Per un butlletí mensual de conjuntura indispensable (arti-034.doc)

El Butlletí Mensual de Conjuntura del Servei d’Estudis del Ministeri de Finances del Govern va pel camí de complir els set anys d’existència i la seva utilitat i aportació al coneixement de la realitat andorrana actual és indiscutible.

La seva periodicitat mensual li dóna un valor afegit que cap altre recull d’estadístiques fins a la data de la seva aparició havia aconseguit. Així es tracta d’aportar un seguit de dades i la seva renovada actualització.

Cal celebrar els esforços fets durant aquests sis anys i, al marge de la consolidació del Servei d’Estudis, pel que fa concretament al BMC ha suposat la incorporació d’un nou apartat d’informació (turisme) i l’ampliació en 5 aspectes estadístics nous, deixant de banda la incorporació de gràfics entenedors així com bibliografia i un canvi de maquetació i un altre del color de referència de la publicació.

No obstant i després de sis anys de camí i presència s’hauria de fer un esforç per a millorar alguns aspectes que estan al seu abast o altrament i en lloc de ser una publicació oficial de referència indispensable esdevindrà un document testimonial.

La vitalitat en el desenvolupament de la societat andorrana actual també s’hi hauria de veure reflectit, i penso que el BMC té en aquests moment tres reptes assumibles i indefugibles si vol continuar sent el que hauria de ser.

Els nombrosos espais blancs que hi ha dins la publicació haurien de ser omplerts amb les dades de que es disposa, i que no apareixen, acabant per exemple de precisar qui són els “altres” en un esforç de detall que als nivells i escala en que ens movem al nostre país també són útils i permeten altres “lectures”, inclús prenent un interés estrictament limitat a l’economia també són necessaris. Detallar (els “altres” i en general) totes les dades donades al màxim nivell possible seria el primer repte.

Al final de cada apartat seria bo que hi aparegués el resum de l’evolució en els anys precedents amb dades i gràfic.

El segon aspecte ha de ser l’ampliació de dades a noves àrees d’interés i en crear “nous” àmbits d’estadística dins de cada apartat (en població naixements i defuncions, distribució de la població per parròquies i pobles, etc.) Aquest aspecte requereix certament de la col.laboració de les institucions i entitats fornidores de les dades però el Servei d’Estudis hauria d’encaminar i demanar a aquestes els resultats sobre determinats aspectes que consideri els més indicats i representatius per a informar sobre la conjuntura.

El tercer aspecte hauria de ser la incorporació de comentaris i anàlisis de les dades més representatives a través de com a mínim un editorial mensual i col.laboracions puntuals sempre que sigui possible, així com la reproducció de dades sobre aspectes de la realitat puntuals i sense continuïtat (fires ...); i el referenciament de tot plegat amb les economies de l’entorn que més ens afecten.

Faig el desig que cada mes puguem disposar d’un BMC que es renovi i ens sorprengui i ens el faci no només el testimoni d’una realitat de la societat andorrana sinó l’estri indispensable per a poder intervenir en la mateixa. I no em refereixo a millores en el disseny o qualitat de la presentació (que pot reduir-se si cal econòmicament) sinó a un contingut més detallat, més dens, més complet i si és possible amb interpretacions annexes.



Antoni POL

Josep PUIG i CADAFALCH a Andorra (arti-032.doc)

L’estiu de 1940 J. PUIG i CADAFALCH va fer estada a Andorra durant un mes i mig aproximadament.

Es va allotjar a l’Hotel Termes d’Escaldes.

Les raons de la seva estada apunten tant a la possible crida per Mn. Lluís PUJOL i TUBAU arxiprest i rector de la Parròquia d’Andorra la Vella i germà de l’historiador i arxiver Mn. Pere PUJOL i TUBAU membre de l’Institut d’Estudis Catalans com J. PUIG i CADAFALCH i amb qui havia fet en col.laboració amb ell l’estudi de Santa Maria de la Seu d’Urgell (1918), com a una major proximitat a la seva família que li permetés trobar-se amb les seves filles i nèts donada la incertesa en relació a la seva persona que l’havia fet exiliar-se entre 1936 i 1941 a París i al Rosselló tornant a Barcelona aquest any i altre cop marxant el desembre de 1941 cap a França i no tornant a Espanya fins ben entrat 1942. Mn. Lluís PUJOL va coincidir amb PUIG i CADAFALCH a St. Miquel de Cuixà el 1936 on l’arquitecte hi feia treballs de restauració i on Mn. Lluís hi va acompanyar al Bisbe-Copríncep que pretenia exiliar-se en el monestir durant la guerra civil d’Espanya. Mn. Lluís li va consultar sobre el campanar afectat per un llamp abans de 1930 i PUIG i CADAFALCH s’oferí per a fer el projecte.

Diputat a les Corts d’Espanya entre 1907 i 1909, fou també President de la Mancomunitat de Catalunya des de 1917 a 1923.

En un estar discret i que conscientment volia que passés desapercebut va concebre, i ja amb setanta anys, un projecte per la casa del Sr. Valentí CLAVEROL a l’Avinguda Meritxell no realitzat; una altra casa vora d’aquesta per al Sr. TORRALLARDONA dita Casa Olímpia construïda però diferentment a allò projectat; la reforma de l’esglèsia arxiprestal d’Andorra la Vella amb l’aixecament d’un pis del campanar (afectat per un llamp) i la construcció del pòrtic d’entrada principal avui secundari pel Carrer de la Vall i la construcció d’un porxo al pati dels estudis; i finalment la Casa pel Sr. LACRUZ llavors gerent de l’Hotel Termes d’Escaldes situada a la Plaça Coprínceps i coneguda després com a Casa Ribó, de la qual se seguí un esbós inicial i no el projecte final com s’observa en les fotografies tot i que J. PUIG i CADAFALCH la va assumir en posar-hi la seva signatura a través de com feia habitualment amb la col.locació d’un Sant Jordi en la part posterior lateral dreta.

L’obra darrera es va fer actuant de tècnic el Sr.MENÈNDEZ, tècnic de Fhasa, refent coberta i balcons i el Sr. SALUDES en fou el constructor. En Paco SALUDES, fill del constructor i que llavors tenia 15 anys va ajudar a PUIG i CADAFALCH a passar a tinta alguns dibuixos. En Mario LACRUZ va marxar d’Andorra i es va vendre la casa al Sr. RIBÓ de Barcelona.
Segons Paco SALUDES en PUIG i CADAFALCH apreciava cal Pal de la Cortinada i la capella de St. Andreu i juntament amb en Valentí CLAVEROL i un frare de l’escola que tenien oberta a Escaldes els benedictins de Montserrat, feia excursions pel país.

“Pedra, fusta i ferro ...” són els materials que ens ha deixat i que han pres vida gràcies a l’esforç d’aquest rellevant arquitecte que va voler, a les darreries de la seva vida i tot i haver parat de treballar com a arquitecte, deixar l’emprenta de la seva figura i qualitat arquitectònica a la nostra terra.

