25 anys efectius de l'Institut d'Estudis Andorrans

Si bé l’IEA va ser creat pel Consell General el 30 de juny de 1976, aprovant-se els seus estatuts i els del Centre de Perpinyà el mateix any i els de Barcelona a l’any següent, no serà fins al 1978 que comencen a aparèixer els primers fruits a partir de les publicacions “Relleu i paisatges d’Andorra” al juny, “Institucions andorranes” i “Materials per una Bibliografia d’Andorra” a l’octubre des del Centre de Perpinyà.

La visió de futur per aquells que hi van creure al seu dia i van fer els perquès per a crear-lo i impulsar-lo, mereixen avui el nostre reconeixement, vint-i-cinc anys després, perquè no es van equivocar sobre la necessitat, utilitat i inversió de futur en crear un organisme de recerca oficial.

La necessitat era claríssima en el procés d’andorranització a l’escola engegat i per tant calia “la promoció de la investigació i l’estudi d’aquells aspectes que defineixen l’andorranització” com esmenta, entre altres, l’acord del Consell General al seu dia i s’ha confirmat en que el procés va funcionar i anar més enllà amb la creació de l’Escola Andorrana.

La utilitat també es preveia quan es diu que servirà per “portar a terme accions especials de tipus cultural, docent o científic” i també s’ha confirmat en servir l’Institut de canal per a la investigació i suport dels universitaris en general i concretament a Perpinyà i a Barcelona o altres ciutats, finalment.

I avui, sense perdre els objectius que continuen sent vàlids (necessaris i útils) de font generadora de materials per a l’andorranització i per a l’escola andorrana i d’instrument de suport per als universitaris sobre el país, hem de veure l’IEA com un autèntic organisme de recerca , andorrà dins i fora del país.

I aquesta importantíssima i darrera missió sembla ben encaminada amb la creació els darrers anys dels Centre de Biodiversitat i Centre de Recerca en Ciències de la Terra. I no només ho sembla sinó que ho és a la vista dels resultats i projectes que estan duent a terme. Entre aquestos voldria ressaltar les dues revistes “hàbitats” i “horitzó” i també les diferents jornades que estan organitzant i que serveixen per a generar i fer evolucionar el coneixement i les opinions com l’acabada d’organitzar pel CRECIT sobre “La prospecció geològica en l’obra civil”, un èxit, per participació, per contingut i sens dubte ho serà de repercussió si el col.lectiu de geòlegs del país aprofita l’ocasió que se’ls hi ha ofert per assumir la funció social que els pertoca per la seva professió amb decisió.

I guardo pel final els diferents projectes realitzats fins ara, magnífics, com el Mapa de Cobertes del sòl, el Mapa geològic ... i el darrer treball, el SIGMA o Sistema d’Informació Geogràfica Mediambiental d’Andorra que des del mes d’agost permet consultar a http://www.sigma.ad/ dades mediambientals sobre la base cartogràfica del país (fotografies aèries i cartografia de 1995 de Govern).

Vint-i-cinc anys doncs, que salvant les diferents etapes i moments, més brillants uns que altres com en totes les institucions i empreses humanes, mostren un balanç global positiu que permeten, avui, plantejar-se nous projectes i objectius.

Antoni POL

Fèlix PEIG i BALLART, el fotògraf del detall. (sac-245.doc)

