dimecres, 13 de desembre de 2006

Andorra i el pirineu una relació nova de creixement i reequilibri (arti-127.doc)


Andorra és un país situat a la part est dels Pirineus i dins d’aquesta part es troba al centre. El massís dels Pirineus està encara en fase de desenvolupament, si ho comparem amb els Alps. A tot l’entorn d’Andorra, tant pel nord (França) com pel sud (Espanya) trobem unes zones amb molt poc dinamisme econòmic. Pel nord trobem el departament de l’Arieja, que sempre ha estat una de les zones més deprimides de França. Per la banda sud, l’alt Urgell, els Pallars també han estat zones molt desfavorides. Per contra els extrems dels pirineus són els dos corredors, accessos de comunicació, pels que han apostat tan França com Espanya, que rebran en els propers 50 anys importants inversions en infrastructures de comunicació. França aposta pel tren d’alta velocitat, per Perpinyà i pel port de Marsella i Espanya aposta pel tren d’alta velocitat cap a Madrid i el port marítim de València deixant de costat el corredor del mediterrani i el port i aeroport internacional de Barcelona en una segona línia.
A França l’única zona que trobem més desenvolupada és la ciutat de Tolosa, però és un model de ciutat i de creixement molt puntual. No es tracta d’un creixement que afavoreixi l’expansió urbana (com seria el cas d’algunes ciutats catalanes que expulsa uns oficis al voltant seu creant uns cinturons industrials). A França aquest no és el model i Tolosa encara que concentra la indústria aerospacial francesa i a la indústria auxiliar, no implica més territori. Un cas semblant a aquest el trobem a la Cerdanya, amb la ciutat de Puigcerdà que és capital de comarca, administrativa, que ha crescut amb el turisme però que no ha pogut traspassar aquest creixement a la resta del seu territori.
El model que exposaré i que crec millor per Andorra no va en aquest sentit, sinó que proposa un creixement concertat amb altres territoris per complementar-se.
Estem com m’he referit abans en una zona poc desenvolupada i alhora estem propers a ciutats com Barcelona, Tolosa o Marsella per les que representem avui un potencial ludico-turístic molt important, amb serveis que necessita tota una ciutadania urbana. Al voltant tenim uns 20 milions d’habitants si sumem els ciutadans des de Marsella a Alacant. Un corredor que és una de les zones més potents del sud d’Europa, amb una classe mitja gran consumidora d’oci i esbarjo. Però nosaltres hauríem també de ser capaços d’atraure a tota una altra galàxia: la del centre-europa, la que va des de Londres fins a Roma i que concentra a uns 100 milions d’habitants urbans. Amb el tren d’alta velocitat es podrien connectar ciutadans de Berlín, Roma, etc. a Andorra.
La zona del centre d’Europa es pot posar amb el tren d’alta velocitat molt a prop d’Andorra si aconseguim que Lleida, Perpinyà, Tolosa i Barcelona es trobin a només 1 hora i ½. Hem de saber fer les gestions necessàries a Europa per emmarcar-nos bé, i no només per que vinguin visitants d’aquestes regions sinó per que el dia en que el turisme perdi força i ja no sigui el nostre motor, haguem sigut capaços de lligar-nos bé a altres zones del Pirineu com el Pallars, l’Alt Urgell i l’Arieja i la Cerdanya i entre tots formar un conjunt amb les seves peculiaritats i les seves oportunitats.
Si treballem conjuntament i fem les gestions necessàries, podrem obrir-nos a tot aquest gran mercat europeu. Crec que aquest camí seria l’idoni per solucionar una problemàtica que els darrers anys té el sector turístic del país com és la disminució de les pernoctacions i que provoca una crisi important en diversos sectors, motors del nostre país. D’una banda els nostres visitants actuals venen de la zona de Catalunya, País Valencià, Madrid, País Basc i Galícia i compten actualment amb una xarxa viària molt millorada la qual cosa els permet anar i tornar a Andorra de forma fàcil i ràpida i per l’altre tenim la competència d’altres destinacions turístiques que gràcies als vols de baix cost ofereixen a les classes mitges opcions de cap de setmana fins ara impensables.
