dissabte, 26 d’abril de 2008

La protecció dels nuclis tradicionals (arti-158.doc)


A Andorra existeixen 54 nuclis tradicionals,centres històrics o cascos antics dels llocs habitats i coneguts com a pobles,viles o ja podem dir avui ciutats.

La Llei general d’ordenació del territori i urbanisme del 29/12/2000 en els seus articles 11, 47.1, 67.c, 71.f, 80, 82, 87.3, 123, 124 i 125 plantegen com a competència dels comuns l’elaboració de mesures de protecció (a part de les de Govern) en relació als edificis , espais o elements d’interès històric, monumental, o cultural dins del Pla d’ordenació i urbanisme parroquial, així com de programes de protecció en el desenvolupament del mateix i per aquestes finalitats en concret. L’Article 77.3 és contundent al respecte quan diu: “En qualsevol cas, les disposicions de la planificació han d’impedir que a l’entorn dels edificis, espais o elements catalogats, s’hi facin construccions o instal.lacions que en puguin perjudicar la integració a la trama urbana”, i això dins l’àmbit estrictament comunal.

Només algun Comú, a través del POUP, s’ha atrevit a donar solució concreta i normativa a aquesta obligació prevista a la Llei que pretén resoldre la necessitat imperativa de protecció de la qual fins avui hem estat mancats per tres raons : per falta de voluntat política, per falta de mitjans legals, i per falta de recursos.

La primera raó s’ha superat parcialment, vegi’s sinó i perquè , tot i la Llei de protecció del patrimoni cultural d’Andorra del 12/6/2003 i la declaració de diversos monuments i l’establiment de diversos entorns de protecció, encara entre aquests textos legals no ni ha cap nucli tradicional, entès en el seu perímetre físic, protegit directament ja sigui per Govern o bé pels comuns a través dels POUP.

Indirectament només algun Comú n’ha establert els principis protectors a nivell de la planificació.

La segona raó també ha estat resolta només parcialment.

El marc legal si bé ha millorat amb les dues lleis, i els POUP, encara ha de desenvolupar-se amb tot el planejament derivat públic, per Govern amb els entorns de protecció i pels comuns amb els programes de protecció.

La falta de recursos però continua sent la mateixa i necessita de la incorporació de nous plantejaments.

La Llei general d’ordenació del territori i urbanisme en el seu Article 125 explicita únicament l’expropiació com alternativa resolutòria per a fer front a aquestes i altres similars necessitats. No obstant això l’Article 33.3 de la mateixa llei deixa oberta la porta de manera implícita als trasllats d’edificabilitat “en atenció a les necessitats d’equipaments col.lectius i serveis previstes en la planificació parroquial”. I aquest seria, almenys, el cas per a la protecció dels nuclis tradicionals que poden i han d’entendre’s com a equipaments culturals.

Pensar que l’expropiació pot resoldre, avui d’un costat, totes les necessitats de sòl públic, més enllà de la cessió obligatòria, pel que fa a equipaments o espais de protecció, es no voler reconèixer el fracàs en l’aplicació que ha tingut el reglament d’expropiació entre 1958 i 1993, ni la rigidesa i inadequació a la legislació urbanística de la Llei d’expropiació vigent de llavors ençà i per tant la seva difícil i peculiar aplicació, sense d’una profunda revisió legislativa i concreció reglamentària.

I, creure en la via de l’expropiació amb unes caixes buides com les de Govern i les dels Comuns, d’un altre costat, és una falta total de realisme i per tant de possibilitat de reeixir en l’ordenació urbanística.

Quan el POUP té previst el trasllat d’edificabilitat la redistribució d’edificabilitat prevista no suposa cap alteració del POUP. I la seva concreció és la que ha de determinar-se a través del planejament derivat privat o públic segons els casos. Evidentment els trasllats d’edificabilitat no es poden fer si no es troben emmarcats en el POUP corresponent.

La legislació andorrana és peculiar amb l’obligació de mantenir una edificabilitat global com a mínim durant 6 anys i que òbviament correspon només als terrenys patrimonials i no al sòl públic (llevat de l’excepció del Pas de la Casa). És precisament aquesta obligació, continguda en la Disposició transitòria primera apartat segon de la LGOTU,la que dóna sentit i fa, més que mai, necessària la possibilitat dels trasllats d’edificabilitat d’una manera particular i evident per permetre uns marges a l’interès públic en la seva actuació de concertació entre l’interès privat i el general, com és l’ordenació urbanística.

Rebutjar els trasllats d’edificabilitat no sembla assenyat ni just perquè la Llei no els hagi contemplat explícitament, que sí implícita, o perquè el seu procediment no està establert en els reglaments o directrius de Govern, quan són una bona solució per a resoldre problemes que planteja l’ordenació urbanística i l’interès general.

Els POUP aprovats són també marc legal i les competències que la constitució atorga a nivell d’urbanisme als Comuns (Article 80), els permet la creació i l’ús d’instruments urbanístics sempre i quan no contradiguin evidentment la legislació general vigent, i no és el cas.

Entre les teories que han d’atansar-se a les utopies i la pràctica que ha de fer front a la realitat hi ha un salt. Aquest també existeix en l’urbanisme i cal saber-lo fer amb la màxima coherència legal però també amb el màxim de sentit comú per a dur a bon terme els objectius de la planificació establerts i aprovats.

Les previsions legalment establertes pel planejament general dels Comuns i amb elles els deures però també els drets que s’han determinat i afecten la ciutadania han de ser conseqüentment respectades perque constitueixen també marc legal i no poden ser obstaculitzades, tot al contrari i altrament sí, han de ser permeses de desenvolupar coherentment amb el marc general aprovat.

La necessitat de protecció dels nuclis tradicionals, abans de que sigui massa tard, en alguns casos malauradament ja ho és, ha d’empènyer als responsables de l’ordenació urbanística a trobar solucions i instruments que tot i ser legals estiguin a l’abast, siguin possibles de dur a terme, resultin eficaços en la seva durada i mostrin intel·ligència en la solució que aportin al problema.

Antoni POL i SOLÉ, arquitecte

dilluns, 21 d’abril de 2008

Deverell i la seva visió d'Andorra (arti-157.doc)


Fa uns dies es va presentar la magnífica publicació “FH Deverell, pioner de la fotografia andorrana (1888-1889)”, editada pel Govern d’Andorra i amb autors J. Peruga, D. Ettinghausen, P. Canturri i C. Pujal, a la fi de la qual es reprodueix el mapa que va publicar el 1890 a Londres, a F. S. Weller.

Si el valor de les fotografies de Deverell és evident per la qualitat, i pel que mostren, l’Andorra dorment, el seu Mapa de las Valls de Andorra pot també destacar-se i considerar-se un dels millors mapes històrics d’Andorra de tots els temps i el millor del segle XIX.

La primera de les seves singularitats és que, juntament amb els mapes de Lhuillier (1717), Lengelée (1777), Cassini (1790), Dalmau de Baquer (1849), Fiter (1874), Bladé (1875) i Chevalier (1925), presenta Andorra de manera específica i diferenciada de l’entorn. Deverell però considera Andorra com un estat.

La segona és que només amb altres cinc mapes dels segles XVIII i XIX el territori presentat es fa amb més detall i la seva escala es més gran i superior a 1/100.000, com havia estat sempre representada Andorra als segles XVI i XVII. Lhuillier ens presenta el territori a 1/36.000, Lengelée a 1/61.600, Cassini a 1/86.400, Bladé a 1/80.000 com Deverell i Chevalier a 1/50.000.