Fèlix PEIG i BALLART va néixer a Sabadell el 28 de gener del 1917, fill de Martí PEIG i Eulàlia BALLART.
El 1952 es va casar amb Rosa ASTURGÓ de Sta. Perpètua de la Moguda.
Entre 1943 i 1952 va viure a Puigcerdà fent de comerciant.
El 1952 va venir a Andorra la Vella com a mecànic tèxtil per posar en marxa una fàbrica tèxtil.
El negoci no va prosperar i el 1954 es decideix per la fotografia i obre una botiga en un altell de les Galeries Principat, aprenent l’ofici durant uns mesos a casa de Joan Llobet de Sabadell el qual li va deixar la seva primera màquina professional una vella càmera de fusta i de 14 x 18 cm, així com material divers. La primera màquina professional pròpia va ser una Leika. La primera màquina com a aficionat la tenia abans de la guerra i era una Kodak petita de 4 x 4 cm.
Més endavant s’inicià a fer reportatges i pel.lícules, treballant per a la televisió espanyola.
Al cinema s’hi va introduir a partir dels ensenyaments que l’Arcadi Gili de Sabadell li va procurar.
De postal no en va fer mai i es va concentrar en la fotografia professional del retrat i del reportatge.
La seva obra pot dir-se que s’inicià el 1954 i contínua fins avui, amb la seva màquina de fotos macro, una Pentax ILX.
Tant l’obra inicial com la d’avui, concentrada en la fotografia del detall, ens presenten una visió acurada de l’objecte retratat que procura en tot moment, més enllà del document històric, de la composició, del paisatge, de la bellesa i de la poesia, oferir una preciosa i precisa informació.
Ja siguin fotografies de persones i activitats, de pobles, de fets concrets o de paisatges, la riquesa dels aspectes que s’hi troben continguts és excepcional fins i tot quan ens mostra el detall dels espais buits.
Els seus primers plans o els seus plans intermitjos ofereixen una completa i variada informació que se’ns mostra com a document detallat i exhaustiu sobre l’element retratat.
Aquesta atracció pel detall que se’ns mostra més enllà del necessari i suficient document fotogràfic porta fins i tot una càrrega expressiva simbòlica i irònica, difícil de percebre per diversa i alternativa.
Els comentaris de l’autor en deixen entreveure alguna possibilitat. Havent-n’hi tantes com aproximacions als detalls siguem capaços de realitzar, deixar-nos suggerir i motivar.



Antoni POL
President de la SAC


1. AL PIC DE LA CAULLA (1962) ESTUDIANT EL FUTUR AEROPORT DE CAMP RAMONET.

2. SANT JULIÀ DE LÒRIA (1966).

3. ANDORRA LA VELLA (1955).

4. AVDA. MERITXELL I ENTORNS PROP D’ESCALDES (1957).

5. ZONA D’UNIÓ ENTRE ANDORRA LA VELLA I ESCALDES (1957).

6. VISTA DE PRADA RAMON (1957).

7. FINAL DE L’AVDA. MERITXELL (1957).

8. ENDERROC ESGLÉSIA D’ESCALDES (1955).

9. ESGLÉSIA D’ESCALDES DES DE LA P. STA. ANNA (1955).

10. OBERTURA DEL PORT D’ENVALIRA (1957-1958).

11. CIGARRETS (1998-2003).

12. CENTRE DE GRANDALLA (1998-2003).

13. UN DESPISTAT (1998-2003).

14. AMPOLLA D’AIGUA (1998-2003).

15. RAÏMS DE SUDÀFRICA (1998-2003).

16. ESBARZERS (1998-2003).

17. LLUMINS (1998-2003).

18. CEBA TENDRA (1998-2003).

19. PLACA DE PLÀSTIC PINTADA (1998-203).

20. AGULLES AMB FIL DE LLANA (1998-2003).

21. LLAPISSOS DE COLORS I DOS BOLÍGRAFS (1998-2003).

22. LLOSAT NEVAT DE NIT (1998-2003).

23. PARELLA D’ESPELMES I ELLA PRENYADA (1998-2003).

24. PINTES DE ROVELLÓ 1 (1998-2003).

25. OU PREMSAT (1998-2003).

26. PINTES DE ROVELLÓ 2 (1998-2003).

27. VIDRE (1998-2003).

28. BOLES DE GOLF (1998-2003).

29. CAP AL TARD (1998-2003).

30. TAP D’UN BOLÍGRAF (1998-2003).

31. TRECADISSA (1998-2003).

32. VOLANDERES (1998-2003).

33. LA FONT DEL PARC CENTRAL GLAÇADA (1998-2003).

34. UN DE 90 ANYS PERÒ ENCARA CREMA! (1998-2003).

35. FAMÍLIA D’AGULLES D’ESTENDRE ROBA (1998-2003).

36. GRILLS DE PATATA (1998-2003).

37. BASTONETS DE COTÓ (1998-2003).

38. PISTILS DE LLIRI (1998-2003).

39. CADIRES (1998-2003).

40. FERRALLA (1998-2003).

Gaudí, l’home de ciència. (sac-243.doc)