Bé doncs una primera consideració de tot el fins ara exposat és que ens trobem dins d’una zona deprimida dels Pirineus que no comptarà en els propers anys amb inversions rellevants i que per sí sola té poques possibilitats de sortir-se’n. Però, si suma esforços amb els seus veïns, el potencial de tota aquesta regió pot doblar-se en recursos humans i econòmics com a mínim i quintuplicar-se en recursos territorials. Si aconseguim incorporar al territori un radi de 50-70 Km. al voltant d’Andorra amb ciutats petites com La Seu d’Urgell a ½ hora, connectar-nos des de la zona de Feda amb Puigcerdà i Martinet i la Cerdanya a través d’un túnel també en ½ hora i amb un altre túnel que des d’Aixovall fins la zona de Llavorsí, ens situaríem ven bé al centre de tota una zona que ens necessita i a la que necessitem, sense oblidar al sud de França, que té una riquesa cultural importantíssima. Disposem de potencials desaprofitats com la riquesa prehistòrica de Niaux i altres i la paleontològica de Coll de Nargó on hi ha restes de dinosaures. Andorra ha d’aconseguir liderar tota aquest territori, però tenim mancances importants. Abans el nostre país tenia diferents punts de sortida a l’exterior, i en tot el segle XX només hem tingut dues vies de connexió amb els nostres veïns i això és insuficient.
Liderar aquesta zona no és un problema de per sí, nosaltres tenim recursos econòmics i recursos humans suficients i la resta aporten sobre tot territori. Nosaltres no podem tenir indústria, per contra La Seu té un polígon industrial molt important i a la zona d’Organyà està planificat fer el polígon industrial més important dels Pirineus. Hi han serveis com l’aeroport, camps de golf, casinos, tractament de residus, etc. que es podrien compartir amb una gestió conjunta. Per assolir tot això és imprescindible comptar amb unes comunicacions adients.
Durant els segles XVII i XVIII les fargues catalanes als Pirineus funcionaven però a l’any 1850 van entrar en crisi per la pèrdua de competitivitat de les comunicacions de la muntanya respecte al transport marítim. Fins els anys 1930-1940 hi van haver contínues emigracions del país per no disposar de mitjans. L’any 1930 amb la concessió elèctrica a canvi de carreteres és quan realment comença la transformació del nostre país , gràcies a les comunicacions. Això és molt important que ho recordem, ja que sense aquestes infrastructures el país no hauria començat la modernització. No es fa una transformació de models sense les infrastructures corresponents.
En aquest sentit, Andorra té un agravant important ja que així com altres zones com la Cerdanya han comptat per al seu desenvolupament amb subvencions externes, el nostre país ni les ha tingut ni gaudirà de cap fons estructural per fer reconversions per l’actualització com s’ha donat en altres zones. Ho hem fet i ho hem de fer nosaltres sols. Tenim la sort de que hem pogut jugar amb una diferència geopolítica important, i que a part del turisme i del comerç, hem pogut tenir unes finances i altres elements econòmics que ens han permès fer aquesta transformació. Penseu que estem parlant d’un país d’alta muntanya i altres zones d’alta muntanya han fet aquesta transformació amb ajuts de la plana com és el cas dels Alps. Gràcies a la transformació de les seves ciutats del fons de les valls primer, com Ginebra, Laussana, que van permetre que països com Suïssa per exemple es posés al dia amb el turisme d’esquí. Però si veiem fotos dels Alps i Andorra als anys 50 algunes zones eren realment semblants. A part de l’alta muntanya Suïssa fins als anys 30 es patia gana i la vida era molt dura.
