divendres, 26 d’octubre de 2001

Brossart? (sac-180.doc)


Brossart és una invitació a la vida.

A la vida, però a través de l’art, és a dir de la imaginació, de la sensibilitat i de la creació.

Brossart pot ser l’art aplicat a la brossa, o la denúncia de la manca de sostenibilitat i de la recuperació front al món de l’opulència i la insolidaritat.

Però també la manifestació de la capacitat de convertir un material de rebuig o simplement inert i, sense cap mena de valor en una obra artística, és a dir, amb un valor afegit per sobre del material.

Brossart és sobre tot ART.

I art al carrer o la recerca de la bellesa a l’abast de tothom.

Brossart és enginy.

Brossart és una crida a la renovació plàstica permanent, al replanteig continu dels patrons estètics.

Brossart és un laboratori de renovació del llenguatge artístic.

Brossart és un taller on l’artesà i l’artista es fonen.

Brossart podria ser un homenatge a Brossa, que és com dir tot el que s’ha dit, més poesia.

Brossart és, en definitiva, una poesia més de la vida que cal aprofitar i a la qual no podem ni hem de renunciar.


Antoni POL

dimarts, 31 de juliol de 2001

Conservar el paisatge o gestionar la natura? (arti-047.doc)


L’aparició recent del “Manifest a favor de la conservació del paisatge” va posar de relleu diferents aspectes sobre els quals val la pena reflexionar.

La seva aparició per sí sol ja es positiva perquè mostra la sensibilitat d’una part de la societat envers el tema quan encara hi ha molta insensibilitat. I una part important d’aquesta insensibilitat es troba en les administracions públiques que sovint han actuat, tot i guiant-se per l’interés públic, avantposant l’oportunitat d’execució de les obres a la consideració de les condicions oportunes en que calia realitzar les obres, després d’haver valorat la necessitat de les mateixes (en alguns casos potser supèrflua parcialment) per tal de minimitzar els efectes irreparables un cop fets.

El segon aspecte que indirectament posa de relleu el manifest és la manca de coordinació o concertació entre les diferents administracions públiques, així com dels diferents departaments dins d’una mateixa administració, altrament no s’haurien produït les actuacions de la manera en que s’han realitzat.

Però el repte que tenim com a país i com a territoris formant-ne part d’altres, el principal haver dels quals és el recurs natural de la natura, és com gestionem la natura i no com conservem el paisatge.

Considerar la natura només com a paisatge o només pel seu atractiu turístic és quedar-se a la superfície del problema i no garantir el futur de la natura perquè el seu empobriment està assegurat.

El país però encara necessita i necessitarà en el seu futur infraestructures per tal de desenvolupar-lo, tot i fer-ho sosteniblement, per tal d’assegurar i garantir la seva viabilitat futura.

El problema no està en no fer més infraestructures sinó en valorar correctament la necessitat o no d’aquestes i fer-les, arribat el cas havent valorat les pèrdues que hi haurà i els guanys que s’obtindran minimitzant o compensant les primeres i que tot i així valgui la pena pel territori afectat o el conjunt del país o territoris dels quals formem part a diferents escales o nivells. I arribat el cas d’haver-se de dur a terme es facin de manera exemplar i no de qualsevol manera, sense sensibilitat ni concertació.

Pels qui no en són conscients, encara, la natura és el relleu de la neu a nivell turístic com la neu ho ha estat pel comerç.

Actuar apressadament i de qualsevol manera no és tampoc el camí com no l’és oposar-se a qualsevol infraestructura necessària per al desenvolupament futur del país.

El territori de que disposem és limitat i cal cridar al sentit comú de tots plegats per que els qui tenen el mandat per actuar ho facin de manera transparent, correcta i prèvia justificació i exposició al públic per poder acollir al.legacions o opinions, que no fan mal a ningú, tractant-se del bé de tots.

Cal esperar als Plans d’Ordenació i Urbanisme parroquials que s’estan eleborant i que amb la nova normativa sobre modificació de terreny natural han de conscienciar-nos a tots que cal actuar prudentment i amb respecte, amb sensibilitat i també amb sentit comú pel que ens hi va a tots i amb el màxim d’entesa i concertació, però que caldrà inevitablement seguir actuant per dotar al país de les infraestructures i equipaments que li cal per preveure un futur ordenat, equilibrat, sostenible i amb vitalitat, dins d’una àrea no ho oblidem deprimida.

Mentrestant en lloc d’ampliar els dominis esquiables potser caldria concentrar-se a renovar i invertir en els existents fent-los més respectuosos amb el medi natural i apostant definitivament per la unió dels dominis i no continuar cadascú pel seu costat. Sense deixar d’estudiar noves propostes.

I les administracions públiques han de liderar la manera de tractar el medi natural oferint serietat i rigor i un camí que inciti a la conscienciació de tots, però en positiu i utilitzant tots els mitjans a l’abast i fent les coses com cal, altrament no es podrà demanar a la iniciativa privada que segueixi al darrere.

El paisatge és important però la natura sola no el produirà i cal també actuar per veure com es gestiona la natura i que se’n fa de la pagesia, ramaderia i oficis tradicionals que es van perdent i com es generen alternatives viables que assegurin que aquest paisatge no passi de ser real a virtual en només quatre dies o un cap de setmana. Amb teories i tècnics no n’hi ha prou, cal refer la base de la gent que viu i treballa directament la terra.

Per aquestes consideracions no he signat el manifest tot respectant als qui ho han fet i considerar-lo positiu perquè malgrat tot és una crida a la reflexió de que les coses no van com haurien i poden anar.



Antoni POL

dissabte, 26 de maig de 2001

L'associació andorrana de normalització (AANOR). (arti-044.doc)


La creació d’una entitat nacional dedicada al desenvolupament de les activitats de normalització, certificació o acreditació té com a propòsit el contribuir a la divulgació de la qualitat i a la millora i competitivitat de les empreses, productes i serveis, i per tant, al dinamisme de la societat en el seu conjunt.

Els seus àmbits d’actuació van des de tots els sectors industrials i dels serveis fins a la gestió mediambiental.

La redacció de normes tècniques a nivell nacional o a la participació en l’elaboració de normes europees i internacionals, o la seva divulgació a nivell intern, n’és un instrument operacional.