La tercera particularitat és que només amb Bladé (1875) i amb Chevalier (1925) presenta la divisió territorial interna del nostre Principat, quelcom de tant extraordinari que tota la cartografia moderna no ha pogut encara tornar a repetir pels conflictes que ha generat la divisió parroquial, entre Canillo i Encamp, entre Ordino i La Massana, i entre les parròquies d’Andorra i Sant Julià de Lòria de l’època, a quins conflictes territorials s’hi afegí durant un cert temps la divisió de la parròquia d’Andorra en dues (Andorra la Vella i Escaldes-Engordany al 1978). Només durant 50 anys, entre 1875 i 1925 es pot dir que Andorra ha disposat d’un mapa polític complet, tot i que no oficial. En el seu text escrit Deverell parla que les parròquies constitueixen la federació d’Andorra.

Dels tres, com a mapa polític, el de Deverell és sens dubte el millor en fer ressaltar aquesta divisió amb colors. Si bé Deverell parteix sense cap mena de dubte del de Bladé, el mapa de Deverell aporta més precisió del relleu, de la toponímia i altres elements, com estar imprès en més de tres tintes utilitzant el vermell per indicar els camins, el blau pels estanys, etc.

Entre aquestes aportacions de més precisió i com a quarta singularitat destacar que per primera vegada el mapa de Deverell situa qualsevol punt del mateix en les coordenades de longitud respecte al meridià de Greenvich i la latitud respecte al paral.lel de l’equador. Només Chevalier, entre els mapes citats continuarà l’ús d’eixos coordenats però canviant Greenvich per un meridià 0º de pas per Madrid.

Tot i que el mapa de Chevalier s’ha considerat com l’inici de la cartografia moderna andorrana per la incorporació de corbes de nivell, l’ús de l’escala 1/50.000, la major precisió altimètrica i altres detalls, cal atribuir aquest inici al mapa de Deverell per l’ús d’eixos coordenats que es mantindran, l’ús de simbologia, cartografia en color que també es mantindrà i altres detalls.

Entre aquestos detalls hi ha el títol del mapa que per primera vegada, és en català, si deixem a part el mapa de Fiter de 1874 acompanyant un llibre escrit en català. Així doncs a més de la toponímia, o una part d’aquesta, tot i destinar-se el mapa a un públic anglès es destaca el títol d’aquest en català. Aquesta reafirmació del títol en català es reforça a més per l’ús de l’escut i el lema oficial. Aquests fets, produïts i destacats conscientment, tot i l’ús de l’anglès en la llegenda i mots comuns dins del mapa, expliciten a més d’un reconeixement d’Andorra com a entitat política diferenciada un respecte pel país i la cultura, que es volen destacar, per valorar allò de característic dins la descoberta del país.

L’enamorament del territori, la passió pel país o potser una sensibilitat excepcional feren que Deverell endevinés l’Andorra de futur i la projectés conscientment. I ho va saber fer com ningú ho feu abans o ho farà després. No només destaca el país com a estat independent, no només en destaca la seva divisió territorial i administrativa interna fonamental per entendre Andorra, sinó que també en fa un emmarcament territorial polític a nivell regional únic en tota la cartografia tant històrica com moderna.

I ho fa amb el dibuix i les dues referències escrites al mapa, a la banda de França i també a la banda d’Espanya, una moderna i l’altra històrica relacionant Andorra amb els veïns del passat i amb els veïns del present, reforçant així la solidesa de la trajectòria d’Andorra cap al futur. Cita els departaments de l’Ariege i els Pirineus Orientals i alhora el comtat de Foix; i cita Lerida i Cataluña però també el comtat de Castellbó.

En el seu mapa Deverell introdueix i explica que Andorra a més de ser un territori independent de França o Espanya, a més de la força i la importància de la seva divisió territorial per qui vulgui conèixer veritablement Andorra, aquest país té uns lligams i una íntima relació amb el seu entorn proper, Vicdessos, Tarascó, Foix, Porté, Porta, Puigcerdà, la Seu d’Urgell, Castellbó i Esterri ... amb els vint camins dibuixats de sortida d’Andorra per tot el seu veïnatge.

Deverell, amb la seva intuïció però amb un profund capteniment del que era i és Andorra, encara que representat esquemàticament en un mapa, de fa 120 anys, ens recorda i ens fa evident on es troba el nostre futur: ser independents, mantenir la nostra identitat que passa per una divisió territorial peculiar, amb personalitat històrica i omplir de contingut, amb relacions directes i intenses, tot l’entorn proper.

I finalment i en relació a tot el territori cal comentar l’intencionat descentrament d’Andorra dins del mapa.

L’espai de veïnatge del mapa es més gran per la part oriental d’Andorra així com per la part nord. Deverell es aquí, també, visionari perquè, llavors com avui, les relacions cap a la part oriental són les més interessants i urgents i passen, en el futur, pel sud de França. Andorra és el portal central pirinenc per excel·lència d’Espanya cap a França i de França cap a Espanya.


Antoni POL i SOLÉ, arquitecte

dilluns, 7 d’abril de 2008

La necessitat del planejament derivat públic (arti-156.doc)


Un cop fets, aprovats i publicats els Plans d’Ordenació i Urbanisme Parroquial pot semblar que els Comuns ja han acabat la seva feina i que correspongui als particulars fer la seva.

Això no és així, com tampoc ho és pel Govern un cop el Consell General va aprovar la llei i aquell els reglaments i les directrius.

Aquests documents únicament fixen les regles de joc generals que han de ser precisades, instrumentalitzades i concretades i alhora, però, estableixen els objectius i les accions que cal dur a terme per a fer realitat la planificació prevista.

Si bé la Llei general d’ordenació del territori i urbanisme del 29/12/2000 diu que la iniciativa de l’activitat urbanística, pel que pertoca a la gestió del seu desenvolupament i l’execució, correspon de manera prioritària a la iniciativa privada i que la iniciativa pública té el caràcter de subsidiària, i es justifica per la inacció de la iniciativa privada davant de l’interès general (Article 15.1/3), la modificació de la llei el 21/6/2006 en matisa el text i hi afegeix que sense perjudici de l’exercici de les potestats i les facultats públiques que li dóna la llei en l’Article 4.

Efectivament els particulars han de dur a terme el desenvolupament que correspon a l’aprofitament privat, però les administracions públiques han d’assumir el desenvolupament que es preveu de l’interès públic o general propi i també el que faci factible el desenvolupament privat.

Al que s’ha fet fins ara, hi cal afegir per part de les administracions públiques un segon i decidit esforç de diligència i constància, precisió i intel·ligència perquè els objectius de planificació que s’han establert o es vagin definint puguin ser realitat en els propers anys i l’ordenació urbanística que necessita i es mereix el territori andorrà iniciï un procés d’assoliments progressius que facin optimitzar els recursos de que es disposa i puguin aportar la millora de la qualitat de vida i sostenibilitat en el creixement, que com a societat urbana moderna tots desitgem.

I si a més de saber trobar el nostre propi model de desenvolupament urbà es pot ser en algun aspecte exemplars, millor.

Altrament es serà model del que no s’ha de fer.

