La fixació de la realitat a través d’una imatge és essencialment una voluntat de domini del temps.
Domini pla en la fotografia i domini tridimensional en el cinema.
No es tracta només de captar el pas del temps i la seva evolució per la seva pròpia fixació o comparació o sobreposició d’imatges fetes temporalment en diferents instants, sinó incorporar directament en les imatges el temps.
Aquest repte de voler i saber controlar el temps a través de la fotografia deu portar-se en algun gen de la família Claverol.
Si el primer membre conegut fotògraf de la família, José Claverol i Cirici, combina i contrasta plans de diferent contingut material i escull en cada moment el punt de vista que ofereix més clarament un sentit de perspectiva o introdueix el moviment en la imatge (horitzontal en fugues dels rius, dels carrers, dels rengles de persones o edificis, o vertical en fugues dels torrents i tarteres de les muntanyes) o rebutja l’enquadrament en un pla frontal, centrat i simètric, per un pla descentrat i esbiaixat, que oposa masses i volums de diferent escala aconseguint un equilibri singular i una bona composició però que implica moviment, ho fa per incorporar el temps en les seves imatges produïdes entre 1890 i 1921.
Fins i tot el desdibuixament del contorn o perímetre en algunes imatges, especialment en paisatges, introdueix un moviment entre el contrast per la no definició de la imatge i la seva concreció.
Un desig de retenció del temps que se’ns escapa contínuament.
El moviment implica l’existència de velocitat i aquesta fusiona espai i temps.
La cultura occidental empeny l’home al domini del món.
I el món el percebem a través d’unes dimensions.
El repte per a dominar la dimensió temporal es, encara avui, atractiu.
La imatge i tot el món que l’envolta n’és el principal instrument, o el darrer arribat, per al seu control. La història escrita o narrada n’és un altre de més antic a l’abast col.lectiu.
La memòria n’és l’instrument bàsic individual.
La vida pren cos en el temps.
La retenció del temps si no ens permet desvetllar el misteri de la vida potser ens hi permet aproximar, ni que sigui a nivell extern, en la percepció del rostre que deixa.
Valentí Claverol i Cirici amb el seu mirar, d’ullera grossa, ha estat entre 1925 i 2000, capturant el temps en les seves imatges tant fotogràfiques com fílmiques. I seguint el mestratge del seu pare no només ha plasmat la realitat instantània sinó que ha perseguit també capturar-hi el temps.
Valentí Claverol ha capturat en la seva mirada la transformació de la vella cap a la nova Andorra.
I ho ha fet amb un mirar peculiar, seu, i també amb uns punts de vista peculiars, seus, que s’han estereotipat i generalitzat transcendint a la societat andorrana.
La presa del temps més enllà de l’instant és també l’objectiu per la cambra fotogràfica de Josep Claverol i Sasplugas amb el moviment generat per reflexos, contrastos nit i llum o llum i ombra, evolució de núvols, sobreposició de carenes en un horitzó relatiu, contrast de diversos plans sobreposats, contrastos de conceptes i imatges reflectides, moviments capturats o altres ...
Però darrere del temps hi ha la vida.
Quina n’és l’essència, d’on surt?
Per José Claverol la vida és el paisatge, dels pobles, dels edificis, de la gent ...
El seu patró de bellesa és pictòric i allò visible n’és el paradigma.
Per Valentí Claverol la vida és la poesia que expressa el paisatge.
El seu patró de bellesa és poètic i allò emotiu n’és el paradigma.
Per Josep Claverol la vida és allò que hi ha més enllà del paisatge, més enllà dels reflexos i de les formes.
El seu patró de bellesa és l’intangible i allò banal n’és el paradigma.
En aquesta voluntat de fixació del temps per Valentí Claverol la presentació de la transformació del paisatge no n’és un objectiu en si mateix, mentre el paisatge no el motivi, és a dir, l’emocioni.
La transformació de la vella a la nova Andorra, de la qual n’és destinatari privilegiat la visió sensible de Valentí Claverol, ha arribat en unes imatges no documentals d’aquesta transformació sinó emotives. Certament que el seu llegat fílmic i fotogràfic és un document d’un valor excepcional, però la dimensió dominant que guia el document és una visió sensible que capta i enfoca allò que l’emociona i per tant es produeix des d’una visió poètica i no històrica, científica, periodística o de qualsevol altre tipus.