La transformació d’aquest indrets, es va poder fer gràcies al turisme i també al sector immobiliari, com també s’està fent a Andorra . Es critica al sector immobiliari però té el seu paper en el desenvolupament econòmic. En el cas d’ Andorra, per fer la seva transformació econòmica s’ha necessitat una acumulació de capital prèvia. Del 1886 fins al 1993 es va passar de la vella Andorra a la nova Andorra. És un període en el que el país va fer la seva transició cap a la modernització i l’acumulació de capital necessària per desprès haver pogut tirar endavant. Però el que abans era vàlid, ara ja no ho és. Hem de ser prudents. A Andorra ara no tot si val encara que hi ha gent que ho pensa. Els dirigents polítics, econòmics i empresarials del país han de tenir ara molt de compte ja que estem en un moment amb pocs recursos físics i per tant hem de saber aprofitar-los o incorporar-ne de nous. D’una banda hem de ser més eficients amb els recursos que tenim i per l’ altre hem de lligar-nos més i complementar-nos amb el territori veí. Quan us deia que Puigcerdà-La Seu han sigut models de ciutats que han crescut només elles i que no han pogut fer partícips del seu creixement al seu territori, això si que té la seva part d’encant per que no fa malbé el territori, però té un cantó dolent que és que la resta del territori segueix pobre i poc desenvolupat. També hem de tenir en compte que la transformació del rural a l’urbà, Andorra l’ha d’acabar de fer a la seva manera, sense copiar a altres ciutats. Si som capaços de fer-la serem com una Suïssa, on tenen cura de la pagesia, dels camps, on poden donar subvencions perquè hi ha una part urbana que té els recursos, ja que ha fet el procés i pot subvencionar. A Andorra és el mateix. Ara estem a la meitat d’aquest procés (en un moment de desconcert per que uns volen anar per una banda i altres per una altra). Necessitem algú que posi d’acord a tothom, i esperem que es vagi pel bon camí . Si ens posem tots d’acord avançarem més ràpid (i no hem d’oblidar que tenim retards encara importants respecte al nostre entorn més evolucionat) però és molt important que aquesta transformació la puguem acabar de fer, per que llavors sí hi hauran recursos per poder subvencionar per exemple a la pagesia o tenir polítiques mediambientals més acurades. Hi han dades que ens indiquen que estem pel bon camí, l’any passat per exemple, per primera vegada el 51% del PIB sortia del moviment intern del país. Això vol dir que estem modernitzant-nos, amb taca d’oli sí, i que hem de vigilar i saber conduir-nos millor. Jo confio que els plans d’urbanisme ajudaran a que sense parar a la construcció, direccionaran aquest sector cap el bon camí. Si part d’aquest creixement que ara tenim som capaços de desviar-lo cap a les zones de l’Arieja, l’Alt Urgell, les Cerdanyes i els Pallars amb polígons industrials, aeroports, tractaments de residus, casinos i altres. Si ens repartim aquestes infrastructures i els empresaris francesos, catalans i andorrans saben invertir bé i posicionar-se en tot aquest entorn la qualitat de vida dels ciutadans d’aquests territoris millorarà. No hem d’oblidar a la part francesa, que tot i que li costa més apropar-se a Andorra, també és necessària i l’hem de saber motivar.
Si els anys 50 van ser els de l’arrencada immobiliària, els anys 60 van ser els de creixement de la construcció, els 70 van esdevenir els de la incorporació de la qualitat en la construcció, els 80 els de la presa de consciència de l’espai públic, els anys 90 van ser els anys del disseny i els anys 2000 són els de l’urbanisme, els 2010 seran els de la sostenibilitat i esperem que els 2020 siguin els del reequilibri amb la natura.
Acabaria descrivint la nostra zona del pirineu vista avui des d’un satèl·lit, i el que es veu és un forat negre, no es veu llum. En canvi si sumem esforços no és que puguem duplicar és que triplicarem o multiplicarem per cinc. Podem arribar a aconseguir una zona d’interrelació de 300.000 habitants, tenint a dins un estat sobirà, aspecte que no podem oblidar.
Tenim doncs una carta molt important a jugar. Si som hàbils i ho sabem fer, tenim a l’abast pels propers 30-40 una oportunitat pel creixement i reequilibri pel nostre territori i pel nostre entorn.