A part de la correcció dels errors detectats i de l’ajustament a la realitat del país de la llei, dels reglaments i de les directrius, així com de les normes urbanístiques, a nivell general queda pendent formular els instruments urbanístics necessaris i més adequats per poder dur a la pràctica la millor ordenació urbanística per a l’interès general.

I Govern ha de realitzar a part de tots els plans nacionals d’infraestructures viàries (a completar), de proteccions de riscos naturals, d’equipaments (educació, esport, sanejament, salut...), d’infraestructures (de gestió nacional de l’aigua, de previsió nacional energètica,...) la protecció del patrimoni cultural, la protecció del patrimoni natural, etc., i així evitar d’haver de recórrer als projectes d’interès nacional que van apareixent aïllats i sense una coherència general.

Als Comuns a part d’acabar el cadastre i fer els plans viaris respectius els correspon fer els projectes de noves infraestructures i serveis que permetin el desenvolupament privat, però també establir un programa d’actuació i la seva previsió pressupostària en un estudi econòmic i financer i realitzar els projectes especials d’equipaments previstos en el sòl de cessió obligatòria i elaborar i realitzar els programes de protecció dels nuclis tradicionals, i els programes de rehabilitació per tal de resoldre problemes d’aparcament, protecció de la neu, recuperació d’espais urbans (com els rius) embelliment i concretar en definitiva les seves polítiques urbanístiques i de sòl públic en tots els dominis de la seva competència (habitatge, serveis, activitats econòmiques...).

No afrontar-ho pot constituir, una vegada més, incrementar el dèficit crònic de planificació que el país arrossega històricament tant a nivell general com, i molt particularment, a nivell concret.

Cal superar l’etapa d’estudis i elaboració de lleis amb aplicacions parcials i passar a ser més eficients, ja no només en la planificació sinó i sobretot en el planejament derivat que ha de fer efectiva la planificació.

L’ordenació territorial i urbanística efectiva està en joc i no es pot deixar d’actuar per peresa o ignorància.

D’aquí a 6 anys caldrà tenir els deures fets d’aquesta primera fase i poder passar a la següent i després a la següent. El món i el nostre entorn ni s’aturen ni ens esperen.


Antoni POL i SOLÉ, arquitecte

dimecres, 2 d’abril de 2008

Col.laboració a la revista Àgora Cultural núm. 10. (sacc-418.doc)


Pal, març del 2008


Una anècdota ordinària.

Al setembre del 2006 una empresa va adquirir la darrera fotografia d’una de les meves col·leccions que havia constituït i anat venent durant una quinzena d’anys: la imatge d’una església romànica proveïda d’un imponent mantell de neu. La col.lecció s’havia exhaurit.
Això rai, passada la tardor bé hauria de nevar de nou; llavors tindria l’oportunitat de tornar a fotografiar totes aquestes meravelles de l’arquitectura medieval que tenim disseminades per les nostres valls.
Durant aquells tres mesos vaig estudiar sistemàticament els recorreguts que em durien cap a les esglésies. Ja frisava per guarnir-me d’hivern i seguia atentament els càlculs dels meteoròlegs a fi i efecte d’esbrinar quan tindríem properament les condicions climàtiques “ideals”: una nevadeta d’almenys un o dos pams seguida d’un anticicló que durés quatre o cinc dies i amb una temperatura d’entre vuit i deu graus negatius. Hauria de recórrer uns set-cents quilòmetres, de banda a banda del país i tornar-hi tantes vegades com calgués.
Per tenir la certesa de no oblidar cap detall, a cada vegada que hi passava a prop, feia partícip de les meves cavil·lacions a la meva companya Nikon. Segons el calendari, entràrem a l’hivern i tres mesos més tard fou la primavera. La poca neu que havíem tingut se’n anà muntanya avall, tot deixant-me amb un projecte que de tan calent encara era a l’aigüera.


AL MEU PAÍS LA PLUJA (fragment)
Al meu país la pluja no sap ploure:
o plou poc o plou massa;
si plou poc és la sequera,
si plou massa és la catàstrofe.
Qui portarà la pluja a escola?
Qui li dirà com s’ha de ploure?
Al meu país la pluja no sap ploure.

No anirem mai més a escola.
Fora de parlar amb els de la teua edat
Res no vares aprendre a escola.
Ni el nom dels arbres del teu paisatge,
ni el nom de les flors que veies,
ni el nom dels ocells del teu món,
ni la teua pròpia llengua.
...
Raimon ( Del llibre:
D’ aquest viure insistent)
Segueix ...


Ha passat tot un any i el projecte continua “latent”; aquest és precisament el mot emprat antigament per designar la imatge, la imatge que existeix però no és visible, impressionada a la pel·lícula fotogràfica abans d’ésser revelada.
Què és doncs la fotografia? El robapà del pintor retratista? Un mitjà d’expressió? Una enganyifa? Una ciència exacta? Un art? Un passatemps? Una il·lusió?
M’atreveixo a testimoniar que la fotografia és allò que em permet viure en pau amb mi mateix.


Jordi Pantebre, fotògraf.

dissabte, 22 de març de 2008

Els trasllats d'edificabilitat en el planejament urbanístic (arti-155.doc)


Una millor ordenació urbanística passa, certament, per trobar i posar a l’abast els instruments urbanístics adequats que permetin, tot respectant el marc legal general establert, optimitzar l’aprofitament dels recursos públics i privats, prioritzant l’interès general per sobre del particular, i intentant, sempre que sigui possible, la concertació d’ambdós interessos.

La Llei general d’ordenació del territori i urbanisme, si bé ha establert un nou marc legal necessari per a l’ordenació del creixement, tant a nivell territorial com urbà, no ha entrat en el detall de la seva instrumentació, d’un costat perquè no li correspon donat que tant la llei del Consell General com els reglaments i les directrius del Govern han de definir un marc d’actuació general i en cap cas concret, i segon per respecte de les competències en urbanisme atribuïdes als Comuns.

Prova d’això n’és que no només no preveuen els instruments concrets més adequats per a facilitar l’acció ordenadora a nivell urbanístic dels Comuns, sinó que fins i tot l’han dificultada, per altres raons que les urbanístiques, en privar als Comuns, usar del sòl públic comunal en les seves polítiques de sòl públic, en buidar aquest sòl de valor urbanístic.

Així, i resumint, ni el Consell General ni el Govern han determinat com es computa l’edificabilitat existent ni com es computa la nova, ni tampoc com es distribueix o localitza. Únicament han fixat que no es pot superar a la existent ni que durant els propers sis anys aquesta no es pot rebaixar a nivell de còmput global.

Per a poder assolir els objectius d’obtenció de sòl públic, de protecció del patrimoni cultural i altres establerts dins de cada Pla d’Ordenació i Urbanisme Parroquial, s’han contextualitzat, dins de cada territori, instruments diferents als previstos per la llei, bàsicament de cessió obligatòria màxima del 15% i l’expropiació. Entre els quals l’opció de cessió econòmica reconeguda a posteriori, les unitats discontínues, les cessions voluntàries, els trasllats d’edificabilitat, els convenis urbanístics, etc.

La major part d’aquestes figures no requereixen modificació de la llei com sí ha calgut per la cessió econòmica, perquè no la contradiuen, simplement la llei no n’ha fet menció explícita però sí implícita. I han estat els equips tècnics redactors dels POUP els que les han proposat, amb l’avís favorable dels juristes que han acompanyat la redacció dels plans parroquials, per donar resposta a les necessitats de poder actuar posades sobre la taula pels polítics.