La certificació de productes, serveis i empreses (sistemes), atorgant-los-hi un valor competitiu diferencial basat en la qualitat, que contribueix a fomentar els intercanvis comercials i la cooperació internacional, n’és un altre.

Es tracta d’una associació en definitiva que facilita l’accés, als agents socioeconòmics nacionals, a les infraestructures de la qualitat.

Així, hauria d’oferir serveis d’informació i documentació especialitzats, comptar amb una àmplia oferta en formació, i oferir els serveis d’auditoria dels sistemes que asseguren qualitat.

A través dels certificats de l’AANOR el reconeixement internacional de la certificació estaria assegurat.

Aquesta seria el representant adequat d’Andorra en les associacions internacionals competents en aquestes àrees, com l’Organització Internacional de Normalització (ISO) o el Comité Europeu de Normalització (CEN) i les que es considerin escaients, i així poder ser presents amb normalitat en la societat internacional, assumint no només els deures d’homologació internacional sinó també els drets derivats de poder participar en l’establiment d’aquests deures o exigències de qualitat.

L’existència d’aquest organisme al nostre país, a l’escala adequada tindria a més d’un efecte positiu en l’economia a nivell nacional un efecte de prestigi a nivell lingüístic per tot el que podria suposar de gestionar la traducció de tota la normativa intenacional al català, en concert amb altres institucions que hi puguessin estar interessades donat que només un organisme nacional amb estat propi pot estar associat amb els organismes internacionals i per tant, representar oficialment un domini lingüístic.

Suècia (SIS), Finlàndia (SFS), Irlanda (NSAI), Dinamarca (DS), estan reconegudes com a organitzacions nacionals entre altres països europeus com França (AFNOR) i Espanya (AENOR).

Que sigui l’AANOR o un altre nom poc hi fa. L’important és poder disposar, poc a poc però sense perdre el pas, dels instruments que ens han de permetre, no només assolir nous nivells de qualitat, sinó, i també, participar a definir quins han de ser aquests nivells.


Antoni POL

divendres, 11 de maig de 2001

El sistema internacional d'unitats. (arti-043.doc)



El sistema mètric decimal, que va establir els patrons del metre i del quilogram, i que va ser establert al segle XVIII va començar a ser adoptat per la majoria dels països europeus al segle XIX extenent-se progressivament al segle XX (Dinamarca 1910, Xina 1914, Rússia i Polònia 1919, Andorra 1934 i la Índia 1960). Si bé en els països anglosaxons el sistema està permés no ha esdevingut l’únic oficial.

La Convention du Mètre de 1875 va constituir la base formal de medició sobre la qual es basen totes les altres activitats internacionals en la metrologia pràctica, que s’ha desenvolupat a partir de l’Organització Internacional de Metrologia Legal (OIML) i la Internacional Standards Organization (ISO).

El Bureau International des Poids et Mesures (PIPM) garantitza la unificació a nivell mundial de les medicions físiques. Aquest actua sota la supervisió exclusiva del Comité Internacional de Pesos i Mesures (CIPM), que a l’hora es troba sota l’autoritat de la Conferència General de Pesos i Mesures (CGPM) que és l’autoritat més alta responsable de l’execució de la Convention du Mètre, formada pels delegats dels seus estats membres.

La raó de la metrologia legal és la protecció de les parts implicades en transaccions comercials i garantir el bon funcionament d’aquests tipus d’intercanvis.

El Sistema Internacional d’Unitats és, tot i ser la substitució del Sistema Mètric Decimal, el seu desenvolupament definit el 1954 que va ser establert el 1960 per 36 països en el marc de la Conferència General de Pesos i Mesures (CGPM) per a poder expressar totes les magnituds de la ciència i la tècnica.

Les magnituds amb unitat fonamental establerta han passat de dues amb el Sistema Mètric Decimal (longitud amb el metre, m, i massa amb el quilogram, kg) a set amb el Sistema Internacional d’Unitats (SI).

Així s’hi han afegit el temps (amb el segon, s) el corrent elèctric (amb l’amper, A), la temperatura termodinàmica (amb el kelvin, K), la intensitat lluminosa (amb la candela, cd) i la quantitat de substància (amb el mol, mol).

Les magnituds amb unitat suplementària són l’angle (amb el radià, rad) i l’angle sòlid (amb l’estereoradià, sr).

Les magnituds amb unitat derivada sense nom especial són la superfície (amb el metre quadrat, m2), el volum (amb el metre cúbic, m3), la densitat de massa (amb el quilogram per metre cúbic, kg/m3), la velocitat linial (amb el metre per segon, m/s), la velocitat angular (amb el radià per segon, rad/s), l’acceleració (amb el metre per segon al quadrat, m/s2) i l’acceleració angular (amb el radià per segon al quadrat, rad/s2).

Les magnituds amb unitat derivada amb nom especial són la freqüència (amb l’hertz , Hz), la força (amb el newton, N), la pressió (amb el pascal, Pa), l’energia, treball i quantitat de calor (amb el joule, J), la potència i flux d’energia (amb el watt, W), la quantitat d’electricitat i càrrega elèctrica (amb el coulomb, C), la diferència de potencial i el voltage (amb el volt, V), la capacitat elèctrica (amb el farad, F), la resistència elèctrica (amb l’ohm, W), el flux lluminós (amb el lumen, lm) i la il.luminació (amb el lux, lx), el flux magnètic (amb el weber, Wb), la inducció magnètica (amb la tesla, T) i la inductància (amb l’henry, H).

Hi han les magnituds derivades a partir de les derivades amb nom especial, són la viscositat dinàmica (amb el pascal per segon, Pa/s), l’entropia (amb el joule per kelvin, J/K), la capacitat tèrmica màssica (amb el joule per quilogram per kelvin, J (kg x K)), la conductivitat tèrmica (amb el wat per metre kelvin, W/mK)) i la intensitat del camp elèctric (amb el volt per metre, V/m).

Hi han unitats submúltiples de les ja indicades com en l’angle pla (volta, grau, minut d’angle i segon d’angle), en massa (tonelada), en temperatura (grau, i grau celsius), en volum (litre) i en el temps (minut, hora i dia).

Hi han unitats en ús amb el Sistema Internacional i obtingudes experimentalment com en massa la unitat de massa atòmica, u, i en energia l’electronvolt, eV.

Finalment, el Sistema Internacional regeix a gairebé tot el món amb algunes excepcions (com els Estats Units d’Amèrica, Libèria, Andorra ...).