dimecres, 25 d’octubre de 2006

L'arquitectura portuguesa i l'obra d'Álvaro Siza (arti-126.doc)


Cultura i societat són indiscutibles, perquè l’una és conseqüència o existeix en raó de l’altra i l’explica. I, en el seu sentit més ampli, no només l’explica sinó que la identifica i, finalment, és la traça que en resta.

La magnífica exposició i d’obligada visita, Pavellons i Museus 1993-2005 d’Álvaro Siza al Santuari de Meritxell, és una clara mostra de les excel.lències de les aportacions que la societat portuguesa dels darrers trenta anys està en capacitat d’oferir a la cultura universal.

El mateix Siza escrivia el 1992 “La creació arquitectònica neix d’una emoció, l’emoció provocada per un moment i un lloc”.

I evoca com en l’alliberament i transmissió d’aquesta emoció a l’obra, l’emoció passa a pertànyer als altres.

Els que m’expliquen la seva obra senyalen la importància del mètode que hi aplica i en ressalten tres aspectes:
- la importància del lloc i la relació que s’estableix, diferent i nou cada vegada, amb la seva obra;
- la importància del dibuix per a l’evolució del disseny en la seva investigació plàstica;
- i finalment el procés de gènesi de les seves formes complexes en els seus projectes des de la seva particular aproximació escultòrica.

Mètode complex, que finalment, li serveix per arribar a resultats senzills, despullats, clars i contundents, d’una simplicitat provocadora, renovadament contemporanis.

Antoni Pol i Solé

diumenge, 24 de setembre de 2006

Quin català es parla a Andorra? (arti-125.doc)


La Lídia Rabassa i Areny, el 15 de setembre passat en la conferència per la Societat Andorrana de Ciències, ens ha fet partícips i demostrat, amb simplicitat, qualitat i claredat, com tres motius d’excepcionalitat ho deixen de ser i adquireixen plena normalitat si cadascú assumeix i exerceix els reptes pels quals està dotat.

Està clar que la nostra situació i variació lingüística, l’andorrana, no constitueix ni una llengua, ni un parlar propis (l’andorrà), però si que dins del català formem part d’una variant dialectal que té variacions específiques i accents que enriqueixen el conjunt de la llengua per la diversitat i que ens atorguen identitat i per tant mereixen la nostra autoestima. Si existeixen, i encara hi són, i són reconeixibles i tenen entitat lingüística ens les cal no només preservar sinó també difondre urgentment a l’escola, si no les volem perdre irremeiablement.

Però no les pot preservar sola i l’hem d’ajudar a difondre-les per recuperar un accent propi que, lluny de suposar un tret diferencial superficial per separar, ha de ser un tret característic per aportar color, gust, olor al català d’Andorra; com ens agrada sentir l’accent mallorquí o l’accent valencià.

I per primera vegada la Lídia Rabassa no només ha localitzat, estudiat i repertoriat les variacions lingüístiques andorranes sinó que les ha mamades i per tant les coneix profundament i des de dins, i per tant no només en sap la forma sinó també el gust. A la capacitat d’ensenyar-les hi afegeix el de recrear-les i viure-les amb naturalitat.

Si excepcional era conèixer científicament les variacions lingüístiques andorranes, avui, i excepcional era (encara que sigui paradoxal) que aquest coneixement es tingui amb accent andorrà, ha deixat de resultar del tot excepcional que la mateixa Lídia Rabassa sigui el primer andorrà a entrar a l’Institut d’Estudis Catalans, 100 anys després de la seva creació.