L’article 33.3 de la LGOTU diu “...els comuns poden acceptar la cessió de béns immobles situats en una unitat d’actuació distinta...”.Si la cessió, a criteri dels Comuns, es pot realitzar en unitats d’actuació distintes a la pròpia, vol dir que la llei reconeix que l’edificabilitat derivada de l’aprofitament no realitzat en la unitat d’actuació que concentra la cessió pot ser traslladada cap a altres unitats d’actuació, i com a mínim cap a la que ha traslladat la cessió.

Ni la llei ni els reglaments o directrius no determinen que l’edificabilitat que es deriva de l’aprofitament de cada unitat no es pugui concentrar o moure en funció de les necessitats del planejament urbanístic fixat en els POUP o del planejament derivat que el desenvolupi.

Un trasllat d’edificabilitat no afecta ni altera l’aprofitament de les unitats d’actuació ja que aquest no es modifica i resta sempre el que s’ha fixat en el POUP. No es tracta doncs de traslladar aprofitaments sinó el fruit o part del fruit d’aquests. Els drets i deures d’una unitat van lligats a l’aprofitament i no a l’edificabilitat que finalment es realitzi en la mateixa. Si bé l’aprofitament sí va lligat a l’emplaçament físic de la unitat no així l’edificabilitat final que s’hi realitzi..

La possibilitat però de traslladar l’edificabilitat ha d’estar supeditada no al criteri dels particulars sinó a l’acceptació del Comú que, per a permetre-ho, en els casos no previstos, n’ha de considerar l’interès públic,
Si bé algun país veí té explícitament la figura del trasllat d’edificabilitat, a nivell local, aquesta figura també té sentit en el context andorrà i sobretot i particularment a rel de la introducció en la LGOTU de la Disposició transitòria primera que obliga els Comuns a mantenir en els POUP l’edificabilitat global durant els sis anys abans de la primera revisió.

El POUP d’Encamp, aprovat i publicat al BOPA, ha previst el trasllat d’edificabilitat a través de més de setanta mencions en diferents articles de la seva normativa la qual cosa li ha permès d’entrada reduir de prop d’un 2% l’edificabilitat global que ha passat a titularitat comunal i que li ha de permetre poder realitzar polítiques urbanístiques clares com les de protecció de tot el patrimoni cultural, aconseguir cessions de sòl obligatòries situades estratègicament i l’increment d’aquestes a través de cessions voluntàries, així com agilitzar i fer menys oneroses per a les administracions públiques afectacions a particulars per a noves infraestructures i equipaments de tot tipus, amb interès públic.

L’article 68.2 de les normes urbanístiques del POUP d’Encamp aprovat diu:”Es pot traslladar l’edificabilitat d’una parcel.la a una altra sense necessitat de revisar el POUP en els casos derivats de protecció del patrimoni cultural, patrimoni natural o d’impossibilitat física d’execució d’aquesta o en els casos justificats per una millor ordenació general i optimització dels recursos i l’interès públic,Ja es tracti de trasllats parcials o totals. En els casos previstos, no cal fer l’aprovació prèvia de trasllat d’edificabilitat o modificació del POUP, i sí en la resta de casos.”

El POUP d’Escaldes-Engordany també ho preveu almenys per protecció del patrimoni ciultural en l’article 208.4b/4c de les seves normes urbanístiques.

Per a fer urbanisme i ordenar el creixement no n’hi ha prou amb objectius i voluntats polítiques, calen també instruments al servei de l’interès públic.

La possibilitat de traslladar edificabilitat és competència exclusiva dels Comuns i per tant la seva utilització, si bé ha d’estar emmarcada en la normativa del POUP respectiu, no ha de suposar en el cas no previst i que es vulgui fer, una revisió del POUP sinó simplement una modificació del pla corresponent.

Antoni POL i SOLÉ, arquitecte
















dilluns, 17 de març de 2008

Òscar Ribas i Reig. Un intel.lectual polític (arti-154.doc)


El premi Àgora Cultural 2007, atorgat a Òscar RIBAS i REIG, ho ha estat per la seva trajectòria com a intel.lectual dins dels àmbits de la divulgació i creació del pensament així com en el de l’acció política, per tal de fer possible l’Andorra del futur.
Si bé els èxits més destacats de la seva acció política tenen a veure amb l’aprovació de la Constitució del 14 de març del 1993 i amb l’entrada d’Andorra a l’ONU el 28 de juliol del 1993, els seus “fracassos” com a polític, sobretot, a rel de les seves dimissions com a cap de Govern el 1984 i el 1994, foren certament degudes a circumstàncies polítiques ja conegudes, però també degudes a la seva faceta d’intel.lectual polític és a dir com a divulgador i creador de pensament polític, més enllà de l’estricta acció política d’allò que s’entén, tot curt, com a política (l’art d’allò possible).
La Constitució de 1993, però sobretot el reconeixement internacional amb l’ingrés d’Andorra a l’ONU, constitueixen un element clau a nivell cultural per a la societat andorrana, d’un costat permeten poder continuar desenvolupant l’andorranitat, amb totes les limitacions conceptuals que es vulgui en el món actual, globalitzat, però també amb les noves oportunitats que possibilita el reconeixement internacional per a la societat andorrana de tenir la seva pròpia visió del món, no com a entelèquia o curiositat anacrònica i històrica, sinó per al bé i progrés dels seus ciutadans, que poden disposar en aquesta nova etapa, de més llibertat, que mai abans havien pogut tenir, per a decidir sobre el seu futur. Sobre aquesta qüestió, l’any 2003, escrivia Òscar RIBAS: “La problemàtica plantejada per la UE i l’OCDE, el tema de la doble nacionalitat i el de la identitat són el tres punts bàsics que, al meu entendre, haurien de tenir un pes específic important dins la política nacional. Del seu bon desenllaç depèn que l’Estat Andorrà no es buidi escalonadament de contingut, a mitjà o llarg termini (...). Aquestes són preguntes, entre d’altres, que ens plantegem els pocs o molts ciutadans que considerem la sobirania el primer valor a defensar per tal de garantir la continuïtat de l’Estat”.
D’un altre costat, amb el discurs fet a l’ONU Andorra es posiciona clarament i conscientment, exposant la seva voluntat per liderar davant del món el seu compromís amb la catalanitat, és a dir la llengua i la cultura en català.
Amb aquests dos fets però no n’hi ha prou. Als objectius, per bons que siguin, se’ls ha de donar sentit i omplir de contingut.
És tota la societat andorrana que ha estat cridada a ser partícip d’aquests reptes i alhora responsabilitats.
L’obra del pensador polític s’ha donat tant en els “èxits” com en els “fracassos”. I si ja hem citat els primers ens cal senyalar els segons: l’encaix d’Andorra a la Unió Europea, la diversificació econòmica, la sobirania, la fiscalitat, la identitat, la doble nacionalitat, la integració, la cooperació transfronterera, el consens polític, la sostenibilitat, l’estabilitat del funcionariat tècnic, una ràdio i televisió públiques independents i de qualitat, la llengua, la globalització, ...
Tots aquests aspectes es troben al corredor dels temes pendents i esperen tenir un enfoc i desenllaç satisfactori.
De tots ells i d’altres n’ha reflexionat i continua reflexionant Òscar RIBAS i REIG, un intel.lectual que ha intentat ser també polític. Si bé l’acció del polític ja ha passat a la història, l’acció de l’intel.lectual resta vigent en el temps a través de la història encara per escriure.