Moltes són les facetes o cares de GAUDÍ i que en ocasió del 150è aniversari del seu naixement s’estan posant de relleu.
I s’escau un homenatge unitari des d’Andorra, a aquest personatge excepcional, per tres raons, les quals avui exposem.
La primera és evident per la seva excepcionalitat dins l’arquitectura, el seu geni, que el degà del Col.legi d’Arquitectes d’Andorra Sr. Joan Coll ha il.lustrat abastament.
La segona està relacionada amb el món de la ciència i és que GAUDÍ fou un home de ciència perquè va utilitzar el coneixement científic amb rigor i mètode per tal de poder arribar a desenvolupar i realitzar tot el seu saber artístic. És d’aquesta que parlaré.
La tercera és que com a català universal podem sentir també a GAUDÍ una mica com a propi dels andorrans. D’aquesta part però en parlarà el Sr. Àlvar Valls president del Centre de Cultura Catalana.
Crec que és escaient reproduir ara i aquí unes cites d’en Giralt-Miracle i d’en Tarragona sobre GAUDÍ
Segons Giralt- Miracle a “Gaudí. El naixement d’un geni” capítol 1, pàgina 2: “ ... no hi ha solament un GAUDÍ, sinó molts, i que malgrat que a primer cop d’ull ens sentim atrets per la potència de les seves formes i per la riquesa de color amb que treballa, és necessari analitzar la seva obra des de moltes perspectives ( la nacional, la religiosa, la dels oficis, la racional, la de la lògica constructiva i la voluntat de recerca i, per sobre de totes, la que li reconeix una indiscutible originalitat creadora) ...”,
i que GAUDÍ s’anticipa a la modernitat “... tant en els vessants artístics com tècnics de la seva arquitectura (és) un inventor de nous sistemes constructius i desenvolupador d’una geometria moderna.”

J. M. TARRAGONA diu a “Gaudí Pavellons Güell” capítol 4, pàg. 12:
“... el modernisme és una imitació de les formes naturals com a decoració, en canvi, Gaudí estudiava les lleis constructives de la natura per crear objectes nous. Coneixia les lleis geomètriques i mecàniques amb què estan construïdes les formes naturals i, per aquesta raó, les seves obres semblen noves creacions naturals.”.
Tal i com subratlla en Bergés, GAUDÍ és un innovador tècnic:
- iniciador de la reacció contra l’ús de terrats com a coberta única, el primer a construir les seccionats i amb el ferro isolat;
- el primer a fer bigues de ciment armat amb secció variable;
- capdavanter en l’adopció d’arcs i voltes equivalents, d’eix mecànic; ...
- el primer a restablir els halls cupulars;
- el restaurador de les columnes inclinades;
- instaurador de portes de carrer calades;
- el primer a usar a Barcelona els pous Mouras;
- resol la ventilació i la il.luminació graduals dels pisos; ....
- a trobar un sistema de campanes tubulars;
- preveu la il.luminació elèctrica a la Sagrada Família;
- procediment de construcció de vidrieres a la seu mallorquina;
- resol l’escultura monumental amb l’emmotllat, l’esquelet, la fotografia múltiple i la gàbia estereogràfica;





- a fer síntesi d’estabilitat fent una doble coberta pètria sobre amples naus a la Sagrada Família sense recórrer als contraforts i feixes de columnes independitzant les càrregues de cadascuna d’elles;
- entusiasta de la construcció tradicional (voltes a fulls de rajola, obres de reble i tàpia ...);
- ús de l’arc de paràbola mecànicament més estable i més resistent, amb maons amb filades sortints i arc de maons de pla a la catalana al mig però també en fusta, en ferro i en pedra;
- desglossament dels carreus en les obres de pedra picada;
- voladissos fets de rebles i maons ...;
- enginys per a combatre els moviments de la fusta;
reducció de l’amplada dels plafons i estriament del centre de les seves cares;
debilitament de les cares emprant formes corbes amb nervis de reforç;
decoració incisa acusant els junts en el tros de major moviment;
petites talles i perforacions per a debilitar les fibres centrals de les parts, braços i potes de mobles, degruixats en allunyar-se dels ensamblatges; ...