L’andorranització de la societat andorrana es va normalitzant i deixant de costat les excepcionalitats que van esdevenint normalitats.

Antoni Pol i Solé

Un paisatge perenne (arti-124.doc)


L’exposició sobre la vall del Madriu i entorns que ens proposa en Jordi Pantebre a la seu del Col.legi d’Arquitectes fins al 3 d’octubre, val una visita obligada, com a mínim.

Un paisatge amb triple perennitat, la real, la que es mereix i la volguda.

El característic estil de visió panoràmica d’en Jordi Pantebre, ja sigui per escatir un micro paisatge o besllumar un macro paisatge, s’escau en plenitud per apropar-nos la realitat d’aquest aspecte de la nostra percepció dels paratges naturals i que de manera perennal ens han pervingut.
Pocs espais, ens han arribat tant íntegres, resistint l’evolució que el pas del temps en els darrers 100 anys, ha anat imposant per tot el territori andorrà.

Una realitat, doncs, que mereix ser mantinguda perennement, per la seva excepcionalitat de perennal i a més per la seva qualitat pròpia.

Unes valls que podem qualificar de profundes en relació a la nostra realitat quotidiana, tot i ser d’horitzó elevat i envoltades de cims, que ens sobrepassen físicament i psíquicament.

Perennalment volguda ha de ser, finalment, la voluntat de mantenir aquesta condició de perenne.

Per què ens dóna, aporta i ofereix o regala i tot alhora, placidesa subjugant, infinites tonalitats de verds, blancs, grocs, marrons i grisos, sensacions de plenitud i buidor, de senzillesa i grandiositat, de silencis, de llums, de reflexos, de vertigen, de diversitat, de vida que no hem d’oblidar, no hem de desatendre, i ha d’acompanyar el nostre, potser, perenne esdevenir.


Antoni Pol i Solé



dijous, 7 de setembre de 2006

El futur de la UCE o el prestigi de la catalanitat


En aquest trenta-vuit anys, la Universitat Catalana d’Estiu a Prada del Conflent, ha assolit diverses fites, entre altres la d’encarnar la república de la llibertat i el bon humor, encertada expressió que només podia sorgir d’algú com l’estimat Miquel Porter. Encarna, igualment, a nivell cultural, el punt de trobada per excel.lència de tots els ciutadans, institucions i organitzacions dels Països Catalans. I és també una universitat popular, oberta a tothom.

Entre les fites pendents hi ha, però la de fer la Universitat Catalana d’Estiu un far amb llum pròpia, que estengui el prestigi de la catalanitat en el seu sentit més ampli i en tots els seus dominis (cultural, econòmic, social, polític ..). Prada ha de ser un dels escenaris en què la intel.lectualitat dels Països Catalans s’identifiqui i on es trobi com a casa i des d’on es llenci missatges, llum i referents per enriquir la nostra identitat cultural, que des de la diversitat ens ha de permetre ser i participar millor de la universalitat a què aspirem. I això conjuntament a descobrir, reconèixer i fer conèixer les personalitats i tots els notables de la nostra cultura, que amb la seva aportació ens guien endavant i constitueixen la nostra contribució al progrés de la humanitat.

Antoni Pol



dilluns, 29 de maig de 2006

Les estructures de l'Avda. Meritxell o la por al futur (arti-122.doc)


Cada dia són més nombroses les queixes per la pèrdua de creixement econòmic i per les incerteses del futur, pel sentiment que existeix de fons de no saber cap a on anem o volem anar exactament.

I són escasses les percepcions de nous enfocaments, de decidits engatjaments que obrin noves vies o almenys s’atreveixin a plantejar-les.

Fa anys que, com a país, ens volem fer grans. Diverses generacions d’andorrans del segle XIX i XX, ho volien i s’han hagut de plànyer.

I avui, que ho podem ser més que mai, després de tantes ploreres d’infant per ser gran, ens fa por assumir directament el nostre futur.

