dimecres, 13 de desembre de 2006

Andorra i el pirineu una relació nova de creixement i reequilibri (arti-127.doc)


Andorra és un país situat a la part est dels Pirineus i dins d’aquesta part es troba al centre. El massís dels Pirineus està encara en fase de desenvolupament, si ho comparem amb els Alps. A tot l’entorn d’Andorra, tant pel nord (França) com pel sud (Espanya) trobem unes zones amb molt poc dinamisme econòmic. Pel nord trobem el departament de l’Arieja, que sempre ha estat una de les zones més deprimides de França. Per la banda sud, l’alt Urgell, els Pallars també han estat zones molt desfavorides. Per contra els extrems dels pirineus són els dos corredors, accessos de comunicació, pels que han apostat tan França com Espanya, que rebran en els propers 50 anys importants inversions en infrastructures de comunicació. França aposta pel tren d’alta velocitat, per Perpinyà i pel port de Marsella i Espanya aposta pel tren d’alta velocitat cap a Madrid i el port marítim de València deixant de costat el corredor del mediterrani i el port i aeroport internacional de Barcelona en una segona línia.
A França l’única zona que trobem més desenvolupada és la ciutat de Tolosa, però és un model de ciutat i de creixement molt puntual. No es tracta d’un creixement que afavoreixi l’expansió urbana (com seria el cas d’algunes ciutats catalanes que expulsa uns oficis al voltant seu creant uns cinturons industrials). A França aquest no és el model i Tolosa encara que concentra la indústria aerospacial francesa i a la indústria auxiliar, no implica més territori. Un cas semblant a aquest el trobem a la Cerdanya, amb la ciutat de Puigcerdà que és capital de comarca, administrativa, que ha crescut amb el turisme però que no ha pogut traspassar aquest creixement a la resta del seu territori.
El model que exposaré i que crec millor per Andorra no va en aquest sentit, sinó que proposa un creixement concertat amb altres territoris per complementar-se.
Estem com m’he referit abans en una zona poc desenvolupada i alhora estem propers a ciutats com Barcelona, Tolosa o Marsella per les que representem avui un potencial ludico-turístic molt important, amb serveis que necessita tota una ciutadania urbana. Al voltant tenim uns 20 milions d’habitants si sumem els ciutadans des de Marsella a Alacant. Un corredor que és una de les zones més potents del sud d’Europa, amb una classe mitja gran consumidora d’oci i esbarjo. Però nosaltres hauríem també de ser capaços d’atraure a tota una altra galàxia: la del centre-europa, la que va des de Londres fins a Roma i que concentra a uns 100 milions d’habitants urbans. Amb el tren d’alta velocitat es podrien connectar ciutadans de Berlín, Roma, etc. a Andorra.
La zona del centre d’Europa es pot posar amb el tren d’alta velocitat molt a prop d’Andorra si aconseguim que Lleida, Perpinyà, Tolosa i Barcelona es trobin a només 1 hora i ½. Hem de saber fer les gestions necessàries a Europa per emmarcar-nos bé, i no només per que vinguin visitants d’aquestes regions sinó per que el dia en que el turisme perdi força i ja no sigui el nostre motor, haguem sigut capaços de lligar-nos bé a altres zones del Pirineu com el Pallars, l’Alt Urgell i l’Arieja i la Cerdanya i entre tots formar un conjunt amb les seves peculiaritats i les seves oportunitats.
Si treballem conjuntament i fem les gestions necessàries, podrem obrir-nos a tot aquest gran mercat europeu. Crec que aquest camí seria l’idoni per solucionar una problemàtica que els darrers anys té el sector turístic del país com és la disminució de les pernoctacions i que provoca una crisi important en diversos sectors, motors del nostre país. D’una banda els nostres visitants actuals venen de la zona de Catalunya, País Valencià, Madrid, País Basc i Galícia i compten actualment amb una xarxa viària molt millorada la qual cosa els permet anar i tornar a Andorra de forma fàcil i ràpida i per l’altre tenim la competència d’altres destinacions turístiques que gràcies als vols de baix cost ofereixen a les classes mitges opcions de cap de setmana fins ara impensables.