Nascut a Mataró el 1867 moria a Barcelona el 1957.



Antoni POL



Nota: Les fotografies del projecte per Casa Claverol, Casa Torrallardona, i l’església arxiprestal d’Andorra la Vella pel que fa al projecte i a la situació prèvia de la porta d’accés i el campanar són de Valentí CLAVEROL.

L'andorranitat i la catalanitat unides per la llengua i la cultura (arti-033.doc)

Per l’origen de la seva formació, de la seva gent i la seva cultura Andorra és un país català.

L’element comú però de tots els països catalans és la catalanitat.

I el tronc vertebrador de la catalanitat no és altre que la llengua catalana.

L’andorranitat, fonamentada en una realitat nacional històrica, específica i independent que li ha donat identitat pròpia, comparteix però amb la catalanitat la llengua i la cultura. Per tant els dos conceptes malgrat ser diferents tant a nivell d’escala com de contingut tenen molts aspectes en comú i no és atrevit afirmar que l’andorranitat és plena de catalanitat i també, avui, que la catalanitat és plena d’andorranitat.

I aquesta relació que es produeix per l’existència d’unes parts comunes fa que els dos conceptes lluny de ser antagònics siguin plenament compatibles i que l’enfortiment d’un sol d’ells els enriqueixi als dos i l’afebliment d’un sol igualment els empobreixi ambdós.

El correllengua fa, com ve diu la paraula, que la llengua corri, que no s’aturi, que sigui viva, i la seva vivesa ens permet esdevenir més universals i multiculturals sempre, però des d’una identitat pròpia.

I com que és així com la volem tots, el manifest d’enguany és una invitació a la gent que ens trobem a Andorra, d’origen catalanoparlant o no, a estar orgullosos de la llengua natural que tenim al país, sense contraposició ni menyspreu a cap altra llengua. I això perquè:

1. És la llengua que dóna identitat a Andorra.
2. És la llengua oficial del país que vivim.
3. És la llengua que ens uneix a tots malgrat les nostres diverses procedències i la nostra enriquidora multiculturalitat.
4. És la llengua que permet integrar-se la país.
5. És la llengua comuna a una catalanitat oberta, que aplega més de 10 milions de persones que hem de participar a la universalitat i diversitat aportant-hi la nostra pròpia identitat.
6. És una llengua rica culturalment, amb un bagatge històric digne i un potencial de futur que fa que es trobi avui reconeguda internacionalment i entre altres com a desena llengua més traduïda al món i com a dinovena llengua a internet.
7. És una llengua formada en el bressol d’unes terres obertes als canvis socials i polítics, a l’evolució de les idees, a la creació de riquesa i progrés, i a la llibertat, solidaritat i l’agermanament entre els pobles.

I es tracta d’una invitació que ens demana canviar d’actitud personal i mirar de conèixer millor la llengua que ens diferencia d’altres països i ens uneix, i a parlar-la i usar-la amb normalitat en tots els mitjans i àmbits que ens són propis, a casa, a la feina, a l’escola, en l’esport, amb els amics i veïns, en els jocs i el lleure, en el llegir i l’escriure i també per internet.

Em plau doncs avui i aquí convidar-vos a fer córrer la llengua que distingeix Andorra, perquè siguem capaços també nosaltres de distingir-la!

ESTIMA ANDORRA, PARLA CATALÀ!

Antoni POL

Formació i ensenyament a Andorra (sac-135.doc)

Benvinguts un any més, en nom de la SOCIETAT ANDORRANA DE CIÈNCIES, a tots els presents, ponents, mitjans de comunicació i assistents per a fer possible una nova diada andorrana, la 13ª, en la 32ª edició de la UCE, que podem realitzar gràcies al patrocini del Banc Agrícol i Comercial d’Andorra pel que fa a la diada, del Ministeri d’Educació, Joventut i Esports pel que fa a la presència d’Andorra a la Universitat Catalana d’Estiu i al Ministeri de Turisme i Cultura pel que fa a la publicació del contingut de la diada, que esperem que podreu tenir d’aquí a 3 mesos.

Ja al 1987 la Societat Andorrana de Ciències va organitzar unes “Jornades sobre l’Educació a Andorra”, publicades el 1994 on es feia una anàlisi del sistema educatiu andorrà de l’època.

L’evolució del nostre país, l’enriquiment i complexitat adquirits en el nostre teixit social i l’organització de la nostra societat fan que 13 anys després ens motivi, per diverses raons, tornar a parlar d’aquest tema.

El primer i com mostra el programa previst, és que no es tracta només del món de l’educació tradicional sinó que avui cal ampliar els temes als conceptes de formació i ensenyament i no perquè la SAC ho consideri així sinó perqué la sensibilitat social ha desplaçat els termes.

Precisament aquests dies el rector de la UOC, Gabriel Ferraté, deia que el repte per als ensenyants els propers anys no serà “ensenyar” sinó com motivar i facilitar a “aprendre”.

Dins d’aquest nou àmbit en el qual també hi té cabuda l’educació entesa en el sentit de sempre (amb la incorporació de l’ensenyament privat), apareixen i amb força i per sort ja al país, el món de la universitat, el més recent, però també el de la formació dels professionals, funcionaris i en l’empresa, i també el de l’ensenyament professional i l’especial, com igualment el de la formació o ensenyament complentaris i de lleure.

Aquesta enorme oferta d’ensenyament sembla que a més d’ocupar un nombre creixent de recursos i persones a Andorra i a arreu, es fonamenta per la voluntat generalitzada d’una cultura de la formació, que ha desplaçat el de l’educació. Segurament aquest canvi es justifica per la ràpida evolució del coneixement i de les tecnologies però també pel factor competitiu de la nostra societat i pel valor que dóna la nostra societat actual i del futur a la informació.

I això que en sí mateix no és dolent, és potser erroni quan es planteja cada vegada més des d’àmbits totalment especialitzats, parcials i desconnectats d’unes visions més globals. Cadascú està obsessionat per formar en els aspectes puntuals que l’afecten i potser no es preocupa d’una visió global de la formació que penso també és necessària per poder saber on i com encaixar les peces del trencaclosques educacional que està oferint la societat actual. Sembla com si ja no es tracti d’educar persones sinó formar en això o en allò altre i prou.
Seria bo però que fòssim capaços d’integrar també i més enllà de la cultura de la formació això sí global, rica, variada i continuada, una cultura de l’aprenentatge, en que en lloc de voler-nos formar per triomfar i ensenyar als altres ens convencèssim que el que ens cal és adquirir la disposició permanent d’aprendre de nosaltres i dels altres i de valorar i exigir l’aprenentatge en l’experiència com un valor que ens capaciti com a persones per sobre de l’obtenció de diplomes i currículums vitae. Saber equilibrar en definitiva la teoria i la pràctica i no oblidar-nos de la finalitat de tot plegat.