En GAUDÍ mateix deia:
“cal alternar la reflexió i l’acció que es complementen i corregeixen l’una a l’altra”.
“Per avançar són necessàries les dues cames: l’acció i la reflexió.”.
Usa paraboloïds hiperbòlics i helicoides, i retorna a l’origen dels elements naturals per tal de renovar l’art però no a través de la mímesi de la forma i del primitivisme sinó a partir de la pròpia base i constitució d’aquella.

GAUDÍ utilitza en la seva elaboració arquitectònica el mètode científic, quan planteja el problema en els seus termes inicials i el soluciona amb els elements actuals, l’experiència històrica i els assaigs personals seguint el procés bàsic:

Observació (anàlisi dels models i coneixement empíric dels materials).
Experimentació (aplicació en maquetes).
Construcció (formulació hipòtesi i teoria).

GAUDÍ però anirà més enllà de tot plegat i, sabrà com un geni unificar el coneixement científic, el coneixement artístic i el coneixement revelat en la seva obra única i excepcional.

Antoni POL
President de la Societat Andorrana de Ciències

El repte de la desviació d'Encamp (arti-107.doc)

Fa anys (i no és un dir) que rumio per quina raó, no es posa en funcionament de manera continuada, tot i que provisional, la circulació en el tram de carretera coneguda com a la desviació d’Encamp.

I quan més hi penso, més raons trobo per no tenir-la tancada en el sentit de baixada i no se m’acut cap raó que justifiqui l’abandó en que es troba el tema.

És que no interessa que tot el turisme que ve de França (4.493.028 visitants l’any 2002) trobi una millor atenció en la circulació ja sigui només de pas o cap a la resta del país?

És que no importa que els ciutadans de Canillo i Encamp puguin arribar al centre del país en millors condicions de temps i seguretat?

És que no ve d’aquí que una millora viària entri en funcionament el més ràpidament possible, ni que sigui de manera provisional?

És que no són importants els fluxes de més de 6.000 vehicles al dia de promig anual de baixada en el tram de Carretera General 2?

És que no hi ha capacitat d’organitzar una rotonda provisional amb l’espai de que es disposa i amb l’ajut simple de pintura, cons, piquets i senyalització adequada?

És que la imatge de modernitat i eficàcia que volem pel país ja no és un objectiu estratègic?

És que no interessa la qualitat de vida dels ciutadans?

És que ja no és important la mobilitat en la meitat oriental del país?

És que no queda orgull perquè una obra acabada fa dos anys, i que va costar més temps i diners dels previstos a fer-se, es posi d’una vegada en funcionament?

És que no preocupa el col.lapse de circulació que es produeix dins d’Encamp?

És que no s’és conscient de les maniobres estranyes que s’estan fent per part de molts conductors?

És que no s’és conscient de la pèrdua de respecte i credibilitat per a les nostres institucions i autoritats en obres com aquesta?

És que no ens adonem del cost social que suposa la pèrdua de temps que afecta en molts casos el lleure, el repòs o les vacances?

És que no ens adonem del cost econòmic que suposa la pèrdua d’un temps que estimat al salari mínim representa una pèrdua per a la societat de més de 2 milions d’euros l’any?

És normal que qui ha de crear il.lusió faci perdre la confiança?

M’agradaria que la societat andorrana no perdés el repte que suposa la desviació d’Encamp, per a la qualitat de vida, per a la defensa de l’interès públic i per a la capacitat de creure en el futur que ens té previstos reptes molt més importants.

Antoni POL

Andorra i els seus veïns del sud (sac-239.doc)

Benvinguts en nom de la Societat Andorrana de Ciències.

I gràcies a l’esforç i desinterès del ponents, al suport del Ministeri Educació, Joventut i Esports, del Ministeri de Cultura, d’Andbanc, dels mitjans de comunicació i de tots els assistents.

El tema de la diada s’ha escollit com sempre exigint-li un interès per a tota la societat d’un costat i per l’altre la seva actualitat que aquesta vegada es justifica per la seva no actualitat.