Bé doncs una primera consideració de tot el fins ara exposat és que ens trobem dins d’una zona deprimida dels Pirineus que no comptarà en els propers anys amb inversions rellevants i que per sí sola té poques possibilitats de sortir-se’n. Però, si suma esforços amb els seus veïns, el potencial de tota aquesta regió pot doblar-se en recursos humans i econòmics com a mínim i quintuplicar-se en recursos territorials. Si aconseguim incorporar al territori un radi de 50-70 Km. al voltant d’Andorra amb ciutats petites com La Seu d’Urgell a ½ hora, connectar-nos des de la zona de Feda amb Puigcerdà i Martinet i la Cerdanya a través d’un túnel també en ½ hora i amb un altre túnel que des d’Aixovall fins la zona de Llavorsí, ens situaríem ven bé al centre de tota una zona que ens necessita i a la que necessitem, sense oblidar al sud de França, que té una riquesa cultural importantíssima. Disposem de potencials desaprofitats com la riquesa prehistòrica de Niaux i altres i la paleontològica de Coll de Nargó on hi ha restes de dinosaures. Andorra ha d’aconseguir liderar tota aquest territori, però tenim mancances importants. Abans el nostre país tenia diferents punts de sortida a l’exterior, i en tot el segle XX només hem tingut dues vies de connexió amb els nostres veïns i això és insuficient.
Liderar aquesta zona no és un problema de per sí, nosaltres tenim recursos econòmics i recursos humans suficients i la resta aporten sobre tot territori. Nosaltres no podem tenir indústria, per contra La Seu té un polígon industrial molt important i a la zona d’Organyà està planificat fer el polígon industrial més important dels Pirineus. Hi han serveis com l’aeroport, camps de golf, casinos, tractament de residus, etc. que es podrien compartir amb una gestió conjunta. Per assolir tot això és imprescindible comptar amb unes comunicacions adients.
Durant els segles XVII i XVIII les fargues catalanes als Pirineus funcionaven però a l’any 1850 van entrar en crisi per la pèrdua de competitivitat de les comunicacions de la muntanya respecte al transport marítim. Fins els anys 1930-1940 hi van haver contínues emigracions del país per no disposar de mitjans. L’any 1930 amb la concessió elèctrica a canvi de carreteres és quan realment comença la transformació del nostre país , gràcies a les comunicacions. Això és molt important que ho recordem, ja que sense aquestes infrastructures el país no hauria començat la modernització. No es fa una transformació de models sense les infrastructures corresponents.
En aquest sentit, Andorra té un agravant important ja que així com altres zones com la Cerdanya han comptat per al seu desenvolupament amb subvencions externes, el nostre país ni les ha tingut ni gaudirà de cap fons estructural per fer reconversions per l’actualització com s’ha donat en altres zones. Ho hem fet i ho hem de fer nosaltres sols. Tenim la sort de que hem pogut jugar amb una diferència geopolítica important, i que a part del turisme i del comerç, hem pogut tenir unes finances i altres elements econòmics que ens han permès fer aquesta transformació. Penseu que estem parlant d’un país d’alta muntanya i altres zones d’alta muntanya han fet aquesta transformació amb ajuts de la plana com és el cas dels Alps. Gràcies a la transformació de les seves ciutats del fons de les valls primer, com Ginebra, Laussana, que van permetre que països com Suïssa per exemple es posés al dia amb el turisme d’esquí. Però si veiem fotos dels Alps i Andorra als anys 50 algunes zones eren realment semblants. A part de l’alta muntanya Suïssa fins als anys 30 es patia gana i la vida era molt dura.