Que la millor formació i ensenyament és el que procura l’experiència personal de cadascú integrada en el seu únic curs, que mai es repeteix i que és la pròpia vida.


Antoni POL
Representant de la SAC al Patronat de la UCE

L'enginyeria un valor a retrobar (sac-137.doc)

Antonio AGUADO DE CEA va situar clarament on es troba avui la professió de l’enginyeria i quin sentit i futur té l’enginyeria a la societat actual.

Realista i exigent va analitzar l’enginyeria clàssica o tradicional (camins, canals i ports industrials) comparant-la amb les noves sortides de l’enginyeria (telecomunicacions ...) i com les primeres estan en un nivell baix en la consideració i valoració social mentre les noves tenen un alt nivell.

Pensar que les professions no evolucionen i quedar-se aturat no és el camí per a fer apreciar la necessitat de les possibles aportacions de cadascú. Cal doncs d’un costat resituar-se en un entorn de constant evolució, però de l’altre saber comunicar degudament amb la societat per a fer arribar la imatge adequada de la pròpia funció professional així com també de la funció social que cada activitat representa.

La societat actual complexa, globalitzadora i dinàmica requereix de l’aportació de tot tipus de professionals i a l’enginyeria i als diversos professionals que la integren, cadascú des del seus àmbits corresponents (si no es vol desvaloritzar el prestigi de tots) els pertoca fer-se presents i integrar-se de manera més oberta i decidida en el món de l’empresa privada o els sectors econòmics privats.

Segurament caldrà clarificar també el món de les enginyeries tècniques davant de les superiors per unir posicions i presentar un sol front davant la societat.

La celebració dels 10 anys del Col.legi d’Enginyers amb actes com el d’aquesta conferència en col.laboració amb la SAC apunta ja en el bon camí i el com cal fer un esforç per assumir la funció que correspon a cada col.lectiu.

El president Alfred Huarachi i la seva junta han encetat una via que no s’hauria de deixar.

Que la sort i sobretot l’enginy us acompanyin!

Tres visions quaranta imatges (sac-136.doc)

Tres fotògrafs, l’Isidre Escoriuela, el Josep A. Bringué i el Carles Esteve proposen en una edició de Banca Reig 40 fotografies de fets, entitats i personatges a través del retrat de persones que les simbolitzen o encarnen.

Si bé totes elles crec que mereixen la nostra atenció per la seva qualitat, voldria ressaltar-ne aquí les que considero han assolit més bé l’encarnació del personatge, des del meu punt de vista, per ser les que a mi personalment m`han impactat tot i ser conscient que no era aquest només l’objectiu dels seus autors en la publicació.

Així, Valentí Claverol que apareix amb tota la força dels seus trets identitaris bàsics: els ulls mirant nítidament i el nas i la boca que estructuren el rostre sobre una corbata com cal (al meu parer la màquina de fotografiar hi és, malgrat la seva força, accessòria) ...

La Catherine Metayer amb la seva figura atlètica mal asseguda en un tamboret i el seu amable rostre incitant a posar-te en acció (ni que sigui difuminat, el roquet del fons treu força a la imatge ...)

El Manel Anglada provocadorament assegut sobre un tronc i encimbellat, quasi tocant el cel amb els seus dits deformats per l’acció i amb el seu mirar fitant enllà ...

L’Assumpta Pujol esguardant fit a fit oferint claror emmig de la negror que l’envolta, una claror càlida com no pot ser altrament la que prové d’un rostre seré, d’una mirada profunda i d’unes mans de dona jove forta que és ...

El Josep Alsina oferint tota la tendresa que és possible oferir malgrat el cansament del seu rostre, que no para de deixar-se il.luminar de tanta llum que sap rebre ...

L’Antoni Morell, amb els ulls i llavis en íntima complicitat irònica esperant, mans en posat seriós, com serà interpretada la provocació de mostrar-se nus de cap i peus ...

El Francesc Viladomat, que ha sabut projectar la seva talla com calia per aconseguir el que ha aconseguit.
El Josep Dalleres recollint la veu per fer-ne paraula un cop processada des del més endins ...

El Sergi Mas amb el seu esguard escèptic i el desig de ser més alt per a poder sortir del caos que l’envolta ...

La precisió dels trets recollits que acompanyen la part del cos mostrada, més enllà de tots els accessoris uns cops més innecessaris que altres, m’ha confirmat la qualitat dels retrats i particularment dels personatges.



Antoni POL

El dret a decidir la toponímia i l'onomàstica i la seva grafia (arti-031.doc)

El passat 31 de març l’Alvar Valls distreia el seu ull parlant de “grafies arcaiques”.

Certament tenia l’ull ben distret quan en lloc de fer prevaldre la seva fina intuïció i aguda intel.ligència fent un treball periodístic acurat, com fa habitualment, es deixa endur per alguna dèria com la de confondre la unitat de la llengua amb una llengua unitària, la filologia al servei del llenguatge i la llengua i no les llengües al servei de la filologia. Les llengües (vives) evolucionen i qui les fa evolucionar no són els filòlegs o els científics sinó els pobles que les parlen, que guiats per un instint propi, en conserven uns mots, n’assimilen altres, n’abandonen alguns i en transformen molts, quan s’escau, tenint en compte o no la raó dels filòlegs.

Dins d’aquesta evolució del llenguatge o de la llengua hi ha un camp específic que es la toponímia. Pretendre aplicar la mateixa racionalitat a les paraules comuns d’un llenguatge i alhora a la seva toponímia és inversemblant. Per alguna raó els filòlegs i científics ja no barregen amddós mots en els diccionaris on només hi apareixen els mots comuns i no els propis. Pretendre que la toponímia es quelcom de verge i pur és un contrasentit i m’estranya que el bon amic Àlvar es deixi dur per aquesta rauxa purificadora de la toponímia i onomàstica quan sap molt bé que ambdues són un pòsit pel qual hi han deixat traça diverses llengües i moltes transformacions populars.

La “pura i simple normativa ortogràfica“ hi té poc a dir en la fixació toponímica.

Agradi o no volgut Àlvar la toponímia, i quan és popular encara més (i no imposada des d’altes instàncies) és un dels elements més lligats a cada territori i a la seva gent que en són en definitiva els primers i darrers destinataris. Sigui per voluntat de ser, sigui per diferenciació, sigui per estètica, sigui per fidelitat a la tradició, sigui per banal transformació cada poble ha de tenir el dret de decidir com vol dir-se i com vol que li diguin, i com vol que escriguin el seu nom, igual com volen les persones fixar el seu. I cada època estableix la seva manera de denominar-se. No es tracta d’arcaismes o modernismes, es tracta del dret a decidir la pròpia denominació. I això hauria de meréixer el més profund respecte. No es pot al.ludir a “...una altra resistència, no tant positiva, centrada en la insistència d’alguns sectors a continuar emprant les grafies arcaiques d’alguns topònims”, ni tampoc que “recorden que va ser el franquisme qui ...”, ni tampoc “... imatge de la llengua al marge de la modernitat ...”.