Enguany la 16ª Diada Andorrana, dins la 35ª Universitat Catalana d’Estiu de Prada de Conflent, ens convida a tots a repensar-nos, però no aïlladament sinó, amb els nostre veïns immediats. I en aquest cas els del sud perquè ens guardem la relació amb els del nord per d’aquí a dos anys, donat que l’estructura de la diada no permet d’encabir les dues en un sol dia per la riquesa, pluralitat i possibilitats de relació.

Amb els pobles i gent veïna d’Andorra hi ha, ben segur, més factors que ens uneixen que no ens separen. I això succeïa en el passat, recordeu quan l’any 250 abans J.C. l’historiador grec Polibi en la seva HISTÒRIA menciona l’oposició feta al pas d’Aníbal cap a Roma per les tribus dels Bergusis Andosins Arenosis i Ilergetes i succeeix avui encara més on l’evolució constant de les formes de vida i de les idees i de l’economia van irresistiblement cap a la globalització, que no és altra cosa que l’evolució continua a partir del factor d’interrelació de tot en lloc del seu aïllament.

Ahir i avui les comunitats de persones i territoris que ocupen aquestes latituds constituïm una ínfima part de la gent i del territori desenvolupat del planeta. Aquest pot fer sense nosaltres però si ens recolzem mútuament i ens complementem, tots junts, podem representar quelcom dins del planeta, encara que sigui ínfim. Sols no som res.

Les diferències, la manera de veure’ns els uns als altres, algunes ancestrals com no podia ser altrament, provinents de disputes rivals que es deuen perdre en la nit del temps o no, no ens han de fer oblidar l’objectiu de que tots plegats, treballant concertadament en allò que puguem, serem capaços d’aconseguir molt més que no separadament.

Recolzant-nos, associant-nos els uns amb els altres per via del turisme, de la natura, de l’esquí, de les comunicacions, de la formació, del treball, de la sanitat, de l’aprofitament dels recursos naturals, de la cultura, de l’estrenyiment de les relacions socials, de l’afavoriment dels intercanvis econòmics i de les inversions, de la complementarietat en les infraestructures, serveis i equipaments, del respecte i de l’admiració i coneixement respectius, del mediambient ... esbossarem camins de futur.

El lideratge, de qui sigui, no ens ha de fer por si acompleix la seva missió que és la d’obrir camí. I això no implica que s’hagi de renunciar a drets antics o nous ni a cap especificitat o convicció front als veïns, però si a fer que la reclamació d’aquestos no impedeixi a col.laborar i treballar en aconseguir fites de desenvolupament noves per a tots i que només es podran aconseguir conjuntament.

Segur que tenim uns espais, àmbits o aspectes de coincidència o de conjunció. És en aquests que ens hem de concentrar i treballar plegats. On cada territori ha de saber determinar l’àmbit i proposar que està disposat a fer per un benefici global.

Aquest espai del Pirineu on ens trobem Andorra, l’Alt Pirineu i l’Aran l’hem de saber encaixar dins la regió econòmica de l’arc mediterrani que s’està forjant com la zona més dinàmica del Sud d’Europa. I ens hi hem de situar no individualment sinó en conjunt i com a frontissa de relació entre el nord i el sud de la regió aportant-hi un singular espai de reserva natural i especificitat ambiental, de qualitat de vida i de singularitat cultural lúdica i turística.

La realitat de les relacions econòmiques i socials és evident, tot i que s’han de potenciar per les seves possibilitats amb les degudes concertacions i fixació d’objectius comuns. Les relacions culturals i institucionals són mínimes i precàries i és una obligació històrica, de tots, situar-les on es mereixen. Les noves tecnologies i comunicacions, benestar econòmic i capacitat de mobilitat, ens permet aspirar a més en el reconeixement i la cooperació mútua. Prescindir els uns dels altres és un luxe que ningú ens agrairà.

Ens cal a tots fer un esforç important i decidit per a fomentar, estrènyer i consolidar vies conscients de diàleg, cooperació i de relació en aquest marc tant immediat que és Andorra, l’Alt Urgell, les Cerdanyes, el Pallars Sobirà, el Pallars Jussà, la Ribagorça i la Vall d’Aran i tots els seus pobles perquè, més enllà de ser veïns, som socis i no competidors, som companys de viatge forçats a fer físicament un mateix trajecte.