L’adopció del Sistema Internacional per Andorra en complement del ja adoptat Sistema Mètric Decimal l’any 1934 ha de servir per facilitar els intercanvis i relacions comercials internacionals del nostre país a més d’omplir un buit intern de denominació d’unes unitats de mesura utilitzades a nivell científic i educatiu, normatiu, laboral, industrial ...

L’obertura d’Andorra al mon., l’entrada o no en l’Organització Mundial del Comerç comporten també petits aspectes en paral.lel que obliguen a ser considerats en l’exercici de la pròpia sobirania i del sentit pràctic i evolutiu de la societat.


Antoni POL

divendres, 27 d’abril de 2001

La guia de telèfons, el bestsèller andorrà. (arti-042.doc)



Tot i l’admiració que sento per STA, i altres institucions públiques o parapúbliques per la seva trajectòria, per la qualitat del servei i per la seva constant renovació tecnològica, m’ha sorprés observar en la darrera edició de la guia de telèfons tres aspectes que de manera repetitiva contrasten amb el que caldria esperar de l’entitat i en una època en que els mitjans disponibles donen molt de sí.

El primer és el retard en que surten les guies de telèfons, almenys en relació a l’any que representen. No seria possible que els abonats d’alta fins al 31 de desembre o octubre de 1999 fossin els que apareguessin en la guia del 2000, que hauria d’haver aparegut al gener-febrer del 2000, i no set mesos més tard?

Per què a meïtat del 2001 encara utilitzem la guia de telèfons d’Andorra del 2000 i la del 1999 per localitats amb dades de tarifes vigents de 1998 la darrera?

Si realment un any és una periodicitat excessiva perquè no es reprén, com s’havia fet anteriorment, les guies amb validesa per a dos anys?

No es pot aconseguir lligar el final i l’inici de les guies amb normalitat i que es correspongui l’any del qual es diu ser guia amb l’any en que es viu?

La segona observació és insignificant pel detall però important pel que revela. A la pàgina 69 de la Guia de Telèfons d’Andorra 2000 hi apareixen en tres línies separades els fax de la Conselleria d’Agricultura i Patrimoni Natural, la Conselleria de Serveis Públics i la Conselleria de Turisme i Esports. Sorprén que 7 anys després encara es guardin aquestes denominacions pre-constitucionals dels Ministeris que a més han canviat tots ells de nom, que posen de relleu certes mancances de coherència i ordenació interior de la guia.

El tercer punt és la manca d’accentuació de les majúscules de manera parcial, especialment en les pàgines grogues, i sistemàtica en totes les referències dels titulars (noms i cognoms), tant de la guia general amb pàgines grogues com de localitats, produint-se aquesta mancança inclús en les minúscules de les adreces.

Presentar els noms i cognoms dels titulars correctament escrits amb els seus accents és normal, tot i anar amb majúscules, perquè en català cal accentuar-les i a més es facilitaria el coneixement correcte dels noms i algunes paraules de la nostra llengua als usuaris no catalanoparlants. No obstant això és de sentit comú que escriure correctament els noms i cognoms tant catalans com d’altres llengües seria el més normal i respectuós. Ja no menciono escriure amb l’accentuació correcta les minúscules de les adreces i els noms dels pobles.

La primera guia de 1967 tenia algunes faltes. Al 1968 es varen corregir. Després es varen repetir les faltes fins al 90-91 en que es varen corregir però només parcialment. No seria hora però que a la propera guia del 2001-2002 es corregissin definitivament aquestes faltes tant fàcils d’esmenar utilitzant els serveis d’assessoramet lingüístic del mateix Govern?

La normalització de l’ús del català entre la població resident al país que la recent legislació preveu i els esforços fets des de l’administració general són doblement positius per necessaris i inhabituals.

Si bé el pes important de l’èxit d’aquesta “normalització” recau en tota la societat andorrana, i en especial en l’actitud personal tant dels nacionals com dels estrangers residents, no s’ha d’oblidar que les institucions públiques i parapúbliques han de ser particularment atentes al què fan i com ho fan.

La guia de telèfons és, sense cap mena de dubtes, el bestsèller andorrà, és a dir, la publicació amb més èxit editorial, mesurat per la que té més tiratge i de la qual se’n fa major difusió.

Si hi afegim, a més, que això es repeteix cada any (o dos anys) i que és l’única publicació andorrana que té entrada a totes les llars, negocis i racons del país, la seva significació pren un relleu especial.

Exigir rigor, coherència i bon exemple a STA en la preparació de les seves guies de telèfons (o altres) no està fora de lloc, sobretot quan es té la certesa, com tinc, de la seva capacitat per fer-ho.



Antoni POL

divendres, 20 d’abril de 2001

Tràmits, un revulsiu en l'administració. (arti-041.doc)