Quin problema és que de “Saturninus” s’hagi derivat a “Sadurní” i “Saturnino” en uns llocs i a “Cerni”, “Cernin” o “Serní” en d’altres?.

Si uns volen dir-se “Maçanet de la Selva” perquè no h’hi pot haver d’altres que es diguin “La Massana”?

Si uns altres es deien “Les Caldes”, s’han dit “Les Escaldes” i avui es volen dir “Escaldes” quin mal hi ha?

Si precisament es tracta de denominacions oficials, no són les institucions que oficialment representen aquests territoris les quines tenen el dret, com a representants del seu poble o pobles, de poder decidir amb quina denominació oral i gràfica es senten identificats?

Voler imposar patrons genèrics en l’aspecte toponímic o onomàstic que són noms propis no ho oblidem, no té res a veure amb la unitat de la llengua i si té a veure amb la manca de sentit comú. Sobre el topònims, malgrat hi tinguin a dir els filòlegs i científics de la llengua, la última paraula no l’han de tenir els que fan el diccionari sinó els que s’han de sentir identificats amb la toponímia. I els que vulguin modernitzar que no parin de modernitzar-se i els que vulguin ser arcaics que ho siguin (que no ha estat ni serà mai el cas). I als altres, només ens cal que respectar-los quan es tracta de la pròpia denominació. Per tant fora bo que es respectés d’una vegada la documentació oficial existent al respecte i ens respectèssim més els uns als altres no fent aparéixer dimonis polítics que no s’escauen a la realitat del país, ni fantasmagòriques consideracions d’arcaics o de moderns.


Antoni POL i SOLÉ

Record d'Enric Casassas i Simó (sac-124.doc)

Nascut a Sabadell el 1920 ens ha deixat a la ciutat de Barcelona el passat 16 de febrer.

Doctorat a la universitat de Barcelona hi ha exercit de professor adjunt entre 1950 i 1966 treballant entre 1954 i 1955 als Estats Units. Ha estat caterdràtic de química analítica a la Universitat de la Laguna, entre 1967 i 1969 i des de 1964 ho fou a la Universitat Autònoma de Barcelona.

Des de 1988 és catedràtic emèrit de la universitat de Barcelona. Ha publicat diferents treballs sobre lligands orgànics i s’ha especialitzat en microanàlisi i tècniques electromagnètiques.

Ha publicat articles en revistes especialitzades prestigioses.

Des de 1972 era membre adjunt de l’Institut d’Estudis Catalans i en fou president entre 1982 i 1986.

Ha estat vice-rector d’investigació a la Universitat Autònoma, vice-rector d’ordenació acadèmica a la Universitat de Barcelona, president de la secció de ciències de l’Institut de Ciències de l’Educació i president del Consell Científic i Tecnològic de la Comissió Interdepartamental de Recerca i Innovació Tecnològica (CIRIT) de la Generalitat de Catalunya fins al 1991. Ha impulsat l’adaptació en llengua catalana de la nomenclatura química establerta per la IUPAC afavorint la terminologia científica en català. Fou Creu de St. Jordi el 1992. Ha estat president de la Universitat Catalana d’Estiu entre 1988 i 1991. Precisament el primer any fou el de l’entrada de la Societat Andorrana de Ciències a l’Associació de la Universitat Catalana d’Estiu més tard convertida en Fundació.

La presentació de l’entrada de la SAC a la UCE es va fer el 15 de juliol del 1988 i vam poder comptar amb l’Enric CASASSAS a Andorra.

El seu bon fer i la seva i il.lusió ens va engrescar a continuar sent presents a la UCE a nivell formal i també a nivell real a través de la Diada Andorrana de la qual aquest any n’hem celebrat la dotzena edició.

En ocasió de la 1ª Diada a Prada l’any 1988 CASASSAS va dir:

“La Universitat Catalana d’Estiu, està realment satisfeta d’haver pogut incorporar dintre de les seves estructures una institució andorrana (...), i fins ara, no havíem aconseguit que cap institució andorrana s’hi sumés (...). Nosaltres esperem que en el futur la vinculació d’Andorra a la Universitat Catalana d’Estiu s’incrementi i que els lligams siguin cada vegada més estrets. Voldríem que la Diada Andorrana s’ampliï amb onze dies andorrans a la Universitat Catalana d’Estiu”.

Els seus quatre anys de president de la UCE van assistir a l’entrada de la SAC a la UCE i l’organització conjunta amb el CREC de les quatre primeres diades per continuar-les després en solitari passant així el període de la consolidació de la SAC dins la UCE.

La pèrdua és doblement sentida, d’un costat per no poder comptar més amb ell en la seva qualitat personal, científica i d’amic d’Andorra i d’un altre costat en no haver pogut tirar endavant un projecte conjunt, el de la col.laboració d’Andorra i Catalunya en la traducció de la normativa internacional al català a través de la creació prèvia de la Comissió Andorrana de Normalització o organisme similar del qual el país encara avui n’estem mancats i que té múltiples i necessàries funcions i no només per a la defensa cultural sinò també dels propis interessos econòmics i polítics.

Amb el desig de poder contribuir afer realitat en un futur proper aquest projecte inacabat i des de la SOCIETAT ANDORRANA DE CIÈNCIES volem homenatjar amb aquest record la figura d’Enric CASASSAS i SIMÓ.


SOCIETAT ANDORRANA DE CIÈNCIES

L'andorranitat de Pompeu Fabra (sac-123.doc)

L’andorranitat, amb la seva forta dosi de catalanitat a través de la llengua, el català, havia ja homenatjat Pompeu FABRA i agraït la seva vàlua i feina ben feta des de l’Andorra tradicional el 1976. Ha estat oportú que l’Andorra constitucional hagi fet també i de manera contundent, amb representants de la societat civil, la iniciativa privada i les institucions aplegats conjuntament un acte de reconeixement públic en un moment en que tot i valorant la riquesa d’una societat pluricultural i oberta com és l’andorrana cal també potenciar un dels eixos vertebradors i d’identitat del país com és la seva llengua oficial, la catalana. I un i altre fets no són contradictoris.

El mateix respecte que els andorrans sentim per les altres llengües i cultures que tenim la sort de conéixer i viure a través dels visitants i residents i dels fluxes de la globalització, cal que sentin els residents i andorrans envers el que és un signe de la identitat del país. I això amb naturalitat i sense fer soroll, però exigint la mateixa tolerància i respecte per a un dels elements bàsics d’integració i d’identitat del país.

La llengua oficial és el punt d’unió entre totes les diverses llengües que es parlen i poden sentir al país, com més millor, i que representen la diversitat de la societat a Andorra. Però el català ha de ser el comú denominador lingüístic de la gent d’Andorra, al marge de que dominem també dues, tres, quatre o més llengües, com a bons andorrans i europeus.