Antoni POL
President de la SAC
Representant de la SAC dins la UCE

Homenatge a Marcel Baïche o Baissa (arti-106.doc)

8enes Jornades dels refugis Càtars al Pirineu Castellbó. 17/8/2003

Poder participar en l’homenatge a Marcel Baïche a Castellbó en el marc de les 8enes Jornades dels Refugis Càtars al Pirineu és per a mi alhora un honor, un deure i un plaer. Honor per la seva vàlua personal i professional com a ensenyant. Deure com a president de la Societat Andorrana de Ciències i haver estat ell col.laborador, conferenciant i membre de la junta de la SAC i coordinador de la secció de Llengua Catalana els darrers anys. I plaer per l’estima i interès que va saber generar entre els que hem tingut la sort de conèixer-lo en els darrers anys de la seva vida.

Parlaré doncs influenciat per aquestes tres perspectives.

Breument, per a una aproximació a la seva persona resaltaré alguns aspectes biogràfics, no complets.

Indrets on va viure
Va néixer el 28 de novembre del 1920 a Pàmies on hi viurà fins al 1938; entre 1938 i 1939 s’està a Paris; entre 1939 i 1942 a Tolosa; entre 1945 i 1946 a Paris; entre 1947 i 1950 a Bogotà; entre 1950 i 1953 a Suresnes; entre 1953 i 1955 a Orleans; entre 1955 i 1958 a Suresnes; entre 1958 i 1986 a Saint-Cloud i des de 1986 i fins al 2003 entre Saint-Cloud i Andorra la Vella. Mor el 27 de juny del 2003 al Vernet de l’Arieja, i és enterrat a Pàmies el 30/6/2003 en la tomba familiar.

Estudis
De 1931 a 1938 estudia al col.legi de Pàmies; entre 1938 i 1939 a Liceu Henri IV de Paris; de 1939 a 1942 a la Facultat de Lletres de la Universitat de Tolosa de Llenguadoc. La guerra talla els seus estudis superiors. Entre 1945 i 1946 a l’Escola de preparació de professors de francès a l’estranger de la Sorbona de Paris estudiarà de 1950 a 1953 a l’Institut d’Estudis Hispànics de la Sorbona de Paris.

Treballs
1947-1950 Director de l’Alianza Colombo-Francesa de Bogotà.
Mestre de conferències i director d’especialització a l’Escola Normal Superior de Colòmbia.
1950-1958 Professor d’espanyol i examinador al Liceu.
1958-1959 Professor d’espanyol al Centre Nacional de Turisme de Suresnes a Paris.
1958-1986 Professor d’espanyol i responsable dels alumnes estranger al Liceu de Saint-Cloud.
1959-1960 Assistent d’espanyol a la Facultat de lletres de la Universitat de Montpeller.
1968-1984 Professor d’occità al Liceu Lavoisier. Examinador al batxillerat des de 1962.
1973-1980 Professor d’occità al departament de Llengües romàniques de la Universitat Paris VIII.
1980-1988 Professor de lingüística romànica comparada a la Universitat de Paris III (Nova Sorbona).
1986 Traductor intèrpret jurat fins al 2003.

Càrrecs associatius
1940-1942 President dels estudiants Ramondencs de Tolosa de Llenguadoc.
1947-1950 President dels ensenyants francesos de Colòmbia i director. Fundador de la Revista Colombiana de Filosofia.
1955-1958 President de l’Amicale de Professeurs du Lycée de Suresnes.
1956-1959 Tresorer i vicepresident regional per l’Ile de France de l’APLV.
1956-1963 Coorganitzador francès dels Cursos Internacionals d’Estiu a Andorra.
1958-1972 Secretari de l’Escola occitana de Tolosa.
1970-1984 Membre del Comité Nacional de la Societat de Llengües Neollatines.
1976-1986 Delegat de personal d’ensenyants al Consell d’Administració del Liceu de Saint Cloud.
1978-1988 Vicepresident i President dels Amics de la Llengua d’Oc de Paris.
1981-1989 Vicepresident i President de l’Acadèmia de Llenguadoc.
1983-1988 Subsíndic de la Maintenance du Felibrige de Llenguadoc regió parisenca.
1986-1989 Membre de la Comissió Extramunicipal de l’Ensenyament de Saint Cloud.
1989 President occità del Cercle d’Agermanament Occitano Catalan CAOC.
1998 Secretari perpetu de l’Acadèmia de Llenguadoc.
1999-2003 Cap de la Secció de Llengua Catalana de la SAC