TRÀMITS, UN REVULSIU EN L’ADMINISTRACIÓ

Les administracions públiques, en general i d’arreu, acostumen, com qualsevol gran empresa o organisme amb el temps, a perdre de vista allò que les fonamenta i les justifica, podent passar d’estar al servei de la ciutadania al simple servei de l’administració. Obliden que són els servidors per excel.lència, que es troben al servei del públic i de les persones i es consideren unes estructures a les quals s’ha de servir en justificació de ... en compliment de ... com a garantia de l’ordre, de la llei, o de la simple eficàcia burocràtica.
De ser servidores i facilitadores dels serveis públics i de resoldre els conflictes de la societat es pot passar, per moments, a tenir la sensació que són les senyores de la societat o els amos que s’atribueixen l’interés general i que llur missió es comença i s’acaba en elles mateixes i en la seva pròpia lògica.
Evitar caure en la imatge de pèrdua de dinamisme, opacitat, ineficàcia, manca d’objectius, de corrupció, d’irresponsabilitat, de favoritisme que de vegades donen o es té de les administracions públiques és un repte per a totes les comunitats que es preciïn.
Per aquesta raó és bo que apareguin tant sovint com sigui possible revulsius, incentius o al.licients que sagsegin i despertin i obliguin a renovar els hàbits, les estructures i la maquinària de les nostres institucions i les seves administracions si les volem despertes, actives, vives i amb plena salut i capacitat per a poder desenvolupar les seves accions i finalitats per a les quals s’han creat.
Per tradició, varietat i tamany de les administracions públiques això no és gens fàcil.
Darrerament, però al nostre país i deixant de banda altres actuacions, unes persones decidides i lúcides des de dins de la mateixa administració pública, han gosat posar en marxa un projecte, TRÀMITS, capaç de generar un procés de renovació i racionalització interna general que mereix un reconeixement públic.
El mèrit important de tràmits no és només perquè constitueixi un revulsiu dins de les administracions públiques, ni perquè signifiqui racionalitzar tots els processos de treball de l’administració pública (general com comunals), ni perquè utilitzi les noves tecnologies, ni perquè obligui a una major coordinació interna, ni perquè simplifiqui els tràmits, sinó perquè està plantejat i busca aconseguir prestar un millor servei.
Millora del servei que es concreta en reduir el nombre de passos a fer pels ciutadans en la seva relació amb l’administració, en reduir el temps de resposta, en donar una millor atenció i orientació, en reduir els costos i en fer sentir en definitiva que qui gestiona l’interés i els recursos públics ho fa de la millor manera que es coneix i és possible. I es vol atendre amb amabilitat, eficàcia i personalització. Recuperar en definitiva l’esperit de servei que sovint es dilueix en la burocràcia i adequar-lo als temps actuals.
Desitjo que aquest projecte que s’està fent realitat s’acabi concretant a tots els nivells i apartats de l’administració pública, guardant cadascuna les seves especificitats i independència, en els terminis més breus possibles i es pugui passar, ben aviat, a disposar, via internet de tots els serveis de l’administració minimitzant els desplaçaments als que no requereixen de contactes personals i permetent poder-nos sentir ben servits per l’administració pública les 24 hores del dia, de tots els dies de l’any.

Els esforços i els recursos per aconseguir un servei permanent, eficaç i de qualitat d’atenció al ciutadà serà sempre benvingut.
Antoni POL

diumenge, 15 d’abril de 2001

L'afirmació de l'andorranitat (arti-040.doc)


Manifest
Agora Cultural 2001

La cultura és el fruit característic d’una societat, que es renova continuament a partir del degoteig de les vivències, de tot tipus, individuals i col.lectives, que la configuren.

Per aquesta raó la cultura és l’autèntic patrimoni de la humanitat.

La cultura, com tot a la vida, permet múltiples aproximacions i lectures, però és l’únic element que ens relliga a tots, que ens comunica amb tots i ens iguala a tots; és el tret que ens distingeix dels altres sers vius; és el rastre que obrint-se camí entre les generacions ens transcendeix si hem estat capaços de marcar un bon solc.

Des d’Andorra, avui, a l’inici del segle XXI i del tercer mil.lenni des del comptatge microhistòric cristià, surt aquest manifest que creu en la necessitat de l’AFIRMACIÓ DE L’ANDORRANITAT.

Afirmació que no pretén ser una reivindicació de titularitat ja que, com s’ha dit, no té sentit perquè la cultura és propietat de tots, depassa els pobles, les nacions, les llengües, els estats, les religions i és exclusiva de tota la humanitat, la del primer món, la del segon món, la del tercer món i la del quart món, i més enllà si cal.

Afirmació que sí pretén ser el reconeixement explícit de la contribució andorrana o des d’Andorra, d’una part molt petita de la humanitat, a la cultura de tots.

Andorranitat que es sustenta no en la qualitat o el fet d’ésser andorrà (o tenir passaport), sinó en la voluntat de ser persones lliures (o neutrals en el sentit de ni els uns ni els altres sinó nosaltres), en la voluntat de ser des d’un territori concret amb un fet territorial característic (o de frontera, amb essència federal i equilibrat), en la voluntat de ser d’unes institucions històriques (o coprincipat, consell general i comuns de base parlamentària i arrels populars les darreres), en la voluntat de ser amb unes arrels catalanes (de llengua i cultura), en la voluntat de ser malgrat la petitesa i delicadesa del que som i la nostra dependència exterior, en la voluntat de ser fidels a una tradició renovada que creu en valors com la igualtat, la solidaritat, l’equilibri, la tolerància, el respecte a la pluralitat, l’humanisme occidental incloent el cristianisme, la presència discreta en el món, amb l’orgull de tot i no ser diferents, sentir-se diferents i lluitar per la diferència.

Som un país tant petit que si ens descuidem ens el passem.Estem tancats a terra per altes muntanyes que alhora ens projecten enlaire obrint-nos una perspectiva enllà i amunt única del món i de l’univers que es troba envoltant-nos.Treure profit d’aquesta dimensió doble i de contrast a la vegada que ens identifica ens permetrà no perdre’ns en el llarg camí que estem convidats a fer.

I com que tot manifest té uns propòsits, ja enumerats, i un programa, es vol concretar tres actuacions a curt termini, desitjables per bones i urgents per necessàries, entre moltes altres de possibles, i evidentment marcades pel segell de la ciència que no és més que l’esperit de coneixement en el sentit més ampli de la paraula:

1-Aquest manifest emplaça a les entitats culturals, a les institucions públiques i a la societat andorrana a fer realitat l’ENCICLOPÈDIA ANDORRANA, en un projecte modest però factible on s’exposin el conjunt de coneixences relacionades amb Andorra preservant així un coneixement que està desapareixent desgraciadament a una velocitat lamentable, perdent-se, si no ho reparem, el llegat dels nostres antecessors per a les generacions futures.

Serà alhora l’indret just on poder reflectir les nostres especificitats culturals.

Serà també un reconeixement a les generacions que ens han permés poder disposar de l’Andorra actual.

2-Aquest manifest demana al Consell General el reconeixement del SISTEMA INTERNACIONAL, de les unitats fonamentals de mesura que va ser proposat internacionalment el 1960, en substitució del Sistema Mètric Decimal acceptat a França el 1795 i reconegut pel Consell General el 1934.

Aquests acció ha de permetre l’homologació de la producció industrial, el consum intern i la ciència andorrana a les normes internacionals.

3-Aquest manifest reclama al Govern la creació de l’AANOR o Associació Andorrana de Normalització, que permeti intervenir en la discussió, creació i adopció de normatives tècniques, així com en la seva traducció per a un millor coneixement i divulgació entre la societat andorrana.

ASSUMIM, DES DE LA NOSTRA ANDORRANITAT, EL REPTE DE LA CULTURA COM A PATRIMONI DE LA HUMANITAT !


