial de l’acció individual.

L’acció institucional amb els seus recursos econòmics i mitjans ha de crear el marc idoni per a fomentar i divulgar a nivells més enllà dels purament socials la creació cultural i ha de recolzar que les altres dues accions es puguin desenvolupar amb normalitat.

Per tant hem de saber diferenciar els tipus d’acció cultural i no barrejar-los.

Els tres són necessaris i cadascun té prou feina a fer per no trepitjar els àmbits dels altres. Cap dels tres es troba en competència perquè cap d’ells pot assumir el paper dels altres. La ignorància de qualsevol d’ells per un altre condueix només a que el sistema global i l’acció cultural, sigui menys efectiva per a tots, que els esforços hagin de ser majors i els resultats menors. Malgrat el seu lligam els tres són independents i han d’actuar talment dins del marc dels convenciments que els porten a existir i a actuar.

La cultura, és a dir, l’activitat que es dedica a la promoció del pensament i el coneixement ja sigui divertit o seriós, és una matèria primera del futur econòmic pel seu alt valor afegit.

La cultura és també un element de prestigi i de retrobament per a qualsevol societat que vulgui tenir futur.

La cultura és, com més prestigiosa i més capacitat tingui d’arribar als ciutadans, un motor d’integració únic.

Les subvencions no són per sí soles un jou de dependència. Hi ha uns llindars mínims a respectar que són garantia del respecte mutu i d’unes regles de joc mínimes equivalents tant a la cultura com en altres àmbits (esports, sectors econòmics deficitaris, etc.)

El problema de l’acció associativa avui no és el de disposar de més o menys independència sinó el de poder disposar d’aquests mínims que assegurin l’existència en igualtat de condicions i amb les mateixes exigències que es tenen per altres entitats o associacions d’altres àmbits que els culturals, per a poder dur a terme l’activitat associativa amb unes mínimes garanties d’eficiència en benefici de tota la societat.


Antoni POL