Moltes imatges parteixen, acaben o es troben amb contrallums que no ofereixen informació precisa d’allò filmat sinó més aviat desdibuixada però generen una emoció d’impacte en la visió que qui dirigeix la cambra vol captar, contenir i recordar tot i que la qualitat fotogràfica se’n ressenteixi.
Les seves imatges busquen el contrast amb la llum o la perspectiva.
No li interessa l’edifici com a monument i llevat d’excepcions no reprodueix visions frontals i sí ho fa és perquè no disposa d’alternatives.
L’interessa el moviment fins i tot en els edificis fixos i estables amb la incorporació en la composició de personatges en moviment o, sense aquestos, amb preses desordenades almenys en aparença sense seguir un ordre o itinerari fàcilment identificable o raonable.
Perquè es tracta simplement d’un camí que només es pot seguir emotivament a partir dels impactes sensorials percebuts en aquell moment i circumstàncies per qui sosté la cambra i prem el botó.
En aquesta línia retrobem llocs recurrents que apareixen i reapareixen des dels mateixos punts de vista però en unes condicions de llum, clima, activitat al seu entorn o bé temps diferent que el filmador estima o aprecia notablement.
Com passava amb les postals.
L’església de Santa Coloma des del darrere de l’absis, l’església de Canillo des de la placeta de Montaup, el poble de Pal, les feixes al solà d’Andorra la Vella a l’entorn de Sant Andreu, el rec penjat sobre el camí que va al Roc de Sant Pere (avui Col.legi Sant Ermengol), etc, són algunes de les possibles filmacions reincidents i que atrauen Valentí Claverol d’una manera que no es pot justificar altrament com no sigui emocionalment.
Per aquesta raó, segurament, les edificacions noves només hi apareixen de lluny si no li produeixen emocions particulars, com certs edificis emblemàtics (la rotonda) o infraestructures com els primers telesquís al Pas de la Casa.
No rebutja la modernitat, al contrari, perquè en els aspectes que el sorprenen la recull en les seves imatges, com les aglomeracions de gent anant de compres per l’Avinguda Meritxell amb la seva indumentària completa de turistes, els esquiadors, els cotxes d’excursionistes o altres.
La natura, en tots els seus aspectes, sigui més verge i salvatge o més humanitzada, li interessa.
La cambra filmadora es mou lentament i pausada fruint l’emoció de veure l’aigua escolant-se del riu ... les imatges llunyanes entre fulles mogudes pel vent dels arbres pròxims a contrallum del sol ... les ovelles peixent ... el pagès llaurant ... pedres d’un monument ... un edifici antic colrat de tabac .. el fons de la vall és resseguit pausadament enlairant-se muntanyes amunt d’aquestes olles que ens contenen (i el seu fill Josep ressegueix amb obstinada recerca d’allò que no es veu), depassant l’horitzó cap a l’infinit ... paradigma del temps ... en una al.lusió a la vida en la qual ascendim físicament i mentalment en créixer, com les muntanyes es pugen per perdre’s en el tot i alhora res ...
El temps contingut en el paisatge (aparentment immutable) és perseguit en el moviment de les fulles dels arbres, del fum, dels núvols, del torb o la neu esperitada, l’aigua escolada ... en un intent de captar tot el que és fugisser, la història, el temps ... conscient que tot està evolucionant, des de la natura, fins al homes que la transformen en permanència i amb més o menys radicalitat i tot està condemnat a desaparèixer, per poder reaparèixer més tard en elements i cossos diferents .. una visió, la dels Claverol (José, Valentí i Josep) per ser pictòrica, poètica i intangible, plenament urbana i per tant externalitzada del medi que capten i premonitzadora del seu destí urbà en un món globalitzat.
Valentí Claverol, si bé va viatjar menys que el seu pare i el seu fill, va saber també sortir d’Andorra i els tres indicar-nos que Andorra també està i l’hem de saber trobar en el món que ens envolta.
Mentrestant la vida, el temps i el paisatge es continuen renovant.
Antoni POL i SOLE