Antoni POL
Secretari d’AGORA CULTURAL 2001

dimecres, 11 d’abril de 2001

Escollir el futur professional (arti-039.doc)



Decidir-se per escollir una professió, quan es pot, és sempre un moment important per la temença i el risc a equivocar-se que comporta.

Quan per aconseguir dita professió cal passar prèviament per una formació llarga i difícil la situació esdevé, si és possible encara, més angoixant.

Però en els inconvenients de la lliure elecció rau també la grandesa de la possibilitat de fer-ho.

Equivocar-se en aquesta o qualsevol altra decisió de la vida no és el problema.

El problema és deixar-se enfonsar pels errors comesos en lloc de treure’n una lliçó i la força renovada per a superar-se i continuar endavant.

Henry Ford va dir, més o menys, que el fracàs és una ocasió excepcional que ens permet poder partir de nou de zero tenint però una experiència i coneixements que ens dóna avantatge per a assolir els mateixos o nous objectius.

Tenir moments en que cal decidir-se, en que hom és conscient de que ha d’escollir és simplement magnífic, perquè és senyal inequívoc de que estem vius i que vivim com cal és a dir conscientment.

No poder decidir res, passar temps sense poder prendre cap decisió en el nostre fer i desfer diaris significa la quotidianeïtat, la rutina i finalment l’absurd.

Ja ho diu la dita francesa que viure és escollir, malgrat que escollir signifiqui renunciar.

Tots els que hem tingut la sort de poder escollir el nostre futur professional hem hagut de fer en un moment o altre, i inclús en diversos moments, un salt al buit, de confiança o acte de fe si voleu, pensant en que aquella direcció, l’escollida, és la bona, tot i no veure’n la fi.

I aquest salt al buit no el pot fer ningú altre per un mateix i cadascú l’ha de fer individualment.

En l’elecció del futur professional hi ha uns mínims a tenir en compte com són unes aptituds en relació a alguna de les matèries relacionades amb el tema escollit i, també, que agradi algun dels àmbits de treball o objectius d’aquell.

Cal però considerar uns altres aspectes.

La importància de la informació prèvia que es pot tenir de les diferents possibilitats professionals és, avui, un avantatge que té en contrapartida l’excés d’oferta davant del desconeixement precís de la demanda de la situació laboral a mig i curt termini.

I això és degut a la rapidesa dels canvis que introduixen el mercat econòmic, la tecnologia i el procés de globalització.

Per tant l’opció professional que s’esculli és bo que tingui una amplitud suficient perquè dintre seu hom es pugui moure podent fer front a canvis estructurals que es produeixin en el futur.

En conseqüència la formació que hom hagi de rebre és bo que, més enllà d’una possible especialització final, sigui genèrica (dins aquella professió), per a permetre aquesta flexibilitat que sens dubte serà cada dia més necessària per adaptar-se a les situacions canviants que ens preparen els propers anys a venir.

Tot i que això doni la sensació, en començar a treballar, que s’està poc preparat.

L’experiència i adaptació al mercat de treball concret s’adquireix, sempre, amb una certa rapidesa malgrat la desorientació i dificultats inicials.

En el cas d’optar per una professió més especialitzada caldrà compensar aquest fet amb uns complements de formació en altres aspectes per obtenir la flexibilitat necessària.

L’assoliment d’una professió i la seva realització, finalment, no ens han de fer perdre la raó del viure, que no consisteix en ser això o allò, sinó en el viure la vida com a persones, és a dir sent els protagonistes conscients de la nostra única, irrepetible i exclusiva vivència enmig de la societat.

Antoni POL

dilluns, 2 d’abril de 2001

Por al patrimoni ! (arti-038.doc)



La setmana passada es va enderrocar la Casa Palau de St. Julià de Lòria. Una vegada més desapareix una obra singular del nostre patrimoni arquitectònic, artístic i cultural en ple dia, en ple segle XXI, en una Andorra que es vol gelosa de la seva identitat, que es vol decidida a apostar per al futur turístic del país, en la més estricta normalitat particular, política, administrativa, ciutadana, cívica i institucional. O hauríem poder de dir anormalitat!

Què ens està passant a la societat andorrana que no som capaços de generar estusiasme, estima, reconeixement i consideració amb les obres arquitectòniques, artístiques i culturals que ens ha llegat el passat?

Ens sentim avergonyits per aquest patrimoni?

Com és que amb les joies antigues, heretades o adquirides, a ningú se li acut fondre-les i refer-ne de noves amb el material recuperat?

Perquè amb aquestes obres singulars que són punt de referència per a tota la comunitat a més d’excepcionals propietats, els seus titulars actuen de manera errònia tant partícularment com cívicament?

Perquè tenim por del patrimoni?

Perquè aquesta por lamentable que fa que els particulars posseïdors de patrimoni es sentin incòmodes en la seva titularitat i en lloc de considerar-se afortunats de posseir un bé admirat per la societat i amb un valor afegit (històric, cultural o estètic) es senten com desgraciats i marcats per una fatalitat?

Des de tota la societat hem de ser capaços d’invertir aquesta manera absurda de mirar el patrimoni.

Els particulars, amb patrimoni, no ens n’hem de voler amagar per pensar que ens caurà al damunt tot tipus de limitacions a la nostra capacitat de decidir i sobretot afectacions als legítims interessos econòmics que cadascú pugui tenir.

Les institucions, les administracions i les entitats cíviques afectades i els ciutadans amb sensibilitat pel patrimoni (que hauríem de ser tots perquè directament o indirectament ens hi va molt amb la seva pèrdua o conservació i recuperació), hem de canviar urgentment la mentalitat i contemplar el patrimoni no com quelcom que és de tots i ben poc del seu propietari, ni quelcom que cal congelar com sigui enlloc de saber reutilitzar, ni quelcom a mirar com una peça de museu intocable sinó i més aviat quelcom d’excepcional que amb l’entesa de tots els directament concernits satisfaci els interessos privats i els col.lectius.

Hauríem d’aconseguir, amb aquest canvi de mentalitat, que els propietaris fessin cua per a obtenir la qualificació de patrimoni parroquial o nacional sobre els seus béns.

Cal passar de mesures passives de simples ordinacions que esperen al particular per poder-lo collar, a mesures actives que s’adrecin al particular per ajudar-lo. L’afectació ha de ser una sort que arriba i no una desgràcia.