La transformació d’aquest indrets, es va poder fer gràcies al turisme i també al sector immobiliari, com també s’està fent a Andorra . Es critica al sector immobiliari però té el seu paper en el desenvolupament econòmic. En el cas d’ Andorra, per fer la seva transformació econòmica s’ha necessitat una acumulació de capital prèvia. Del 1886 fins al 1993 es va passar de la vella Andorra a la nova Andorra. És un període en el que el país va fer la seva transició cap a la modernització i l’acumulació de capital necessària per desprès haver pogut tirar endavant. Però el que abans era vàlid, ara ja no ho és. Hem de ser prudents. A Andorra ara no tot si val encara que hi ha gent que ho pensa. Els dirigents polítics, econòmics i empresarials del país han de tenir ara molt de compte ja que estem en un moment amb pocs recursos físics i per tant hem de saber aprofitar-los o incorporar-ne de nous. D’una banda hem de ser més eficients amb els recursos que tenim i per l’ altre hem de lligar-nos més i complementar-nos amb el territori veí. Quan us deia que Puigcerdà-La Seu han sigut models de ciutats que han crescut només elles i que no han pogut fer partícips del seu creixement al seu territori, això si que té la seva part d’encant per que no fa malbé el territori, però té un cantó dolent que és que la resta del territori segueix pobre i poc desenvolupat. També hem de tenir en compte que la transformació del rural a l’urbà, Andorra l’ha d’acabar de fer a la seva manera, sense copiar a altres ciutats. Si som capaços de fer-la serem com una Suïssa, on tenen cura de la pagesia, dels camps, on poden donar subvencions perquè hi ha una part urbana que té els recursos, ja que ha fet el procés i pot subvencionar. A Andorra és el mateix. Ara estem a la meitat d’aquest procés (en un moment de desconcert per que uns volen anar per una banda i altres per una altra). Necessitem algú que posi d’acord a tothom, i esperem que es vagi pel bon camí . Si ens posem tots d’acord avançarem més ràpid (i no hem d’oblidar que tenim retards encara importants respecte al nostre entorn més evolucionat) però és molt important que aquesta transformació la puguem acabar de fer, per que llavors sí hi hauran recursos per poder subvencionar per exemple a la pagesia o tenir polítiques mediambientals més acurades. Hi han dades que ens indiquen que estem pel bon camí, l’any passat per exemple, per primera vegada el 51% del PIB sortia del moviment intern del país. Això vol dir que estem modernitzant-nos, amb taca d’oli sí, i que hem de vigilar i saber conduir-nos millor. Jo confio que els plans d’urbanisme ajudaran a que sense parar a la construcció, direccionaran aquest sector cap el bon camí. Si part d’aquest creixement que ara tenim som capaços de desviar-lo cap a les zones de l’Arieja, l’Alt Urgell, les Cerdanyes i els Pallars amb polígons industrials, aeroports, tractaments de residus, casinos i altres. Si ens repartim aquestes infrastructures i els empresaris francesos, catalans i andorrans saben invertir bé i posicionar-se en tot aquest entorn la qualitat de vida dels ciutadans d’aquests territoris millorarà. No hem d’oblidar a la part francesa, que tot i que li costa més apropar-se a Andorra, també és necessària i l’hem de saber motivar.
Si els anys 50 van ser els de l’arrencada immobiliària, els anys 60 van ser els de creixement de la construcció, els 70 van esdevenir els de la incorporació de la qualitat en la construcció, els 80 els de la presa de consciència de l’espai públic, els anys 90 van ser els anys del disseny i els anys 2000 són els de l’urbanisme, els 2010 seran els de la sostenibilitat i esperem que els 2020 siguin els del reequilibri amb la natura.
Acabaria descrivint la nostra zona del pirineu vista avui des d’un satèl·lit, i el que es veu és un forat negre, no es veu llum. En canvi si sumem esforços no és que puguem duplicar és que triplicarem o multiplicarem per cinc. Podem arribar a aconseguir una zona d’interrelació de 300.000 habitants, tenint a dins un estat sobirà, aspecte que no podem oblidar.
Tenim doncs una carta molt important a jugar. Si som hàbils i ho sabem fer, tenim a l’abast pels propers 30-40 una oportunitat pel creixement i reequilibri pel nostre territori i pel nostre entorn.