Si Pompeu FABRA, l’any 1947, retia indirectament un homenatge a Andorra fent-hi el seu testament, Andorra l’any 1938 (segon any del síndic Francesc CAIRAT, el síndic que ha estat més anys de la història com a tal, insòlitament 24), homenatjava discretament però de manera efectiva la llengua catalana declarant-la llengua oficial, i per tant adquirint el català a partir de llavors la condició de llengua oficial d’un estat al segle XX. I igualment homenatjava Pompeu FABRA en utilitzar els criteris normatius per ell regulats.

FABRA, segur, no va ser conscient del paper que Andorra, amb tota la seva petitesa i singularitat sovint malentesa, havia de jugar en el reconeixement internacional del català. No obstant això, sense la seva feina, la declaració d’oficialitat i la recuperació soferta pel català hauria estat molt més complicada i difícil, en tot cas ben diferent. I l’andorranitat avui seria encara més complicada d’entendre.

Per la seva contribució, inconscient però vital a l’andorranitat, Pompeu FABRA, ha estat un menairó de la nostra llengua excepcional i de la nostra terra malgrat passar-hi gairebè de puntetes.

L’ÀGORA ha entés el seu paper i a més de l’exposició ha fet un esforç per deixar-ne traça amb un magnífic catàleg que recull la seva catalanitat i, lingüísticament, la seva andorranitat.


Antoni POL i SOLÉ
Vocal de la SAC

Andorra en el diccionari de la llengua catalana de l'Institut d'Estudis Catalans (arti-030.doc)

Un diccionari és, primordialment, el reflex de la llengua viva parlada i escrita en un moment determinat.

És i ha d’èsser una eina útil, de manera general, per a aquella societat o societats que s’hi troben identificades, tant en la seva concepció estàndard com en les seves variants i sobretot en les seves especificitats conceptuals territorials.

És bo que hi hagi diferents diccionaris que, parcialment, ofereixin aspectes diversos de la llengua. Però també és bo, que n’hi hagi un que intenti ser globalitzador i representatiu, unitari i estàndard, editat per una institució representativa que assumeixi, en certa manera, una oficialitat, la qual sigui reconeguda pels diferents territoris que parlen i tenen com a pròpia aquesta llengua.

El diccionari de la llengua catalana de l’Institut d’Estudis Catalans ha d’ésser el nostre diccionari.

La representativitat, però, no només s’obté amb el nom de la institució sinó que es guanya o mereix, amb l’efectivitat i sensibilitat d’un treball constant i objectiu.

L’extensió i capacitat limitada d’un diccionari no és excusa per encabir cent o dos-cents mots més, vius i actuals amb els quals els usuaris i la seva època s’hi sentin representats, si convé, deixant de costat altres, més nombrosos, avui ja en desús que hi continuen figurant, i que en tot cas podrien presentar-se en un altre volum, de contingut menys actual i de tipus històric provocat pel seu desús.

Els diccionaris d’avui han de ser com a mínim coherents conceptualment, o mesurats i proporcionats amb els mots que presenten, des del punt de vista del concepte que fa que a l’instant es trobin relacionats amb altres mots. Per exemple, sí s’incorporen gentilicis comarcals hi han de ser tots, i no només alguns. Si s’hi incorporen gentilicis locals hi han de ser tots, etc.

Cal que hi hagi sensibilitat territorial.

L’ús del concepte modern “Països Catalans” en l’explicació de certes paraules o conceptes antics (com per exemple “batlle”) fa incòrrer fàcilment en errors històrics que cal revisar i corregir, ja que no han estat d’aplicació a Andorra en el sentit que es vol donar i va tenir en la resta de territoris. Particularment en les paraules de l’àmbit administratiu o polític.

La nova edició del Diccionari de la llengua catalana de l’Institut d’Estudis Catalans, hauria d’incorporar (amb aquesta o semblant definició), els següents mots, tenint en compte, la coherència conceptual devers altres mots semblants i fent mostra d’una ràpida i progressiva sensibilitat i atenció envers la realitat política, social i cultural andorrana:

• andorranitat (conjunt d’elements que conformen la voluntat d’ésser dels andorrans)
• andorranitzar (acció de divulgar els coneixements relacionats amb la realitat andorrana)
• andorranització (acció destinada a andorranitzar l’ensenyament)
• andorranitzador (que desenvolupa l’acció d’andorranitzar)
• andosí (habitant d’Andorra al segle IV abans de J.C. citat per Polibi)
• averia (a Andorra impost aplicat al bestiar menor per a l’obtenció del pedral i d’aquest la qüèstia)
• metadó (a Andorra impost aplicat a persones i bestiar major per a l’obtenció del pedral i d’aquest la qüèstia)
• buner (persona que toca la buna)
• cortó (a Andorra part mitja d’una terra comunal reservada per a péixer el bestiar gros)
• defens (dit d’aquella terra de guarda o de propietat privada total)
• esboïgar (eixermar)
• pitavola (papallona)
• tamarro (animal fantàstic imaginari mig carn i mig peix)

I complementés o corregís amb les següents explicacions complementàries les paraules ja registrades:

• batlle (a Andorra jutge de primera instància)
• batllia (a Andorra seu de la justícia de primera instància)
• comú (órgan polític de gestió administrativa de les parròquies andorranes)
• consell (Consell General del Principat d’Andorra. Conjunt de representants escollits democràticament que constitueixen l’órgan legislatiu d’Andorra).
• conseller (Conseller General. Membre del parlament del Principat d’Andorra).
• cort (Tribunal de Corts. A Andorra tribunal de justícia d’alta instància)
• cot (Cot de la Terra. A Andorra multa del Consell General)
• parròquia (a Andorra divisió administrativa territorial equivalent alhora al municipi més la regió)
• pedral (a Andorra impost del qual deriva el producte de la qüèstia)
• pitxer (planta herbàcia de la família de les armaril.lidàcies (narcissus pseudonarcissus) amb flor de pètals grocs i una corona gran acampanada groga)
• rebaixar (rebaixant: a Andorra part baixa d’una terra comunal)
• recot (Recot de la Terra. A Andorra multa del Consell General)
• rodalia (rodalies: a Andorra referència de delimitació de terres comunals)
• veguer/veguera (Posar per l’explicació d’Andorra que això era ANTIGAMENT o abans de 1993.





Antoni POL i SOLÉ

El diccionari de tots els catalanoparlants (arti-29.doc)

Segons el diccionari de la llengua catalana de l’Institut d’Estudis Catalans (1995) el mot “diccionari” és equivalent a “obra que recull els mots d’una llengua ...”.

Per tant, el Diccionari de la Llengua Catalana hauria de ser o mirar de ser, almenys el de l’Institut d’Estudis Catalans, l’obra que recollís els mots de la llengua catalana coneguts, a través de la parla o l’escriptura, en qualsevol dels territoris catalanoparlants.