Com és el cas pel projecte de les estructures de l’Avda. Meritxell, on polítics, comerciants i ciutadans estem derrapant.

La qualitat i la idoneïtat del projecte es mereix tot el meu reconeixement i suport perquè aporta tot allò que li falta i tant necessita l’Avda. Meritxell: una nova imatge potent i de futur i una renovada concepció del seu espai.

I amb tots els respectes per les legítimes posicions preses (o no preses que són les majoritàries) pel que fa al cas de la majoria de ciutadans.

No són suficients els problemes o les mancances funcionals o constructives que es puguin trobar al projecte per fer-me creure que no dur-lo a terme serà millor que acabar-lo d’executar, amb les correccions que facin falta.

Tots els grans projectes tenen “moments de misèria”, constructiva, econòmica, política o social. I aquest cas no podia ser diferent, perquè es tracta d’un gran projecte del que “inconscientment” una minoria vol privar a una majoria.

L’Avda. Meritxell no es mereix abandonar-la al descrèdit o a la vulgaritat perquè és patrimoni de tot Andorra.

O ja no vol ser Andorra la Vella la capital del país?

I no es pot pretendre, per a la seva artèria principal econòmica i social, fer-ne un tractament despersonalitzat, banal o sense ambició.

Fidelitat als objectius inicials, maduresa cívica, responsabilitat política, sentit comú i sostenibilitat, els podem i hem de reclamar, avui més que mai.

Fer-se gran vol dir deixar l’etapa de copiar o imitar els grans. Vol dir ser i actuar com a gran. Vol dir no tenir por de ser capdavanters, de construir la nostra pròpia personalitat, i quan cal, amb gosadia i atreviment, si del que es tracta és de renovar i atreure.

L’interès general demana que es passi full amb tots els errors comesos, que es recuperi i ajusti el projecte i, tots plegats, mirem d’aconseguir fer reviure l’Avda. Meritxell amb una imatge de qualitat, i de futur que la faci comparable amb qualsevol altra avinguda comercial moderna de les principals ciutats del món.


Antoni Pol, arquitecte

dimarts, 9 de maig de 2006

El qüestionament de la Vall del Madriu (arti-121.doc)


Els diferents punts en discussió que s’han produït a rel de la declaració de la Vall del Madriu, Perafita i Claror (i caldria afegir-hi Gargantillar, en consideració a la parròquia d’Encamp), primer com a patrimoni mundial per la UNESCO i després com a bé immoble d’interès cultural per Govern, mereixen reflexió.

La qüestió de la protecció en sí mateixa no està justificada ja que totes les parts la volen. Tant els titulars de les propietats privades com públiques comunals la volen tant o més que l’administració general o els ciutadans i entitats diverses que s’han posicionat en relació al tema. Ningú ho pot discutir o posar-ho en dubte. Altrament aquesta vall no hauria arribat als nostres dies en les condicions en que ha arribat. Els qui l’han feta possible i l’han mantinguda n’han estat els seus titulars. Quedar-se doncs en aquest punt respon a interessos demagògics que no solucionaran el problema.

La qüestió dels legítims interessos dels particulars afectats no hauria de ser tampoc un problema major si la Llei del Patrimoni Cultural (o la seva modificació si cal) o els seus reglaments pendents deixessin clar com es procedirà a la indemnització per la limitació dels drets privats o, i en el seu defecte i per sortir del pas, es plantegessin uns convenis urbanístics que compensessin, per via de trasllat o altres vies, els drets limitats.

L’interrogant però que plana sobre certes competències afectant a les titularitats públiques comunals planteja una problemàtica no només a nivell institucional entre les administracions comunals i general, sinó que posa en qüestió l’ordenament constitucional que recull una evidència històrica i una manera de concebre l’organització i l’administració del territori nacional (que respon a una estructura federal). I si, per estratègies diverses, en un cert moment es va posar el carro davant dels bous, per tal d’assolir els objectius proposats, d’un ràpid reconeixement per part de la UNESCO, avui cal tornar a posar, si es vol consolidar tot allò assolit, els bous davant del carro i renunciar a avançar, potser més de pressa o a pensar que sols o per separat es pot fer més i millor.

