dilluns, 19 de febrer de 2001

2000 anys de cultura cristiana (sac-154.doc)


Una aproximació resumida, sensible i intel.ligent, és la que va presentar Mn. Ramon, tal i com ja era previsible.

Volguda emmarcar “des de la vivència” en una manera de fer que el caracteritza però també i sobretot intencionadament. Aspecte aclarit per quan manifestà: “Parteixo de la base que el cristianisme no és una doctrina. El cristianisme no és una filosofia. El cristianisme és la vida”.

La cultura cristiana ha fruitat en paraules de Mn. Ramon gràcies a moltes llavors. Per ell ho han estat totes les paraules i totes les obres de Jesús, però d’aquestes en ressaltà les benaurances considerades com d’espina dorsal.

Igualment passa, amb tots els artífex de la cultura cristiana a través de vint segles. La mostra seleccionada obligadament, però lliurement, fou de Sant Pau al segle I, Sant Benet al segle V, Sant Francesc d’Assís al segle XII, i el beat Joan XXIII del segle XX.

De Sant Pau destacà la seva capacitat de llenguatge i el considerà com l’home de la cultura de l’amor.

De Sant Benet comentà la seva Regla de la qual digué que semblava escrita avui, per als homes i dones de l’inici del tercer mil.leni. Acolliment, servei, silenci, humilitat, pobresa, obediència, amor, resar i treballar ... tota una regla per a viure.

De Sant Francesc d’Assís en digué patró dels ecologistes i de la pau, i altres coses.

De Joan XXIII, el papa del poble “cal reconéixer els signes del temps i mirar més enllà”. I la seva declaració de tradicional i no conservador. Conservador ho és el qui pensa que el que és antic és sempre millor, tradicional ho és el qui pensa que el que és antic ensenya, però s’ha de millorar.

Una aproximació necessària, per a entrendre la cultura d’avui i també la cultura avui, que no som fets només de matèria sinó també d’esperit i, com ens cal la ciència, ens cal la transcendència.


Antoni POL
Vocal de la SAC

dilluns, 12 de febrer de 2001

Andorra ... olímpica! (sac-153.doc)


El tercer fòrum d’esports organitzat pel Ministeri d’Educació, Joventut i Esports ha girat entorn de l’olimpisme andorrà i ha plantejat una primera reflexió sobre la idea de la candidatura del país per als Jocs Olímpics d’Hivern.

Tots els col.lectius d’éssers i les comunitats humanes en particular necessiten per al seu desenvolupament estar organitzades en funció d’uns objectius.

De la simple supervivència, a l’assoliment d’un territori, de la creació d’una identitat a la generació de riquesa, de la defensa de les llibertats a l’establiment d’un estat del benestar ...

Cadascú, en els nivells que pot, dels somnis en forja objectius que assolirà si és capaç de sumar les voluntats necessàries.

Els reptes creixen i s’amplien si els somnis afecten àmbits que depassen als individus. L`home, però, com a animal social que és, està cridat a tenir grans somnis que afecten societats senceres.

Hi han pocs aspectes, que d’una manera conscient, generin il.lusió i compromís cap a reptes col.lectius, indispensables per a fer moure les societats.

Hi han les guerres, de tot tipus, que mai haurien d’interessar però que inexplicablement continuen sent presents i generen en un sentit i altre forces col.lectives. Hi ha les catàstrofes naturals ... Però hi ha també l’OLIMPISME que és generador d’empremta col.lectiva més enllà de les diferències polítiques, socials i econòmiques.

Per a que ha de servir l’olimpisme a Andorra?

Més enllà dels principis genèrics del moviment olímpic que el justifiquen i que també són vàlids d’assumir per Andorra, l’olimpisme constitueix avui una ocasió de generar il.lusió i recursos col.lectius amb uns objectius determinats que van més enllà de la celebració d’unes competicions esportives durant un parell de setmanes. Depassen el fet de la difusió i donar-se a conéixer al món publicitàriament. Pel territori que acull uns jocs és viure durant 10 o 15 anys un procés de renovació i maduració col.lectiva que l’ha de deixar per a superar nous reptes de futur encara més impensables a l’inici.

Per Andorra és una ocasió d’enfocar el nostre creixement interior i definir quina Andorra volem, quin pot ser el nostre encaix, en els territoris veïns i, dins d’aquest territori en continua transformació que es vol dir Unió Europea.

A més de preparar-se per a superar tots els entrebancs que representa l’organització d’uns jocs (infraestructures, recursos econòmics, participació ciutadana, seguretat, mitjans de transport, allotjament ...) Andorra, conjuntament amb els veïns i la marca del Pirineus que ens ha d’acompanyar, ha d’aprofitar per a singularitzar els jocs i la seva presència aportant un toc diferencial i específic i aquest ha d’ésser el de la natura i respecte a l’entorn natural, el de territori de pau i d’acollida.

La neu ha d’obrir les portes a la natura que la sustenta i que inevitablement la substituirà, per diverses raons, que tots coneixem.

L’olimpisme l’hem de veure no en sí mateix, ni en els coloms que s’hi fan volar, sinó en la possibilitat que l’entusiasme i sacrifici col.lectiu que s’hi ha de generar s’aprofiti per a realitzar tot allò que tenim pendent per a resituar millor la nostra societat de cara al tercer mil.leni, deixant de banda tot el que ens separa i sumant tot el que ens uneix.


Antoni POL
Vocal de la SAC