La dificultat de la recollida de les paraules, que constitueixen una llengua, és una tasca feixuga per l’abast territorial ampli que acostuma a tenir la implantació de qualsevol llengua, tot i que es pugui considerar minoritària, sobretot si aquesta, com en el cas de la catalana, té una gran riquesa i varietat dialectal dins dels diferents territoris (per evolució històrica o condicions geogràfiques que així ho han afavorit); però és també complexa perquè una llengua viva no para de crear noves paraules i relegar-ne a l’oblit moltes altres. Una tasca en la qual, els catalanoparlants, ja hi portem més de 500 anys.

La sensibilitat pel reconeixement de la riquesa d’una llengua, amb les seves variants territorials i dialectals no ha d’estar renyida amb el treball, necessari, de normatització o de depuració d’una llengua.

La pluralitat de veus i conceptes no es contradiu amb la disponibilitat d’una llengua moderna i funcional o pràctica i utilitària. Almenys, el seu registre en el diccionari oficial o representatiu de la llengua no té perqué ser un destorb, sinó tot el contrari, un enriquiment. La diferència, el matís i la precisió o la simple variant és el fruit de la capacitat creativa de la llengua i la cultura dels homes que la utilitzen. I pot ser l’ocasió per l’enriquiment i coneixement mutus i l’establiment de nexos més forts que compensin altres vincles que ja s’han perdut (polítics, socials, econòmics ...).

Curiosament i des de sempre, hi han hagut esforços, des dels diferents territoris catalanoparlants per a donar a conèixer el català a través d’obres que recullissin els seus mots, però malauradament la sensibilitat de la pluralitat territorial del català no ha estat encara atesa com seria desitjable.

L’objectiu d’aquest petit assaig no és fer cap retret a ningú, sinó posar de relleu que estem renunciant, ja fa massa temps, a una part importantíssima de la llengua (i al seu contingut cultural) que ens és comuna, que ens agermana i ens enriqueix. Alhora que aquesta renúncia ens fa separar i no agermanar.

L’esforç formal de la primera edició del Diccionari de la Llengua Catalana de l’Institut d’Estudis Catalans, tampoc ha assolit aquest objectiu, malgrat que l’interés de sortir de Barcelona, Palma de Mallorca i València alhora mostri una certa bona disposició en aquest sentit.

L’exemplificació del que acabo d’escriure si bé és senzilla, és representativa i suficientment aclaridora, i com ja s’ha dit, no vol fer més que posar l’accent en la necessitat d’incorporar els nous registres que es van generant i, ja no cal ni dir, plantejar-ho pels que es puguin recuperar, des dels diferents territoris catalanoparlants.

Per simplificar l’exemple, només es mencionaran els mots relacionats amb ANDORRA, CATALUNYA, MALLORCA i VALÈNCIA i igualment no s’entrarà en consideracions justificatives del perquè hi són aquells mots o es creu que hi són recollits, ni tampoc es comentarà el significat que de cada mot dóna cadascun dels diccionaris utilitzats. Evidentment no s’han consultat tots els diccionaris, però si que els mencionats són representatius. Dels segles XIV, XV i XVI tot i tenir-ne referències no s’ha pogut realitzar cap consulta però cal suposar que es deuen trobar en la mateixa línia que els del segle XVII i concretament el de Joan Lacavalleria.

Del segle XIV es té notícia d’un diccionari català-llatí conservat manuscrit d’autor anònim (Gran Enciclopèdia Catalana, V. 6 –1974).

El 1489 es publica a València un vocabulari per Joan Esteve sobre “..latina et valentiana lingua ..” (Diccionari de Salvat y compª de 1910).

El 1502 es publica a Perpinyà un lexicon o vocabulari català i alemany per Rosembach (Diccionari de Salvat y compª de 1990, segons la Gran Enciclopèdia Catalana és d’autor anònim V. 6 de 1974).

El 1507 en Carles Amorós publica a Barcelona un diccionari llatí/català i català/llatí. Lexicon latino-catalanum. Reeditat el 1560. (Diccionari de Salvat y compª de 1910).

El 1507 hi ha una adaptació per Gabriel BUSA del vocabulari llatí-català d’Antonio Nebrija i el 1552 una adaptació del mateix per Martí IVARRA. Se’n feren diverses edicions fins al 1584 en que es publicà el text trilingüe llatí-català-castellà. (Gran Enciclopèdia Catalana V. 6 de 1974)

El 1575 n’Onofre Pou publica el Theeramius Puerilis, fent una segona edició el 1579 (Diccionari de Salvat y compª de 1910).

Existeix un FONS VERBORUM i un vocabulari de TORRA que precedeixen i són citats en la introducció del Gazophylacium d’en LACAVALLERIA de 1696.

El 1641 Antoni Lacavalleria publicà el Diccionario castellano. Dictionnaire françois. Diccionari català. (Gran Enciclopèdia Catalana V. 6 de 1974)

El 1647 apareix el Diccionario alfabético de dicciones juntamente castellanas y valencianas.

El 1653 en Pere Torra obté el consentiment de publicar el seu diccionari dit Dictionarium .. catalano-latinus.. i editat a Barcelona (Officina Typographica Raphaelis Figueró) (Diccionari de Salvat y compª de 1910).

El 1669 en IOANNE LACAVALLERIA publica a Barcelona el seu GAZOPHYLACIUM CATALANO-LATINUM. L’edició de 1696 feta per Antonium LACAVALLERIA, ha estat consultada i en la mateixa hi apareixen les següents entrades o referències:

CATALA
CATALUNYA
MALLORCA
VALENCIA

No hi apareix cap referència a Andorra.

Del segle XVIII, i si bé no s’ha pogut consultar cap diccionari, es coneixen els valencians Breve diccionario valenciano-castellano de Carles Ros (1739) i Diccionario valenciano-castellano del 1764, trilingüe de Josep Broc el 1771 (Gran Enciclopèdia Catalana V.6 de 1974). A Mallorca no s’acabaren de publicar cap dels diccionaris i vocabularis escrits per Antoni Balaguer, Ramon Fortuny i Antoni Oliver. (Gran Enciclopèdia Catalana V. 6 de 1974).

El 1803 apareix a Barcelona el DICCIONARIO CATALAN-CASTELLANO-LATINO de JOAQUIN ESTEVE, JOSEP BELVITGES I ANTONIO JUGLÀ (EN LA OFICINA DE TECLA PLA VIUDA).

Es menciona:

CATALÁ
CATALANESC

No hi apareix cap referència a Andorra, Mallorca o València, per bé que sí hi apareix BARCELONÉS, BARCELONÍ, TARRAGONÍ.