La unió de tots no només donarà més força al projecte sinó que és l’únic camí que pot assegurar el futur. Però cal per això que cadascú es situï al seu lloc.

Altrament el conflicte està assegurat i el territori en serà el perjudicat.

Cal retornar als responsables del territori el que els hi correspon, el seu protagonisme i la seva llibertat decisòria, emmarcada això sí, en unes lleis i directrius i plans o com calgui dir-li. I dotar-los dels recursos escaients. Finalment el protagonisme de qui ho faci no és l’essencial. L’important és que es faci i es faci bé. Si en el passat s’ha sabut fer perquè no hem de creure que també s’és capaç de fer-ho en el futur?

Antoni Pol, arquitecte

dimecres, 19 d’abril de 2006

L'augment de les pernoctacions (arti-120.doc)


Un dels reptes econòmics importants per Andorra, a més del de trobar nous sectors de desenvolupament econòmic, és l’augment de les pernoctacions i el manteniment del nombre de visitants distribuïts més uniformement.

Hi han almenys dues possibles línies d’actuació per resoldre el problema. Actuar sobre l’oferta o actuar sobre la demanda.

Està clar que si millorem els productes que s’ofereixen avui en dia, no només en preu sinó i sobretot de manera significativa ho fem en qualitat, s’augmentarà les pernoctacions. Igualment si es creen nous productes que siguin atractius i competitius en un mercat en ràpida evolució i cada dia més exigent. Però és suficient actuar només sobre l’oferta?

Fins avui la majoria d’esforços han anat adreçats en aquest àmbit que és, certament, el de més fàcil incidència des d’Andorra.

Però cada vegada més s’ha posat de relleu que no n’hi ha prou.

Però com es pot actuar sobre la demanda?

La creació de noves necessitats en la demanda és altament competitiu però la capacitat de generació de noves demandes tot i ser una possibilitat per a posicionar-nos amb originalitats pròpies en el món del turisme i serveis en general encara la tenim lluny tot i que s’hi hauria d’anar pensant (recerca, innovació, desenvolupament).

Si bé no podem encara ser creadors de demanda potser podem actuar per tal de facilitar la demanda.

L’entorn del qual es nodreix la pernoctació avui, de manera majoritària, es troba en un radi d’uns 500 quilòmetres al voltant.

La millora contínua de les comunicacions en aquest entorn de manera general, però no de manera particular pels accessos a Andorra, ens ha comportat que els desplaçaments en aquesta àrea siguin més curts i sumat a canvis d’hàbits d’escurçar les sortides, es pugui reduir la durada de les pernoctacions. En aquesta distància el vehicle per excel.lència és l’automòbil.

Seria bo doncs intentar atreure de manera significativa una segona àrea que es troba entre els 500 i 1.000 quilòmetres de radi dins la qual el vehicle per excel.lència és el tren (particularment el d’alta velocitat). Aquest eixamplament si bé cap al sud no suposa un increment significatius de densitat de possibles nous usuaris, cap al nord representa la penetració dins l’anomenada galàxia centroeuropea amb 100 milions d’habitants urbans. Si Lleida ja es podrà trobar ben aviat a una hora i mitja d’Andorra, seria igualment desitjable fer els perquès per tal de que Perpinyà es trobi el més aviat possible també a aquesta distància temporal.

Els altres dos punts d’accés importants que hauríem també de fer cada dia més pròxims són Barcelona i Tolosa com els dos aeroports internacionals per anar més lluny i que haurien, a mig termini, de representar uns creixents volums de pernoctació al llarg de l’any.

