dijous, 30 de setembre de 1999

Hi ha progrés en art? (sac-111.doc)


Aquesta qüestió que per sí sola no té més interés que el d’una reflexió que és bó de fer a manera de balanç cada cert temps i també aplicable a qualsevol àmbit que ens preocupi, és escaient, just ara a punt d’acabar un segle i també mil.leni.

Un dels debats produïts en la 31ª Universitat Catalana d’Estiu a Prada de Conflent, d’aquest any, ha girat entorn a aquesta qüestió. Així com es reconeixia que a la ratlla del 2000 es pot parlar de clar progrés en la ciència, de progrés econòmic i fins i tot social, es varen presentar dues visions contraposades de la qüestió. Per uns, encapçalats per Pere VERDAGUER, del món de les lletres, no es pot parlar de progrés en art segons ells. L’art es subjectiu i no es pot parlar de que un període artístic és millor que un altre o que la situació actual supera una altra o que Picasso ha estat millor que Ingres.

En oposició a aquesta postura èrem uns quants, sortosament la majoria, encapçalada pels especialistes en història i crítica de l’art, Xavier BARRAL i Arnau PUIG. L’argumentació que vaig donar en aquella ocasió penso que es bo fixar-la per escrit i ampliar-la.

De la mateixa manera que per justificar que hi ha hagut progrés en la ciència, l’economia o la societat no es pot parlar globalment i cal analitzar uns indicadors concrets o paràmetres determinats, cal aplicar el mateix mètode en art i no es pot discutir la qüestió genèricament.

Quins indicadors, però, utilitzar que ens permetin veure si realment progressem en art?

Tot i sense pretendre cap tipus d’anàlisi profund hi ha diversos indicadors que són fàcilment entenedors i objectius.

1. El llenguatge plàstic. Durant el segle XX hem assistit a diverses renovacions del llenguatge plàstic. Una diferència clara entre Picasso i Ingres ha estat precisament aquesta. Picasso ha estat un renovador del llenguatge o de l’expressió plàstica i en diverses ocasions. Ingres no.

2. La percepció de l’art. La manera de veure l’art, allò que entenem per art, el seu paper, ha evolucionat de manera evident en els darrers 50 anys.

3. Suports d’expressió artística. Han aparegut nous suports d’expressió artística. Per exemple en els mitjans audiovisuals i també en el món informàtic (permetent aquests darrers una nova propietat, el ser interactius).



4. Els conceptes de bellesa. Des d’un punt de vista reductivista i limitant l’art al concepte de bellesa, es pot assegurar que s’han creat nous cànons o patrons de bellesa.

5. Els mitjans de creació. Des del punt de vista tècnic, dels mitjans de creació plàstica, el progrés en la tecnologia i la ciència ha implicat també un progrés en els estris disponibles.

6. L’accés a l’art. Estrictament lligat el progrés social (educació, qualitat de vida, mitjans de comunicació ...) són avui moltes les generacions i els sectors de la població que gaudeixen, com mai abans, d’accés a la creació artística.


És almenys davant l’evidència de progrés en aquests indicadors acabats de comentar, que es pot afirmar, sense cap mena de dubte a equivocar-se, que també en l’art hi ha progrés i n’hi ha hagut en aquest darrer segle del mil.leni. Més enllà de produir-nos cap sensació de por, aquesta constatació, ens ha de provocar tot el contrari, ens ha d’engrescar perquè som privilegiats que estem assistint a uns canvis de la nostra societat d’un abast impensable fa uns anys, i que podem ser alhora testimonis i actors d’uns canvis que hem de mestrejar perquè siguin realment d’un progrés sostenible i per a tots.


Antoni POL i SOLÉ
Vocal de la SAC

dijous, 9 de setembre de 1999

L'Institut d'Estudis Catalans i Andorra (sac-110.doc)


El Conveni de col.laboració que l’Institut d’Estudis Catalans té previst de signar amb el Govern d’Andorra, on es reconegui explícitament l’autoritat de l’IEC com a acadèmia de la llengua, tenint en compte les variants andorranes del català hauria de ser un punt d’inflexió tant pel nostre país com per a l’Institut d’Estudis Catalans en les seves respectives evolucions.

Per Andorra suposarà el reconeixement de dret i explícit a una situació de fet, tradicionalment admesa, però necessària de clarificar com és la pertinença a un domini lingüístic, històric, denominat o conegut, modernament, com els països catalans, i l’admetre una autoritat científica i acadèmica al respecte en la institució de l’Institut d’Estudis Catalans. Per tant, per Andorra suposa completar la nostra “normalització” lingüística. En definitiva un reforçament del nostre “jo” com a comunitat que ens ha de permetre participar i moure’ns o integrar-nos en la comunitat internacional d’estats amb més llibertat per inclús poder forjar noves identitats gràcies a tenir clara la nostra pròpia i prèvia identitat.

Per a l’Institut d’Estudis Catalans aquest conveni també ha de venir a marcar una inflexió nítida sobre el reconeixemt i la integració de la pluralitat territorial de l’àmbit lingüístic català dins de l’Institut.

Això per Andorra té traducció immediata no només en el reconeixement de paraules o lèxic propi i característic de les nostres antigament valls sinó que, i sobre tot, s’ha de traduir en dos aspectes bàsics:

1. El reconeixement de les nostre variants toponímiques i onomàstiques establertes per la tradició (com La Massana i St. Cerni per exemple en lloc de la Maçana i St. Serni) de la mateixa manera que s’han acceptat variants territorials en les terminacions de les diferents conjugacions verbals.

2. La incorporació d’andorrans a l’Institut d’Estudis Catalans.

Si l’Institut d’Estudis Catalans es vol que sigui una institució acceptada, estimada i considerada com a pròpia pels andorrans, també l’Institut haurà de fer els seus canvis per considerar Andorra no només com a un territori perifèric més del seu àmbit lingüístic sinó com a territori integrat a la institució amb el reconeixement a la seva especificitat i amb la presència plena de membres andorrans dins la institució.


Antoni POL i SOLÉ
Representant de la SAC al Patronat de la UCE