Seguint l’exemple del diccionari d’Esteve, Belvitges i Juglà es troben a Catalunya el Roca i Cerdà (1806), el Magí Ferrer (1836), el Joaquim Grases i Angel Saura (1853) (Gran Enciclopèdia Catalana V. 6 de 1974). No va ser publicat tampoc el Diccionari menorquí-espanyol-francés-llatí d’Antoni Febrer i Cardona escrit al començament del segle XIX. En aquest mateix segle Manel Joaquin Sanelo va redactar a València un diccionari important que va restar inèdit fins 1964. I que no va ser superat pels diccionaris valencians posteriors, de L. Lamarca (1839), J. Escrig (1851), C. Clonbart (1887) i J. Martí Gadea (1891). A les Balears es varen produir els diccionaris d’Antoni Figuera (1840), Joan Josep Amengual (1841), Josep Tarongí (inacabat, el 1878) (Gran Enciclòpedia Catalana V. 6 de 1974).

El 1839 apareix a Barcelona el DICCIONARI CATALÁ-CASTELLÁ-LLATÍ-FRANCES-ITALIÁ PER UNA SOCIETAT DE CATALANS (EN LA IMPRENTA DE JOSEPH TORNER).


Es menciona:

CATALÁ
CATALANESC
MALLORQUÍ
VALENCIÁ

No hi apareix cap referència a Andorra.

El 1852 es publica a Barcelona la 2ª edició del DICCIONARIO MANUAL O VOCABULARIO COMPLETO DE LAS LENGUAS CATALANA-CASTELLANA de Santiago Angel Saura. (LIBRERIA DE ESTÉVAN PUJAL, Editor).

Es menciona:

Andorrá*

Mallorquí
*amb significat altre que el territorial

No hi apareixen referències a Catalunya o València.

El 1864 apareix a Barcelona el DICCIONARI DE LA LLENGUA CATALANA d’en PERE LABERNIA, CONSIDERABLEMENT AUMENTAT Y CORREGIT PER UNA SOCIETAT DE LITERATS, CULTIVADORS DE LA LLENGUA CATALANA (ESPASA GERMANS EDITORS) 2ª Edició. La primera fou de 1839.

Es menciona:

ANDORRÁ*
CATALÁ
MALLORQUÍ
VALENCIÁ

CATALANESCH
CATALANISAR
CATALUNYA

*amb significat altre que el territorial

El 1880 surt a Barcelona el NOVÍSSIM DICCIONARI MANUAL DE LAS LENGUAS CATALANA-CASTELLANA d’en JAUME ANGEL SAURA (LLIBRERIA DE ESTEVE PUJAL, EDITOR).

Es menciona:

Andorrá*
Catalá
Mallorquí

*amb significat altre que el territorial

No hi apareix cap referència a València.

El 1888-1892 surt a Barcelona el DICCIONARI DE LA LLENGUA CATALANA d’en Pere Labernia (ESPASA Y COMPANYÍA, EDITORS) AB LA CORRESPONDÈNCIA CASTELLANA. NOVA EDICIÓ AUMENTADA NOTABLEMENT ... PER UNA SOCIETAT DE LITERATS CATALÁNS, AMADORS DE LA LLENGUA.

Es menciona:

ANDORRÁ*
CATALÁ
MALLORQUÍ
VALENCIÁ
CATALANESCH
CATALANISAR
CATALÁUNICH
CATALUNYA

*amb significat territorial i altres

El 1908 apareix el DICCIONARI POPULAR DE LA LLENGUA CATALANA de Joseph Aladern a Barcelona (Bartomeu Baxarias, Editor).

Es menciona:

Andorra
Catalá
Mallorquí
Valenciá
Andorrá
Catalanaç
Catalanada
Catalanesch
Catalanescament
Catalanisable
Catalanisació
Catalanisaleta
Catalanisadiç
Catalanisadiça
Catalanissadíssim
Catalanisador
Catalanisadora
Catalanisadot
Catalanisadota
Catalanisadura
Catalanisament
Catalanisar
Catalanisarse
Catalanisat
Catalanisayre
Catalanisme
Catalanista
Catalanistac
Catalanistada
Catalanistet
Catalanisto
Catalanistot
Catalaunia
Catalaunich
Catalonha
Cataloniat
Catalunya

En el suplement al mateix diccionari del 1909 es menciona:

Catalanisant
Mallorquinisme
Catalanitat
Catalanitzant
Catalanitzar

El 1926 aparegué el primer volum del Diccionari CATALÀ-VALENCIÀ-BALEAR de Mn. ANTONI Mª ALCOVER, el 1935 el segon volum després de la mort de Mn. ALCOVER i a càrrec de F. de B. MOLL ja aplicant les normes de l’Institut d’Estudis Catalans i entre 1950 i 1962 els 8 volums restants. Una segona edició apareixerà fins a 1977 (Editorial MOLL) a Palma de Mallorca.

Es menciona en el volum 1 de 1968 consultat:

ANDORRA
ANDORRÀ

Es menciona en el volum 3 de 1954 consultat:

CATALÀ
MALLORCA
CATALANA
CATALANADA
CATALANEJAR
CATALANESC
CATALANISAR
CATALANISME
CATALANISTA
CATALANÍSSIM
CATALANITAT
CATALANITZACIÓ
CATALANITZAR
CATALANÒFIL
CATALÒNIA
CATALUNYA
MALLORQUER
MALLORQUES
MALLORQUÈS
MALLORQUÍ
MALLORQUINA
MALLORQUINADA
MALLORQUINEJAR
MALLORQUINISME
MALLORQUINISTA

Es menciona en el volum 10 de 1977 consultat:

VALÈNCIA
VALENCIÀ
VALENCIANA
VALENCIANADA
VALENCIANALLA
VALENCIANEJAR
VALENCIANESC
VALENCIANIA
VALENCIANISME
VALENCIANISTA
VALENCIANITAT

L’any 1932 apareix el DICCIONARI GENERAL DE LA LLENGUA CATALANA de POMPEU FABRA, a Barcelona (LLIBRERIA CATALÒNIA) i en aquest es menciona:

andorrà
català
mallorquí
valencià
catalanada
mallorquinisme
catalananesc
catalanisme
catalanista
catalanitat
catalanització
catalanitzar

En l’edició 5ª de 1968 del mateix DICCIONARI GENERAL DE LA LLENGUA CATALANA de POMPEU FABRA, revisat i ampliat per JOSEP MIRACLE es mantenen els mateixos mots sense cap nova incorporació.