Antoni POL i SOLÉ
















dimecres, 5 de març de 2008

La Trona (sac-413.doc)


Els premis Àgora Cultural 2007 han estat lliurats a Òscar Ribas i Reig com a intel.lectual dins de l’àmbit del pensament i l’acció política i a l’Editorial Casal i Vall per la seva trajectòria emprenedora entre 1956 i 1988 dins del món de l’edició professional de llibres amb 235 títols propis entre els quals la Bíblia i la Col.lecció Monumenta Andorrana amb 7 volums, en català, i la impressió de més de 1000 títols en els seus Tallers Gràfics per a altres editorials en castellà, francès, així com en català, entre els quals el Diccionari general de la llengua catalana (edicions 3ª, 4ª i 5ª).

La magnífica exposició Tardor d’escultura amb l’obra presentada per 10 artistes d’Andorra al CAEE, i els premis del 9è i 10è concurs de poesia de la Biblioteca Pública de Govern, així com un tast de l’obra del poeta Manel Gibert i la ressenya d’una nova entitat cultural L’ARCA, conformen el 9è número que teniu entre les mans, amb el desig que us motivi.

dilluns, 3 de març de 2008

Lluny de l'equilibri (arti-153.doc)

Un dels atributs o trets característics d’Andorra, des de sempre, ha estat el mantenir un cert equilibri entre les relacions mantingudes a nord i a sud del seu territori, tot preservant alhora una diferenciació respecte a ambdós costats per afirmar una pròpia identitat.

La voluntat d’equilibri no ha estat només per atendre una relació simbòlica amb els Coprínceps, sinó i també , primer, per engrandir aquesta necessària diferenciació, ja que la resta de territoris pirinencs en ser d’un costat o de l’altre no es poden assemblar amb Andorra en aquest sentit, i segon, fonamentalment , per la defensa d’uns interessos econòmics bàsics i necessaris per al desenvolupament del país.

És aquest aspecte econòmic que cal ressaltar per la pèrdua de l’equilibri actual. Luxe que no ens podem permetre.

França és el nostre primer nord, dins l’hemisferi nord en que ens trobem, i ha estat, és i continuarà sent encara per molts anys un dels millors referents econòmics entre altres, al qual convergir en tota una sèrie d’aspectes.

La nostra posició, de nord dins la península ibèrica, ens ha de motivar a ocupar una plaça amb nom propi dins d’aquesta àrea.

La nostra situació institucional ens permet tenir unes relacions privilegiades amb França que avui per avui sembla que no estan prou ben aprofitades. I no es tracta de tenir privilegis sinó d’aprofitar relacions privilegiades com han sabut fer, al llarg de la nostra història, nombrosos dirigents andorrans, amb menys mitjans i més dificultats empassant-se igualment quan ha calgut orgulls i immodèsties.

Cada país aprofita les seves relacions privilegiades amb els altres o és el que s’acostuma a esperar que facin els dirigents polítics, i per tant també els nostres.

L’andorranitat està constituïda d’arrel per una situació d’equilibri que ens cal tenir present, sobretot en moments d’incertesa.

L’evolució dels índex de preus al consum en els darrers anys ens marca una tendència clara.

L’ IPC acumulat dels darrers 10 anys ens deixa amb un increment de preus aproximat per Andorra d’un 35,79%, per Espanya d’un 39,09% i per França d’un 23,68%.

Però si fem la comparació dels darrers 5 anys ens deixa amb un increment de preus aproximat per Andorra d’un 17,38%, per Espanya d’un 17,35% i per França d’un 10,93%. Andorra es posa al davant mentre França redueix la distància respecte a Espanya i l’ augmenta respecte a Andorra.

Al llarg d’aquests darrers 10 anys Andorra en 6 vegades ha tingut la inflació més alta i Espanya els altres 4 anys.

L’ interval de variació de l’ IPC més alt i més baix en aquests 10 anys a França ha estat del 2,4%, sent-ne el promig del 1,73%. A Espanya la variació ha estat del 2,8% i el promig del 3,09%. A Andorra la variació ha estat del 2,7% i el promig del 3,11%.

La primera conclusió és que a Andorra els consumidors i els agents privats i públics comprem més malament que a Espanya però molt pitjor que a França. No sabem comprar?.

N’ haurem d’aprendre doncs, si volem ser més eficients i sostenibles econòmicament. Tot i la globalització de l’economia de mercat hi ha claríssimes diferències.

El pes del sector energètic ha estat important i els models energètics de cada país deuen marcar potser les diferències.

Seria bo conèixer, més en detall, on fallem. L’escala del país potser influeix, però no seria possible, a més de desitjar-lo, que ens assembléssim més als resultats de l’ IPC a França que no pas a Espanya?.

La diferència de valor de producte importat per França o Espanya tindria els seus efectes?. No necessàriament ja que l’any 1998 un 30,4% del valor total fou importat de França i un 42,2% d’ Espanya amb uns IPC de 1,62 per Andorra, 1,40 per Espanya i un 0,20 per França, mentre que l’any 2006 el percentatge d’allò importat de França ha estat del 21,2% del total (s’ha multiplicat per 6 l’equivalent del 1998) i el valor d’allò importat d’ Espanya ha estat del 56,7% del total (s’ha multiplicat per 11,8 l’augment del 1998), amb uns IPC del 3,20 a Andorra, 2,70 a Espanya i 1,50 a França.

Segur que en algun moment del procés no fem bé les coses. Cal doncs que revisem els passos i des de dalt. I veure si les condicions polítiques poden millorar en part les condicions econòmiques generals desfavorables del mercat.

I aplicar polítiques econòmiques que gestionin millor les “coses de la terra” o aprendre o copiar si cal del model francès, ja que tot millorant l’equilibri potser millorarem també l’economia.







Antoni POL i SOLÉ


















dissabte, 23 de febrer de 2008

L’editorial Casal i Vall i els seus missatges de futur [arti-152]

L’any 2006 es complien 50 anys d’ençà la posta en marxa de l’Editorial Casal i Vall.

El premi Agora Cultural 2007 li ha estat donat per la seva trajectòria emprenedora entre 1956 i 1988 dins del món de l’edició professional de llibres amb 235 títols propis, entre els quals la Bíblia i la col.lecció Monumenta Andorrana amb 7 volums, en català, i la impressió de més de 1000 títols en els seus Tallers Gràfics per a altres editorials en castellà, francès, així com en català, entre els quals el Diccionari general de la llengua catalana (edicions 3ª, 4ª i 5ª).

Els quatre germans Casal i Vall, Narcís, Jacint, Jaume i Joan que la varen fer possible ens han tramés, amb el seu projecte fet realitat, les claus de l’èxit, amb dos missatges clars de futur, que cal ressaltar, per la seva validesa al llarg dels temps.

El primer és que Andorra pot i ha de saber treure partit de les mancances dels nostres veïns. No sempre ho ha fet i ho ha de continuar fent, no ho oblidem. Després de la guerra civil, Espanya va quedar desarticulada en molts aspectes, un d’ells l’editorial. Tot i els riscos, econòmics i polítics, els germans Casal i Vall varen saber reconèixer i fer l’anàlisi adequada d’aquesta mancança en aquell moment.