Cal urgentment l’elaboració d’un catàleg nacional detallat dels béns susceptibles de ser declarats d’interés arquitectònic, artístic, cultural i natural la seva declaració i la seva publicació oficial.

Cal igualment l’elaboració dels catàlegs parroquials amb la seva corresponent relació i connexió amb el territori a través dels corresponents Plans d’Ordenació i Urbanisme Parroquials.

Cal que les institucions i administracions públiques proposin una legislació i reglamentació al respecte i actuïn de manera concertada (comunals i generals) i coordinada dins de la mateixa administració general, però amb una visió oberta i cercant solucions positives i evolutives i no limitacions sense sentit.

Cal introduir el concepte de cas singular per als edificis i entorns relacionats amb el patrimoni arquitectònic que permeti actuar de manera específica i sensible i adaptada a cada cas.

Cal generar, amb una sobretaxa sobre l’edificació normal, uns recursos econòmics que permetin poder actuar sobre tots els edificis particulars considerats patrimoni d’interés nacional o parroquial, compensant com cal als propietaris afectats a canvi de la simple conservació en un estat determinat, d’un possible lloguer o d’un règim de visites determinat.

Cal que les entitats cíviques corresponents assumeixin la seva funció i col.laborin a despertar les consciències i fer valorar el que realment té valor i interés per a tots.

La insensibilitat que campa lliurement i que ara sembla que es parapeta o excusa en suposades lesions sobre els interessos econòmics particulars o en una còmoda impotència, ha de donar pas urgentment, a la voluntària i decidida col.laboració dels afortunats posseïdors de patrimoni arquitectònic, artístic, cultural i natural amb una administració pública sensible que tot garantitzant l’interés privat defensi l’interés públic i armonitzi ambdues posicions.


Antoni POL

dimarts, 20 de març de 2001

Recuperar o difondre el patrimoni artístic? (arti-037.doc)



El patrimoni artístic d’un país és la millor carta de presentació d’aquest.

El patrimoni és l’ambaixador per excel.lència d’un estat.

Constitueix la seva aportació a la cultura, que òbviament és universal, malgrat parteixi de localismes determinats.

La cultura és el llenguatge de la humanitat i en constitueix clarament l’element distintiu respecte a les altres espècies vivents.

La petita diferència genètica respecte als altres sers vius podríem dir que té la seva concreció en la cultura que són capaços de generar quantitativament i qualitativament.

Així doncs el patrimoni artístic no és res més que part del llegat cultural que els pobles som capaços de crear o en els qual ens sentim representats. Però n’és potser la part més visible, més comparable i entenedora perquè és la que correspon al patró estètic o al concepte de bellesa d’aquella societat concreta. A Andorra, que s’ha obert decididament al món i lluita per ser coneguda i present arreu hauríem d’aprofitar tots els recursos, mancats com n’estem, per a assolir aquest objectiu.

Ser presents en importants museus del món (Barcelona, Berlin ...) no ho trobo lamentable sinó tot el contrari. Ni el nombre de visitants d’aquests museus és comparable amb els visitants als nostres museus, ni l’impacte, ni el relleu, ni la promoció, ni conservació són equiparables. Per tant des del punt de vista promocional, divulgatiu i de garanties de conservació no hi ha res a dir.

No obstant la reclamació sobre el patrimoni artístic d’Andorra a l’estranger em sembla justa i encertada quan aquest patrimoni no es trobi exposat al públic, per trobar-se en col.leccions particulars o calaixos i magatzems dels museus, o no s’hi trobi en les condicions de dignitat, veracitat i qualitat que ens convinguin. Si el coneixement, la vàlua i l’interés pels artistes és mesura per la seva presència permament de la seva obra en els millors museus del món, perquè en la nostra política cultural no superem la simple reclamació del patrimoni artístic a l’exterior i passem a oferir de col.laborar per a la seva exposició pública en les degudes condicions?

La recuperació tindria sentit sempre i quan es restitueixi l’objecte recuperat al seu lloc original, però tots sabem que això no és possible si volem preservar aquests béns per al futur i, per tant, els museus són inevitables.

Perquè no ens preocupem de restituir còpia fidedigna de tots els originals sostrets dels seus llocs originals als indrets d’on van sortir per poder ser contemplats en el seu entorn autèntic i al qual han estat units des de sempre?

Perquè en lloc de voler recuperar no mirem de ser presents, amb obra original i de vàlua, als principals museus del món (via dipòsit temporal i itinerant)?

Perquè en lloc de voler recuperar a a qualsevol preu no fem i ja més i millor difusió d’allò que tenim tancat en calaixeres i magatzems tot esperant a tenir el museu del que fa tants anys parlem?

Perquè no fem més accessibles i assequibles als ciutadans i joves les magnífiques publicacions sobre el patrimoni artístic que tenim un cop fet l’esforç de la seva impressió, esgotant l’edició i fent necessari renovar-la amb una distribució eficaç i popular?

Perquè no reproduïm o deixem reproduir objectes artístics i representatius del nostre patrimoni a nivell turístic i creem tot una sèrie de productes divulgatius d’aquestos a preus populars i assequibles (clauers, joies, cartells, corbates, mocadors, monedes, pins ...)?

Perquè no publiquem oficialment i divulguem com cal, i degudament justificat, el nostre catàleg nacional afectant tant els moviments públics com privats?

Donar-nos a conéixer millor, també amb el nostre patrimoni artístic, tant a l’exterior com a l’interior del país, és una feina que és possible i assequible, mentre que el recuperar no depén només de nosaltres.

Difondre és indispensable, recuperar potser no.

Recuperar simplement serveix poc sinò difonem.

Garantir la conservació, el coneixement, el lliure accés al nostre patrimoni és primordial per a la transmissió a les generacions futures mentre que el recuperar no és garantia suficient. Si ho és però, i no tenim excusa, quan no recuperem tot el que depén només de nosaltres i es troba dins del país, en perill i sense atenció.

El patrimoni a més de descobrir-lo, cal fer-lo arribar arreu del món. Quina millor estratègia doncs sinó de fer-lo sentir com a propi més enllà de les nostres fronteres?

dilluns, 12 de març de 2001

Per uns correus totalment andorrans ! (arti-036.doc)



La visió d’Andorra amb uns correus espanyols i francesos fent de correus andorrans és una singularitat que ens ha fet curiosos més enllà de les nostres fronteres, i alhora interessants en tenir en contrapartida els serveis de correu interior gratuït.