Distincions
§ 14 vegades llorejat per l’Acadèmia dels Jocs Florals de Tolosa (fora de concurs el 1989).
§ Mestre d’Obro del Felibritge.
§ Llorejat als Jocs Florals de la Llengua Catalana a Tolosa del Llenguadoc el 1952.
§ Premi Internacional Batista i Roca a Barcelona el 1998.
§ Oficial de l’ordre de les palmes acadèmiques.
§ Oficial de l’ordre del mèrit civil espanyol.
§ Medalla d’argent de la ciutat de Paris.
§ Cavaller de l’ordre de les arts i les lletres.
§ Soci d’Honor de la SAC des del 14 de febrer del 2003.

La seva obra té dues vessants. La d’ensenyant, professor o mestre i la dels seus escrits sobre lingüística, història, poesia, narracions, conferències ... La segona està dispersa i és poc coneguda i us puc avançar que la Societat Andorrana de Ciències, en homenatge a la seva persona i a la qualitat de les seves aportacions, vol aplegar en una publicació tota l’obra escrita que pugui. Per tant aprofito per demanar-vos, als que disposin d’algun escrit o gravació seva, a passar-nos-en una còpia.

La primera però és la que tots coneixem més i és la que avui i aquí voldria posar de relleu.

L’artista Sergi Mas, amb la seva característica lucidesa i calidesa humana, un dia, parlant de la mort del Marcel va llençar com qui res, el paper de pont que aquell havia exercit. I vaig aprofitar la comparació per qualificar-lo d’inestimable pont cultural.

El món de la pedagogia constitueix per sí sòl ja un pont. I quan qui l’exerceix ho fa conscient d’aquesta possibilitat i ho fa permanentment a tothora i en tot moment, i aprofitant tots els àmbits del coneixement, fent-ho com qui no ho fa, ni ho vol fer, encara més.

En Marcel BAÏCHE, ha estat un esperit lúcid i inquiet, acompanyat d’un estil característic, dins d’un cos relaxat, cavalleresc, entranyable i ple de bonhomia i generositat.

Amb el do de saber escoltar a més del de saber parlar.

Ha estat un pont cap a les llengües clàssiques. Però també cap a les romàniques, l’occità, el francès, el català, el castellà .... i les no romàniques com l’anglès, l’alemany, el basc, ....... Com també entre Occitània (el país de la llengua d’Oc) i França, com també Occitània i Catalunya, i igualment entre Andorra i Occitània, Andorra i França, França i Espanya i Europa i l’Amèrica llatina.

Ha estat cantaire i poeta de la seva terra i un pont més entre la saviesa i la tradició popular camperola pouada a l’Arieja dels primers anys del segle XX i les generacions urbanes actuals de la plana tolosenca i el Pirineu terciaritzat.

A partir de l’any 1956 va tenir ocasió de conèixer de prop Andorra a través dels Cursos Internacionals Superiors d’Extensió Cultural organitzats pel Consell General fins 1960 i enviat per Paris com a professor en matèria de filologia romànica. L’any 1957 escriu, a la revista Andorra que recull les activitats dels cursos, Bufolo (un conte popular de Bélesta). L’any 1958 hi escriu Fi d’Etapa, fent d’Andorra aquesta fi després d’un recorregut per tota l’Arieja i que li fa escriure a la fi “Sí, Andorra; tot venint vers tu hem renovat una prova de fe tan vella com els nostres records comuns”.

Si bé és cert que aquest petit “omenàs” del Llenguadoc ha marxat físicament per sempre més, i el trobarem a faltar, ens ha deixat però i generosament molts ponts traçats que hem de procurar mantenir en record seu i interès propi.


Antoni POL