Avui a Andorra, i en la present situació d’incertesa encara més, ens hem d’adonar de quines mancances existeixen al nostre entorn i en quines podem ser competitius.

El segon, que es pot veure en part relacionat amb el primer, és que varen també entreveure les possibilitats del paper que Andorra pot jugar a nivell de l’àmbit de la prestació de tot tipus de serveis relacionats amb la cultura i la llengua catalana.

Tant a nivell públic com privat hem de ser tots conscients que aquestes dues referències continuen no només sent vàlides sinó claus per a l’èxit de bon nombre dels projectes que ens cal saber determinar i ajudar a desenvolupar, sent-ne partícips directes o indirectes en benefici de tot el país. Els nous emprenedors ho haurien de considerar. Els qui volen obrir camins per a aquests, també.

El llegat de l’editorial Casal i Vall va molt més enllà de les seves magnífiques edicions i títols publicats i l’hem d’aprofitar.

diumenge, 17 de febrer de 2008

L'andorranitat venuda [arti-148]

L'andorranitat, necessitada avui més que mai de la seva afirmació tant nacional com internacional, està sent menyspreada per aquells que més cura n’haurien de tenir i més obligació d’enfortir-la i divulgar-la.

I parlo d’una andorranitat oberta, integradora i universal, i no tancada o endèmica ni excloent.

Es una ofensa a tots els andorrans, tant per a les generacions desaparegudes, que amb tant de sacrifici han fet possible l’Andorra actual, com per a les futures que rebran una Andorra indigna si permetem aquest tipus d’actuacions, acceptar la proposta d’enguany de participacio al festival d’Eurovisió.

No necessitem renunciar a la nostra llengua que ens dóna identitat i ens situa al món amb coordenades pròpies .Tot al contrari.Com no ens calen mercenaris professionals, per molt bons que siguin, sinó ciutadans motivats i identificats en projectes comuns que donen cohesió i entusiasme a la societat andorrana.

No participem al festival d’Eurovisió per guanyar cap premi ni per donar-nos a conéixer i promocionar-nos individualment, sinó col.lectivament .Però hem de promocionar-nos com a PAÍS diferent i no com a PAÍS qualsevol.

La nostra existència rau en la diferència, en no voler ser com els uns ni com els altres, com la nostra història ens recorda contínuament i de manera constant .La nostra diferenciació ha estat i continuarà sent la clau de la nostra pervivència.

Lamento que els qui han pres certes decisions per arribar a aquesta situació no hagin entés res.Ni quin país som, ni què necessitem, tot just un any després que s’havia entés i ben entés.

Però el que no ho entenguin no els permet ignorar l’andorranitat que justifica l’existència d’aquest poble i estat i l’ha de continuar justificant.

Com andorrà avui sento vergonya pròpia i demano públicament, a qui li escaigui decidir, que es corregeixi o es faci rectificar.

L’andorranitat no és una qüestió de màrqueting, ni d’equilibri pressupostari.

Andorra no està en venda o de rebaixes, i si algú així ho creu, que ho digui en veu alta.


Antoni POL I SOLÉ

dijous, 14 de febrer de 2008

La història ens indica un camí. (sac-410.doc)


Andorra és un territori singular. I ho és per una trajectòria històrica que l’ha fet es devenir estat internacionalment reconegut.

Els habitants que han ocupat les Valls d’Andorra, han mostrat sempre una voluntat de ser que els ha ajudat a esdevenir singulars.

El posicionament d’Andorra certament hi deu haver ajudat perquè ha estat un territori tancat dins del Pirineu, en contacte alhora però amb les dues bandes del massís pirinenc, les quals, l’evolució històrica dels darrers segles, ha distanciat en les mentalitats fins al punt que pot semblar que és encara la mar Tetis.

Els primers pobladors del territori andorrà, fa uns 12.000 anys, eren caçadors i recol.lectors després de la fi de la darrera glaciació.

La primera constància de l’existència d’un poble prové del relat que fa l’historiador grec Polibi del pas d’Anníbal per les valls del Segre per travessar el Pirineu, camí de Roma, al juliol de l’any 218 a J.C. Aquest cita com els ilergetes, bargusis, erenosis i andosins s’hi oposaren.

Aquests andosins ocupaven segons Yáñez des de les conques altes tributàries del Segre fins al Prepirineu, mentre que els erenosis serien els aranesos, els bargusis els bergadans i els ilergetes els lleidatans d’avui.

Aquests pobles íbers, pel que fa als andosins, devien tenir substrat basc com n’han deixat constància els noms de molts nuclis poblats que encara avui hi ha a Andorra i fins i tot el mateix nom d’Andorra es considera de provinència basca.

Després d’Anníbal la romanització és un procés que s’estén pel Pirineu i particularment a l’entorn de Cerdanya.

No obstant això no es té notícia de com s’organitzaven aquests andosins ni quines estructures d’aquests ens han arribat tot i que romanitzades.

Segons Bosch l’existència d’una comunitat cristiana a la Vall d’Andorra no sembla que s’hagués produït abans del segle VIII.

L’ordre hispanovisigótic així com l’andalusí no tingueren repercussions a considerar. L’ordre carolingi i la feudalització sí que fan entrar de nou Andorra a la història.

El territori actual amb la seva delimitació i divisió en 6 parròquies (7 després de 1978) ja és reconeixible a l’acta de consagració de la catedral de la Seu d’Urgell l’any 839.

La feudalització fa que es passi d’una senyoria comtal a una episcopal al segle XII, i a partir del XIII es consolidi una cosenyoria entre el bisbe d’Urgell i el Comte de Foix establerta pels Pareatges de 1278 i 1288.

El comte de Foix heretà els drets de Castellbó que els havia heretat de Caboet.

Segons Vela els Pareatges són la primera vegada que un acord d’aquesta categoria no té en compte directament als andorrans per definir el poder dels senyors, com sí s’havia donat en els anteriors documents similars.

De tots els pariatges de l’època, alguns, similars, l’andorrà és el més solemne (doble aprovació reial i papal), el més complex i l’únic que ha perdurat. Les raons d’aquesta pervivència segons Baraut en són entre altres l’acceptació dels andorrans del règim cosenyorial instaurat i la voluntat del seu manteniment.

Andorra clarifica amb els Pareatges la situació delicada en que quedava en el Tractat de Corbeil del 1258 entre Lluís IX de França i representants del rei Jaume I el Conqueridor.

I es passarà aviat d’una situació feudal a una de condomini, de domini compartit o sobirania compartida que farà que les temptatives d’integració d’Andorra a la corona catalanoaragonesa no prosperessin al segle XIV.

El 1419 es crea el Consell de la Terra pel bisbe d’Urgell Francesc de Tovià, a demanda dels andorrans, com a òrgan de govern comunitari que ja funcionava de fet, com a federació de comuns ( segons Viader) per decidir sobre temes que afectaven a l’interès de tots.

Els comuns, a través de les parròquies, són els òrgans de govern dels poders locals que administren i són propietaris del territori andorrà.

Els comuns i la seva organització i funcionament provenen doncs d’abans del Consell de la Terra, i també d’abans del Cosenyoriu. No tenen data de creació institucional, cosa que si tenen els altres dos estaments.