La qüestió de la imatge del país s’ha vist compensada per la gratuitat doncs del servei en unes condicions de satisfacció dels usuaris.

Els darrers anys però s’han consolidat tres factors sobre el quals cal reflexionar. D’un costat la necessitat de recuperar la imatge d’un estat amb total i clara sobirania després de la constitució de 1993 i el reconeixement com a estat de ple dret en el concert internacional, fa que la singularitat de que el servei postal depengui dels dos països veïns sigui una contradicció.

El segon factor és que clarificada la posició sobirana andorrana el paper dels nostres veïns i cert paternalisme i tutela ha entrat en contradicció amb els seus propis interessos i que la manca de rendibilitat dels serveis (no oblidem que són dos serveis per a una població o mercat petit) hagi passat a justificar deficiències en el servei.

I finalment el descontentament en els medis filatèlics per la baixada de la qualitat i altres problemes que cal unir al ja tradicional desinterés i mala cotització internacional de la filatèlia sobre segells andorrans.

Fins i tot les millores que s’han introduït progressivament i parcial en la gestió dels correus com: utilització del català en els textos dels segells, repartició de part dels beneficis, fixació del temes ... fins a la darrera de fer participar artistes andorrans en el disseny dels segells (d’ençà fa tres anys a la posta) i totes elles millores que són d’agrair, es mostren però com a insuficients.

Si el país ha estat capaç de gestionar tot sol altres serveis públics complexos com el de telecomunicacions, el d’electricitat, la sanitat, i altres que són competitius amb els nostres veïns (amb tots els convenis escaients) perquè no ens podem imaginar un servei de correus andorrà plenament competitiu, rendable i independent incorporat a STA (servei de telecomunicacions d’Andorra) o totalment separat?.

Ara és l’hora de que els correus andorrans es preparin pel futur al que tot el país està mirant, fent front a tots els reptes de qualitat del servei públic, de rendabilitat, l’existència de correus privats, internet, el redreçament filatèlic, el potenciament turístic, la divulgació dels dissenyadors i artistes andorrans, la incorporació de nous serveis, etc. Tot agraint, això sí, a les administracions francesa i espanyola els 70 anys acomplerts de servei a Andorra.



Antoni POL i SOLÉ

dimarts, 6 de març de 2001

Andorra, terra de prínceps ... (arti-035.doc)



El col.lectiu P3M (per la protecció del patrimoni muntanyenc) va organitzar el 28 de febrer una projeccció del vídeo de Marc Aleix amb el títol que encapçala aquest article recollint imatges del país, d’un costat de les considerades idíl.liques i de l’altre de les considerades escandaloses.

Amb l’autor del vídeo, l’economista Josep Delgado i l’enginyer Jordi Llovera, vaig poder participar en el col.loqui previst pels organitzadors que va ser complementat per altres punts de vista dels assistents i m’ha semblat, però, interessant escriure les reflexions que vaig fer a la vista del vídeo.

El títol, d’entrada em suggereix dos comentaris. L’un és que si Andorra fos una terra de prínceps segurament no tindríem els problemes plantejats pel vídeo perquè com a bons prínceps tindrien cura dels seus jardins. Sortosament la nostra terra és una terra “amb” prínceps i per tant el poble andorrà és sobirà i responsable de la seva terra i tenim la llibertat de fer-ne una bona o una mala gestió. El segon és que si considerem que tenim un territori magnífic i digne de prínceps potser no l’estem tractant com es mereix a la vista del vídeo i de la pura i simple realitat. O fins i tot, potser sí que Andorra és terra de prínceps, per raó de que no ens la mereixem i sobretot tal i com la tractem ...

El que mostra el vídeo clarament és brutícia, desordre i provisionalitat. A rel d’aquestes evidències sembla que els ciutadans d’Andorra estiguem acostumats a la improvisació, a l’abandonament i a la insensibilitat.

I com és possible que siguem així amb el territori idíl.lic que tenim sent aquest petit, dependent de l’exterior i molt vulnerable?

El problema que tenim és que la major part de la ciutadania està deslligada del territori i per tant no pot estimar-lo. Només se m’acuden dues maneres de lligar-nos amb el territori a part de ser-ne propietaris directes o estar relacionats amb alguna casa pairal, fets ambdós que amb tot només suposa una relació amb un 10% del territori aproximadament i no està a l’abast de tothom.

El lligam amb el territori només pot venir per dues vies. La millora del seu coneixement n’és una i aquí és fonamental l’educació a les escoles, l’educació cívica i l’educació des de les institucions públiques. La segona és sense cap dubte el recuperar el sentiment de copropietat que pertany als ciutadans a través de la seva residència en una parròquia concreta. La propietat de la terra és comunal, encara que ara es digui que només n’és l’ús. Tradicionalment en el nostre entorn propietat i ús van lligats. Per tant els comuns que antigament jugaven un paper a redistribuir la propietat o els fruits de la terra (fent pobladors, adjudicant terres, permetent anar a buscar llenya ...) caldria que generessin novament el sentiment de que el territori que administren pertany a tots els seus pobladors i que és legítim recuperar el sentiment de sentir com a propis els terrenys comunals. S’ha de tornar a fer sentir orgull per la terra que ens acompanya en la nostra realitat diària. L’orgull per la terra neta, ordenada, accessible i equilibrada. L’orgull per l’autoestima del que és de tots d’una manera concreta.

El territori ha passat de tenir un valor d’ús per a les generacions que ens han precedit, i que mai haurien imaginat vendre’s el patrimoni donat que hauria estat com un suicidi en perdre l’element base per a la seva subsistència, a tenir un valor de canvi. Els terrenys es miren avui fragmentadament i aïlladament independentment del seu ús o rendiment agrícola i segons s’hi faci a sobre unes activitats immobiliàries o altres, que impliquen però la transformació radical de l’entorn i el canvi de titular.

Els terrenys es canvien per diners.

A aquests conceptes que ens han acompanyat fins avui n’hauríem d’afegir un de nou i que m’atreveixo a denominar valor de suport, de marca o de denominació d’origen.

