dimecres, 6 de novembre de 2002

El paisatge, futur or verd. (arti-098.doc)


El medi físic andorrà, el nostre territori, constitueix l’autèntica matèria prima del nostre ser com a poble i estat.

I n’ha constituït l’essència en el seu desenvolupament polític.

I n’és la base econòmica quan a l’anterior assoliment s’hi afegeix la neu, i la qualitat de vida que ens ofereix la natura i la cultura natural que s’hi ha desenvolupat.

Tot i la simplicitat i petitesa d’aquesta geografia que ens envolta i ens sosté, comparada amb multitud d’altres indrets fins i tot propers, tot i la seva duresa i alhora la seva fragilitat, aquesta ha sabut donar oportunitats als migrats però essencials recursos humans que s’hi han volgut recolzar en diferents moments de la seva història.

Avui quan ja hem perdut la capacitat de saber extreure directament de la natura els aliments per al nostre sosteniment, ens apareixen quatre elements lligats amb el medi natural no només aprofitables sinó indispensables per al futur desenvolupament del nostre país.

En una equivalència als metalls preciosos l’assoliment dels quals aquí es planteja com a mitjà per a poder procurar un adequat desenvolupament a tota la societat andorrana i no com a objectiu, la natura ens ofereix com a mínim or blanc a través de la neu, or blau a través de l’aigua , or groc a través del clima i or verd a través del paisatge, del qual podem gaudir tot l’any de manera renovada i contínuament.

Aquest paisatge no s’ha produït sol i requereix d’una cura i atenció particulars si el volem continuar gaudint en el futur.Així:

1. Hem de fer compatibles el desenvolupament urbanístic del país necessari per al progrés i el medi natural garant de la qualitat de vida. Sí decididament al progrés però també sí a un entorn natural de qualitat.

2. Ens cal recuperar els rius com a eixos estructuradors de cada vall amb la seva dignitat natural i per tant no viure d’esquena a ells i menys tractar-los simplement com a col.lectors de clavegueram o de possibles riuades.

3. La preservació del paisatge passa per una gestió activa de la natura, renovada i decidida i no una conservació passiva del paisatge. Cal ajudar la base de la gent que viu i treballa directament la terra.

4. La natura ha de penetrar dins de les àrees urbanitzades, com a tal i no com a jardins, i des d’aquestes s´ha de poder accedir a la natura de manera espontània i permeable. Cal aconseguir que el territori sigui entès com un tot, unit i relligat, tot ell necessari i interelacionat.

5. S’ha de retrobar i generar novament una cultura natural. I aquesta no pot venir des de l’estat o a través de directrius teòriques generals (la conservació del medi, la globalització ...) perquè cal que sigui concreta i cal que sigui fixada territorialment des d’una escala local per a poder ser entesa, sentida i viscuda. Les parròquies han de recuperar el seu paper fonamental i històric de relligament i integració de la població, de la ciutadania, amb el territori que és la materialització i concreció de la natura.

6. Hem de saber viure i assumir col.lectivament i individualment els riscos naturals en uns certs nivells com assumim molts altres riscos en la vida quotidiana, des dels accidents de cotxe, a malalties o la simple i inevitable mort. O altrament és no acceptar que vivim sobre una esfera que està girant al voltant del Sol a una velocitat de 107.000 Km/h, rodant sobre el seu eix a més de 1.600 Km/h i desplaçant-se a una velocitat de 250 Km/h entorn al centre de la nostra galàxia enmig d’un espai totalment desconegut i immens. La qual cosa ens pot conduir a actituds primàries i sense cap mena de sentit comú.

7. La gestió dels residus, la mobilitat, els consums energètics, les noves infraestructures i el creixement urbà són aspectes d’impacte paisatgístic que hem de saber optimitzar concretament de cara a l’esdevenidor, fixant-nos objectius i assolint resultats per exigència i autoestima pròpia més enllà de directrius europees i internacionals o imposició dels veïns .

8. El territori andorrà l’hem de mirar alhora dins d’un entorn territorial ampli, a part de saber-nos reconèixer aïlladament. I això per entendre que el nostre desenvolupament va estretament lligat al de l’entorn pròxim amb el qual som veïns. Per aquesta raó i que la natura ens transcendeix a tots hem de relligar-nos estretament amb l’entorn, tot i preservant fronteres polítiques, perquè el medi físic ens relliga i per tant, si aquest ens uneix tant fortament, també la nostra capacitat de desenvolupament l’hem de saber projectar cap aquest entorn per a no desequilibrar o generar desequilibri entre les parts d’un mateix entorn natural o medi físic.

9. Les administracions públiques, nacionals i parroquials han de donar un exemple inequívoc de sensibilitat, transparència, respecte, saber fer bé, sentit comú i defensa de l’interès públic exemplars que motivin positivament i no negativament a la resta de ciutadans a seguir camins coherents i de futur.

Rendabilitzar aquest “or verd” que tenim a l’abast és un repte doblement important
D’un costat perquè tenim molt poc “or” a les nostres arques i d’un altre perquè les generacions futures no puguin dir de la nostra que vàrem ser mals administradors d’unes reserves que són de tots, dels que ens han precedit, dels que hi som i dels que encara han de venir.

Antoni POL i SOLÉ, arquitecte.

dilluns, 4 de novembre de 2002

Mossèn Cinto, entre l'art, la revelació i la ciència. (sac-213.doc)


Mossèn Ballarín un capellà escriptor igual que Mossèn Cinto, ens va fer un esbós de les qualitats artístiques i espirituals de la persona de Jacint VERDAGUER, conegut com a Mossèn Cinto.

Clarament hi van guanyar, pels resultats, les qualitats artístiques havent de considerar Mossèn Cinto com el poeta líric més important en llengua catalana i un del poetes romàntics de més qualitat a nivell universal segons Mn. Ballarín, i en paraules seves “un poeta de torrentada”.

No obstant això tota la seva obra està impregnada d’espiritualitat, això és de coneixement revelat.

I la conjunció d’aquest darrer amb el coneixement artístic mostra un major valor en la seva aportació literària.

Si, a més i a part, considerem l’enriquiment de la llengua que és desprén de la seva obra, fruit de la recerca i recollida de noms i paraules al llarg dels seus viatges per tota la geografia física i també literària, haurem de reconèixer en Mn. Cinto una figura dins la cultura que va saber sumar al seu coneixement artístic uns coneixements revelats i científics en nivells extraordinaris.

Tot un merescut petit homenatge de la SAC a la figura de Mn. Cinto a través d’una altra figura com la de Mn. Ballarín.


Antoni POL i SOLÉ