Els poders locals andorrans que a més són regionals, són singulars des del seu origen i provenen de molt més enllà del que sabem.

Desprès Andorra esquivarà els moviments que Espanya produirà en la seva consolidació i expansió imperial, a l’igual que superarà els dubtes de França en la seva relació amb Andorra, trobant fins i tot l’adequat posicionament com a estat de dret reconegut internacionalment el 1993, mentre a la seva vora un gegant com la Unió Europea es consolida.

Andorra, fins avui, ha anat consolidant un doble nivell de relacions, el que li dóna un estatut jurídic propi davant la comunitat internacional i el que fa que pugui existir amb els territoris del seu entorn.

La trajectòria es pot resumir en la persistència d’un poble amb voluntat de ser sobre un territori concret, que estableix unes estructures de govern primer a nivell local i regional a través dels comuns, després general a través dels fragments dels senyorius comtal i episcopal, del Cosenyoriu feudal i del Consell de la Terra o Consell General, per arribar finalment a la fusió d’aquestos en una estructura estatal moderna amb el poble sobirà, els Comuns, el Consell General, el Govern i els Coprínceps. En aquest esdevenir sembla clara quines són les necessitats: trobar les estructures supraestatals que ens donin renovat aixopluc en aquest món globalitzat i on fins els més grans cerquen noves aliances, i obrir i establir relacions més profundes amb els territoris i estats veïns, mantenint però sempre una diferenciació amb els mateixos.




ANTONI POL i SOLÉ




diumenge, 3 de febrer de 2008

Valentí Claverol, una visió sensible [arti-151]

La fixació de la realitat a través d’una imatge és essencialment una voluntat de domini del temps.

Domini pla en la fotografia i domini tridimensional en el cinema.

No es tracta només de captar el pas del temps i la seva evolució per la comparació d’imatges fetes temporalment en diferents instants, sinó incorporar directament en les imatges el temps.

Un desig de retenció del temps que se’ns escapa contínuament.

El moviment implica l’existència de velocitat i aquesta fusiona espai i temps.

La cultura occidental empeny l’home al domini del món.

I el món el percebem a través d’unes dimensions.

El repte per a dominar la dimensió temporal es, encara avui, atractiu.

La vida pren cos en el temps.

La retenció del temps si no ens permet desvetllar el misteri de la vida potser ens hi permet aproximar, ni que sigui a nivell extern, en la percepció del rostre que deixa.

Valentí Claverol i Cirici amb el seu mirar, d’ullera grossa, ha estat entre 1925 i 2000, capturant el temps en les seves imatges tant fotogràfiques com fílmiques. I seguint el mestratge del seu pare no només ha plasmat la realitat instantània sinó que ha perseguit també capturar-hi el temps.

Valentí Claverol ha retingut en la seva mirada la transformació de la vella cap a la nova Andorra.

Però darrere del temps hi ha la vida.

Quina n’és l’essència, d’on surt?

Per Valentí Claverol la vida és la poesia que expressa el paisatge.

El seu patró de bellesa és poètic i allò emotiu n’és el paradigma.

En aquesta voluntat de fixació del temps per Valentí Claverol la presentació de la transformació del paisatge no n’és un objectiu en si mateix, mentre el paisatge no el motivi, és a dir, l’emocioni.

La transformació de la vella a la nova Andorra, de la qual n’és destinatari privilegiat la visió sensible de Valentí Claverol, ens ha arribat en unes imatges no documentals sinó emotives. Certament que el seu llegat fílmic i fotogràfic és un document d’un valor excepcional, però la dimensió dominant que guia el document és una visió sensible que capta i enfoca allò que l’emociona i per tant es produeix des d’una visió poètica i no històrica, científica, periodística o de qualsevol altre tipus.

La cambra filmadora es mou lentament i pausada fruint l’emoció de veure l’aigua escolant-se del riu ... les imatges llunyanes entre fulles mogudes pel vent dels arbres pròxims a contrallum del sol ... les ovelles peixent ... el pagès llaurant ... pedres d’un monument ... un edifici antic colrat de tabac .. el fons de la vall és resseguit pausadament enlairant-se muntanyes amunt (d’aquestes olles que ens contenen), depassant l’horitzó cap a l’infinit ... paradigma del temps ... en una al.lusió a la vida en la qual ascendim físicament i mentalment en créixer, com les muntanyes es pugen per perdre’s en el tot i alhora res ...

El temps contingut en el paisatge (aparentment immutable) és perseguit en el moviment de les fulles dels arbres, del fum, dels núvols, del torb o la neu esperitada, l’aigua escolada ... en un intent de captar tot el que és fugisser, la història, el temps ... conscient que tot està evolucionant, des de la natura, fins al homes que la transformen en permanència i amb més o menys radicalitat i tot està condemnat a desaparèixer, per poder reaparèixer més tard en elements i cossos diferents ..

Mentrestant la vida, el temps i el paisatge es continuen renovant.

Val la pena aprofitar de veure i reveure l’obra filmada, el temps vist amb sensibilitat, de Valentí Claverol a la sala d’exposicions del Govern d’Andorra la Vella fins al 16 de març, i al Centre d’ Art d’Escaldes fins al 28 de febrer.

dilluns, 28 de gener de 2008

Sergi Mas, normalitzador plàstic [arti-147]

La vida, si atentament ens deixem, ens condueix sàviament cap a situacions i fets que ens permeten desenvolupar, no potser allò que “voldríem” sinó allò pel que estem dotats, i obtenir resultats sorprenents que mai ens hauríem imaginat i al revés.

En Sergi Mas és un activista cultural plàstic amagat d’artesà que encarna la renaixença i l’inici de l’època moderna per Andorra.

Va saber fugir d’un espai i temps cultural d’una terra cremada, on no tenia lloc per a desenvolupar-se i dirigir els seus passos, a un altre espai i temps on poder fer créixer les seves aptituds en un entorn que, aquest sí, el necessitava.

En aquest viatge a Itaca en que ens trobem cadascú de nosaltres, individualment, estem convidats a ajustar el nostre propi espai-temps, que portem a dins, amb l’espai-temps que ens envolta, a través del nostre únic i exclusiu trajecte vital.

Andorra, i molts de nosaltres, hem tingut la sort de creuar-nos en el trajecte de Sergi Mas.

Com un andorrà més s’ha identificat en la necessitat de fer realitat la transició de la vella a la nova Andorra, però intentant salvar els fils conductors que facin perviure els valors essencials d’aquella “arcàdia feliç”, que ha existit i continuarà existint mentre hi hagi humanitat amb totes les seves contradiccions i que hem de continuar sabent reinventar diàriament.

Menairó constant i incansable ha treballat cinquanta anys seguits fent possible que una nova andorranitat, la d’avui i la de demà siguin possibles, a partir però del seu enllaç amb l’andorranitat tradicional, estroncada per una centúria d’abandonament i trencament de la continuïtat necessària en el seu desenvolupament i que havia comportat la pèrdua dels seus referents.

En paraules de la Lídia Armengol del 1976 “Els andorrans som, en certa manera, orfes d’un passat llunyà, i adoptats per un passat recent.”.

En Sergi Mas ha estat un normalitzador de la cultura popular a nivell general, només cal recordar els seus treballs recollint llegendes i recreant històries populars, o bé els seus treballs sobre mobles, ceràmica i altres però en concret ho ha estat especialment a nivell plàstic.