El territori d’Andorra públic i privat ha de poder tenir més enllà d’un valor d’ús tradicional i d’un valor de canvi modern, un valor de suport del futur per a qualsevol activitat del país. I així ha de poder servir, al mateix temps, tant a les activitats lligades a l’agricultura, amb el turisme i per tant amb un entorn i medi ambient de qualitat, com a suport d’empreses, d’activitats virtuals, de negocis deslocalitzats, d’una qualitat residencial i urbana, d’una marca de país natural privilegiat, i sobretot suport d’un estat que ha de continuar acollint i servint de base als andorrans del futur.

L’autoestima pel nostre territori ens ha de fer exigir més de les nostres actuacions, als nivells que siguin, i també demanar respecte a les actuacions dels altres. I no per a privar-nos de fer, sinó per a fer millor i sempre amb la major dignitat. Hem de recuperar l’orgull i exigir qualitat en els dissenys, qualitat en els projectes (incorporant les solucions tècniques que ja existeixen i preveure’n de noves amb enginy) i qualitat en les execucions.





Antoni POL i SOLÉ, arquitecte

dilluns, 19 de febrer de 2001

2000 anys de cultura cristiana (sac-154.doc)


Una aproximació resumida, sensible i intel.ligent, és la que va presentar Mn. Ramon, tal i com ja era previsible.

Volguda emmarcar “des de la vivència” en una manera de fer que el caracteritza però també i sobretot intencionadament. Aspecte aclarit per quan manifestà: “Parteixo de la base que el cristianisme no és una doctrina. El cristianisme no és una filosofia. El cristianisme és la vida”.

La cultura cristiana ha fruitat en paraules de Mn. Ramon gràcies a moltes llavors. Per ell ho han estat totes les paraules i totes les obres de Jesús, però d’aquestes en ressaltà les benaurances considerades com d’espina dorsal.

Igualment passa, amb tots els artífex de la cultura cristiana a través de vint segles. La mostra seleccionada obligadament, però lliurement, fou de Sant Pau al segle I, Sant Benet al segle V, Sant Francesc d’Assís al segle XII, i el beat Joan XXIII del segle XX.

De Sant Pau destacà la seva capacitat de llenguatge i el considerà com l’home de la cultura de l’amor.

De Sant Benet comentà la seva Regla de la qual digué que semblava escrita avui, per als homes i dones de l’inici del tercer mil.leni. Acolliment, servei, silenci, humilitat, pobresa, obediència, amor, resar i treballar ... tota una regla per a viure.

De Sant Francesc d’Assís en digué patró dels ecologistes i de la pau, i altres coses.

De Joan XXIII, el papa del poble “cal reconéixer els signes del temps i mirar més enllà”. I la seva declaració de tradicional i no conservador. Conservador ho és el qui pensa que el que és antic és sempre millor, tradicional ho és el qui pensa que el que és antic ensenya, però s’ha de millorar.

Una aproximació necessària, per a entrendre la cultura d’avui i també la cultura avui, que no som fets només de matèria sinó també d’esperit i, com ens cal la ciència, ens cal la transcendència.


Antoni POL
Vocal de la SAC

dilluns, 12 de febrer de 2001

Andorra ... olímpica! (sac-153.doc)


El tercer fòrum d’esports organitzat pel Ministeri d’Educació, Joventut i Esports ha girat entorn de l’olimpisme andorrà i ha plantejat una primera reflexió sobre la idea de la candidatura del país per als Jocs Olímpics d’Hivern.

Tots els col.lectius d’éssers i les comunitats humanes en particular necessiten per al seu desenvolupament estar organitzades en funció d’uns objectius.

De la simple supervivència, a l’assoliment d’un territori, de la creació d’una identitat a la generació de riquesa, de la defensa de les llibertats a l’establiment d’un estat del benestar ...

Cadascú, en els nivells que pot, dels somnis en forja objectius que assolirà si és capaç de sumar les voluntats necessàries.

Els reptes creixen i s’amplien si els somnis afecten àmbits que depassen als individus. L`home, però, com a animal social que és, està cridat a tenir grans somnis que afecten societats senceres.

Hi han pocs aspectes, que d’una manera conscient, generin il.lusió i compromís cap a reptes col.lectius, indispensables per a fer moure les societats.

Hi han les guerres, de tot tipus, que mai haurien d’interessar però que inexplicablement continuen sent presents i generen en un sentit i altre forces col.lectives. Hi ha les catàstrofes naturals ... Però hi ha també l’OLIMPISME que és generador d’empremta col.lectiva més enllà de les diferències polítiques, socials i econòmiques.

Per a que ha de servir l’olimpisme a Andorra?

Més enllà dels principis genèrics del moviment olímpic que el justifiquen i que també són vàlids d’assumir per Andorra, l’olimpisme constitueix avui una ocasió de generar il.lusió i recursos col.lectius amb uns objectius determinats que van més enllà de la celebració d’unes competicions esportives durant un parell de setmanes. Depassen el fet de la difusió i donar-se a conéixer al món publicitàriament. Pel territori que acull uns jocs és viure durant 10 o 15 anys un procés de renovació i maduració col.lectiva que l’ha de deixar per a superar nous reptes de futur encara més impensables a l’inici.

Per Andorra és una ocasió d’enfocar el nostre creixement interior i definir quina Andorra volem, quin pot ser el nostre encaix, en els territoris veïns i, dins d’aquest territori en continua transformació que es vol dir Unió Europea.

A més de preparar-se per a superar tots els entrebancs que representa l’organització d’uns jocs (infraestructures, recursos econòmics, participació ciutadana, seguretat, mitjans de transport, allotjament ...) Andorra, conjuntament amb els veïns i la marca del Pirineus que ens ha d’acompanyar, ha d’aprofitar per a singularitzar els jocs i la seva presència aportant un toc diferencial i específic i aquest ha d’ésser el de la natura i respecte a l’entorn natural, el de territori de pau i d’acollida.

La neu ha d’obrir les portes a la natura que la sustenta i que inevitablement la substituirà, per diverses raons, que tots coneixem.

L’olimpisme l’hem de veure no en sí mateix, ni en els coloms que s’hi fan volar, sinó en la possibilitat que l’entusiasme i sacrifici col.lectiu que s’hi ha de generar s’aprofiti per a realitzar tot allò que tenim pendent per a resituar millor la nostra societat de cara al tercer mil.leni, deixant de banda tot el que ens separa i sumant tot el que ens uneix.


Antoni POL
Vocal de la SAC