L’any 1934 surt el Diccionari Enciclopèdic de la Llengua Catalana amb la correspondència castellana de SALVAT EDITORS a Barcelona. Es menciona:

ANDORRA
CATALÀ
MALLORCA
VALÈNCIA
VALENCIÀ
ANDORRÀ
CATALANESC
MALLORQUÍ
VALENCIÀ
CATALANISME
CATALANISTA
CATALANITAT
CATALANITZACIÓ
CATALANITZAR
CATALANÒFIL
CATALANS
CATALÀUNIC
CATALUNYA
MALLORQUINA
MALLORQUINEJAR
MALLORQUINES
MALLORQUINISME
VALENCIANA
VALENCIANISTA

L’any 1962 s’edita el DICCIONARI CATALÀ IL.LUSTRAT PAL.LAS de E. Vallés a Barcelona (MASSANÉS Editor). Es menciona:

ANDORRÀ
CATALÀ
MALLORQUÍ
VALENCIÀ
CATALANADA
MALLORQUINISME
CATALANITAT
CATALANESC
CATALANISME
CATALANISTA
CATALANITZACIÓ
CATALANITZAR
CATALÀUNIC

La GRAN ENCICLOPÈDIA CATALANA, iniciada el 1969, editada a Barcelona (edicions 62 s/a) i en el seu volum 2 de 1970, es menciona:

Andorra
andorrà
Andorra la vella
andosí

En el seu volum 4, de 1973, es menciona:

català
Catalana
catalanada
catalanejar
catalanesc
Catalànids
catalanisme
catalanista
catalanística
catalanitat
catalanització
catalanitzar
catalano-aragonesa
catalanòfil
catalanofília
catalanòfob
catalanofòbia
catalanoparlant
catalàunic
Catalònia
Catalunya

En el seu volum 9, de 1976, es menciona:

Mallorca
Mallorques
mallorquí
mallorquinisme

En el seu volum 15, de 1980, es menciona:

valencià
Valencia
valencianisme
valencianista

En les actualitzacions fins al 1997 no hi ha cap variació.

En la 2ª edició (1983) del DICCIONARI DE LA LLENGUA CATALANA de l’Enciclopèdia Catalana de 1982, recomanat per l’Institut d’Estudis Catalans i en la seva 15ª edició (1993) es menciona:

andorrà
català
mallorquí
valencià
andosí
catalanada
mallorquinisme
valencianisme
catalanejar
catalanesc
catalanisme
catalanista
catalanística
catalanitat
catalanització
catalanitzar
catalanòfil
catalanofília
catalanòfob
catalanofòbia
catalanoparlant
valencianista

L’any 1995 es publica el DICCIONARI DE LA LLENGUA CATALANA de l’Institut d’Estudis Catalans a Barcelona, Mallorca i València alhora (EDICIONS 3 i 4, EDICIONS 62, EDITORIAL MOLL, ENCICLOPÈDIA CATALANA, PUBLICACIONS DE L’ABADIA DE MONTSERRAT). Es menciona:

andorrà
català
mallorquí
valencià
catalanada
mallorquinisme
valencianisme
catalanejar
catalanesc
catalanisme
catalanista
catalanística
catalanitat
catalanització
catalanitzar
catalanòfil
catalanofília
catalanòfob
catalanofòbia
catalanoparlant
valencianista

A destacar que el concepte “catalanitzar” (en forma “catalanisar”) apareix ja el 1864 (en el Diccionari de Pere Labèrnia) i el de “catalanitat” l’any 1909 (en el suplement de Josep Aladern).

Curiosament el diccionari d’Aladern tot i semblar ser el més preocupat per tenir en compte tots els territoris és el que té el desequilibri més gros.

En definitiva però, no es tracta de que tothom tingui les mateixes entrades o que no sigui escaient que un en tingui més que els altres, sinó que cadascú tingui el que ha de tenir. Si la llengua és de tots els catalanoparlants, és de tots. Si és de tots, tots, hem de ser sensibles a l’evolució que aquesta tingui en els diferents territoris.

A Andorra, pel que conec, i des de primeries dels anys 1970, s’ha utilitzat els mots “andorranitzar”, “andorranització” i “andorranitzador” de manera continuada, normal i integrada en textos escrits des d’almenys l’any 1972. Igualment des de primeries dels anys 1990 s’ha utilitzat de manera normal el mot “andorranitat” i de manera escrita des de 1992, com a mínim.

I això, no perquè sí, ni pel caprici de crear noves paraules, sinó per una necessitat natural reflex d’unes inquietuds que es troben dins la societat.

Sense cap mena de dubte els treballs que han mostrat més sensibilitat i coneixement de la realitat plural dels territoris catalanoparlants durant els segles XIX i XX, han estat el DICCIONARI CATALÀ-VALENCIÀ-BALEAR de n’ALCOVER-MOLL, el de la Gran Enciclopèdia Catalana de 1969 i del Diccionari de la Llengua Catalana de 1982, ambdós de l’Enciclopèdia Catalana, així com el Diccionari Enciclopèdic de Salvat Editors de 1934.

Ara, només cal que aquells que volen realment assumir la representativitat de la llengua catalana, a nivell oficial, siguin mereixedors d’aquest crèdit i assumeixin com cal la pluralitat i vitalitat de la llengua en totes les seves expressions i des de tots els seus territoris. I sàpiguin aplicar ultra els criteris de normatització i depuració lingüística els de la coherència conceptual aplicada a tots els àmbits, que no és altra cosa que el sentit comú, o dit com ens és propi: el seny.



Antoni POL i SOLÉ

Al Valentí Claverol, menairó de la imatge de la nova Andorra (sac-121.doc)

Nascut el 1902 a la Seu d’Urgell, fill del fotógraf Josep Claverol, i mort a Andorra la Vella el 2000, ha estat un privilegiat testimoni de la transformació de l’Andorra política, econòmica i social però també de la paisatgística i en definitiva visual. Ha estat el fixador de la imatge de la nova Andorra al llarg del segle XX continuant, desenvolupant i completant exhaustivament el treball iniciat pel seu pare.

Els seus ulls vitrificats són els que han conduït tota la vida la figura petita, inquieta i bellugadissa del Valentí Claverol, amb el seu parlar accelerat i trontollant arreu del territori andorrà, conscients de que qui es movia no era ell sinó i només la seva mirada que es transformava a través de l’objectiu fotogràfic.

Però no ha estat només un dels millors reporters de la realitat i el paisatge andorrà sinó també un forjador de la manera de mirar els nostres monuments, muntanyes, rius i llacs, carrers i edificis, és a dir, que a més de ser el principal fixador d’imatges per a la història ha estat un definidor dels punts de vista des dels quals diferents generacions de dins o fora hem mirat Andorra. Així doncs a més de fer i de divulgar imatges d’Andorra ha consagrat una manera peculiar de mirar-la, n’ha estereotipat una manera de veure’la, n’ha estandaritzat l’angle més conegut i que avui trobem tots com a natural i acceptat.

La Societat Andorrana de Ciències tenia previst reconéixer la seva vàlua presentant una petita selecció del seu treball en el Recull de Conferències de l’any 1999, en preparació, i ens sap greu que no l’hagi pogut veure acabat. Valgui doncs aquest escrit com a homenatge a la seva mirada que ha sabut, com poques, inspirar la nostra i fondre’s en la de tots.


Antoni POL i SOLÉ