Atansar la demanda a Andorra per via de la millora de les comunicacions que ens connecten amb les 4 principals ciutats del nostre entorn és una clara clau de futur.

Antoni Pol, arquitecte

dimarts, 4 d’abril de 2006

La regulació nacional de l'aigua (arti-119.doc)


El dia 22 de març es va celebrar el dia internacional de l’aigua dolça. I a cada nova celebració apareixen nous conceptes (la nova cultura de l’aigua, gestió sostenible, protecció de les zones humides, el dret humà a l’aigua, etc.).

Els plans d’urbanisme han posat sobre la taula que l’aigua és un recurs escàs i que el caldrà preveure, si es plantegen nous llindars de creixement poblacional a les diferents parròquies; però també un element del qual caldrà protegir-se si es volen ocupar noves parts del territori i tenir en compte les condicions orogràfiques del país i els aiguats que de manera regular, si es pot dir, es produeixen.

Un tercer aspecte a considerar d’interès per l’aigua és el valor energètic o millor capacitat de producció elèctrica en concret. L’electrificació i per tant modernització del país, en deriva directament.

Un atractiu creixent en el futur és l’interès econòmic de l’aigua, per trobar-se a la base de molts negocis i activitats econòmiques com a matèria primera bàsica. No cal recordar la importància que suposa per a la fabricació de neu, producte que dinamitza l’economia del país durant cinc mesos a l’any.

Finalment i a considerar hi ha la visió de l’aigua com a natura. És a dir un camp obert i sense límits si tenim en compte la seva repercussió a més turística d’Andorra com a país d’aigua dolça.

Fins avui, els processos relacionats amb l’aigua, al nostre país, s’han sustentat en la simple conducció de l’element per a resoldre de manera directa la satisfacció d’unes necessitats bàsiques (d’obtenció d’aigua per al consum humà fent conduccions d’aigua i petits dipòsits, de protecció dels aiguats fent murs i canalitzacions de rius, de producció elèctrica a partir d’unes instal.lacions dissenyades per a necessitats externes i que han quedat desactualitzades, o de suport econòmic amb emmagatzematges o abastaments circumstancials i bàsics).

En els darrers anys s’han iniciat algunes accions encaminades a un nou enfocament i així cal entendre la llei de policia i protecció de les aigües de 1985 i el Pla de Sanejament de les aigües de 1996 i el Reglament de control de les aigües residuals i de protecció de les aigües superficials del mateix any.

De cara al futur però cal assolir nous avenços que facin passar de la simple conducció i satisfacció directa i fragmentada de les necessitats bàsiques a una regulació global que tingui en compte les múltiples possibilitats i la interdependència de com a mínim els aspectes apuntats. I evidentment a una visió del conjunt. Sense que això hagi de suposar la no possibilitat de diferents nivells de gestió.

La declaració de l’aigua com a bé i patrimoni nacional en podria ser un.

Obtenir una millor regulació d’aquest bé escàs i que s’escapa amb tanta facilitat, també.

I així proposar dos petits embassaments, un al Valira d’Orient a l’inici de la Vall d’Encamp, baixant el riu a l’indret dit la Garganta i l’altre al Valira del Nord baixant el riu vora el pont vell d’accés a Anyòs, vol ser un acte més de celebració d’aquest dia internacional de l’aigua dolça. Entre els dos embassaments, d’uns 75 metres d’altura màxima, es podria retenir uns 5.000.000 de metres cúbics que a més de suposar una bona reserva d’aigua significaria per primer cop disposar d’una certa capacitat d’actuació activa per a la regulació de situacions de risc d’aiguat i evitar que Encamp o Escaldes i Andorra la Vella, puguin sofrir en el futur altres més tràgiques situacions que les ja viscudes al segle XX i encara recordades.

La creació d’una agència nacional de l’aigua per a coordinar, estudiar i proposar actuacions, en podria ser una altra.
Antoni POL