Ha treballat el dibuix, la pintura, l’escultura, la ceràmica, el gravat, els cartells i altres disciplines artístiques, i malgrat l’abundància “instrumental” o de suports utilitzats,la seva obra és plena de coherència en el seu contingut.

Ha sabut com ningú i de manera excepcional i completa recollir, recrear, reinventar i desenvolupar l’imaginari popular andorrà des de la tradició fins a fer-lo present i integrar-lo novament amb “normalitat” dins l’Andorra d’avui.

Ha sabut salvar de l’oblit, de l’abandó i de la desaparició tota una iconografia d’una societat antiga i fer-la viva i donar-li sentit i emmarcar-la en l’ús diari i corrent de la societat andorrana actual.

I si mirem amb detall li ha donat ales per a no només preservar-la sinó també per poder fer-ne ús en la seva projecció al futur. Les seves recuperacions del bestiari, de dimonis, els seus paisatges, els personatges i altres detalls, fan que ens calgui a tots tornar a mirar i revisar, en profunditat, l’obra de Sergi Mas. Tota la seva obra de temàtica tradicional està projectada al futur, aquesta altra Andorra que ens presenta com a tradicional quan no és descaradament irònica és onírica, i ens ofereix les imatges de somni necessàries per a poder construir les bases de la nostra nova realitat sobre un imaginari que materialitza als actors que ens han precedit en l’escenari territorial andorrà.

Però a més d’aquesta feina d’enllaç entre l’Andorra del passat i l’Andorra del futur, en Sergi Mas ha assumit un paper de clandestí i ha volgut recuperar, com qui no fa res, parts de la història no viscuda pel país a nivell cultural en les arts plàstiques.




La seva formació i el context artístic que va viure el prepararen, l’influenciaren i conscienciaren per poder asumir la feina de normalitzador i recuperador plàstic en un entorn però que no li ho va permetre.

De visionari integral i pinzell de l’imaginari s’ha tractat a Bosch, d’investigador del renaixement alemany amb el seu diàleg entre allò real i d’irreal a Durer, de cronista de la vida flamenca transfigurant-ne la realitat a Bruegel i de fronterer entre allò real i allò imaginat a Goya.

Tots ells son clau en la historia de l’art del seu país i han transcendit en el temps.

En Sergi Mas n’és el seu equivalent a Andorra. La seva principal producció com a normalitzador plàstic es sense cap mena de dubte l’haver estat el configurador de l’imaginari andorrà. I ens sorprendrem el dia que s’estudiï i ordeni tota la iconografia per ell creada.

Però com a normalitzador plàstic ha estat a més mestre introductor de l’ofici per a algunes generacions i ho ha fet no només amb els seus consells i el seu saber teòric sinó també i sobretot amb la seva praxis dibuixadora, escultòrica, pictòrica, ceramista, gravadora i dissenyadora a nivell gràfic de cartells, tires de còmic, segells, logos i altres que desconeixem.

Els cartells de Sergi Mas participen també de les quatre grans funcions assumides pel cartellisme
( segons Jordi Carulla ) al segle xx, i d’aquí segurament el seu interès en aquest camp.

- La popularització de l’art.
- La democratització de la societat.
- El desenvolupament de la societat de consum.
- La incorporació de la cultura de l’oci a la vida diària.

La primera funció ha estat general en la trajectòria de Sergi Mas, vegi’s sinó els seus esforços en la recuperació de la cultura popular i en la seva divulgació ( llegendes, dibuixos, llibres, segells...) d’un costat i de l’altre, la seva trajectòria i generositat com a mestre i la seva col.laboració i implicació en la societat andorrana.

La segona funció és explícitament present en la consciència de l’artista.
Només cal llegir el darrer paràgraf del seu escrit introductori de la present publicació quan diu: ” El gravat és segurament l’art més democràtic que hi ha...”. I d’aquí si mirem la seva enorme producció de gravats només podrem concloure en el seu immens desig democratitzador de la societat, a través també dels cartells.

La tercera funció ha estat significada des de l’excepció , pel que fa a Sergi Mas, ja que tota la seva producció (almenys la reproduïda ) és de tipus cultural i per tant no és la més significativa dins la societat de consum que coneixem i a la qual ens referim.

Finalment la quarta funció és implícita en tota l’obra de Sergi Mas en tant que creador i productor cultural.

Els cartells de Sergi Mas han contribuït també a ser revulsiu social i expressió estètica dins la societat encara que marginal, en el seu intent de fer prendre consciència de la pèrdua de la cultura tradicional i de la necessitat de la cultura en una societat excessivament preocupada per l’enriquiment material.

Els seus cartells són narració iconogràfica de la nostra cultura.

Com a mitjà, situat al carrer el cartell ha estat un medi de comunicació massiu que ha donat a conèixer missatges però també ha fet conèixer i fer popular als seus missatgers.

L’obra aplegada en aquesta publicació ens permet fer un tast més de Sergi Mas i espero que podrem acabar de trobar tot el gust, que alguns esperem i desitgem, quan aparegui la resta d’obra pendent de reproduir i estudiar.

dimarts, 22 de gener de 2008

2.225 anys des dels ANDOSINS [art-149]

Enguany es pot commemorar els dos mil dos-cents vint-i-cinc anys d’ençà l’existència, comprovada històricament, d’un poble pirinenc “que s’estenia al nord per totes les conques altes tributàries del Segre i al sud fins al Prepirineu” (veure YÀNEZ pàg. 75 de la Història d’Andorra 2006, Edicions 62), anomenat “andosinoi” per l’historiador grec POLIBI en relatar el pas d’ANNÍBAL pel Pirineu en la segona guerra púnica entre els cartaginesos i els romans entre els anys 219 – 206 a.C i concretament el pas per la vall del Segre cap a la península itàlica durant l’any 218 a.C.

Aquests “andosins” han estat identificats com els antics habitants de les valls d’Andorra (PONS 1994 i RICO 1997).

POLIBI en la seva història, traduïda al català per ARAMON i publicada per la FUNDACIÓ BERNAT METGE el 1930, ens relata en l’apartat XXXV del llibre 3: “(1) Després d’haver dut a terme els esmentats preparatius durant l’hivernada i garantit així la seguretat de l’Àfrica i d’Espanya, en ésser el dia fixat, avançà, amb noranta mil soldats d’infanteria i uns dotze mil de cavalleria. Passà el riu Ebre i sotmeté les tribus dels ilergetes, bargusis, erenosis i andosins fins als Pirineus. (2) Havent-los reduït tots, i preses algunes ciutats per assalt, amb més rapidesa àdhuc que no esperava, però també amb lluites més nombroses i fortes i gran pèrdua d’homes, deixà Hannó al comandament de tot el país deçà del riu i amo absolut dels bargusis – car en desconfiava, sobretot per llur bona amistat amb els romans.”.

Deixant al marge el perquè els andosins varen fer front als cartaginesos, si per aliances i compromís amb els romans o per simple defensa de la seva llibertat com a poble, aquesta és la primera cita escrita que ens determina l’existència d’uns habitants a les nostres valls (i més enllà) amb una estructura o societat que els identifica com a poble.

Poder commemorar o recordar una efemèrides des del punt de vista social i com a col.lectiu és tant o més important que fer-ho des dels nivells institucional, econòmic o cultural.

L’existència dels andosins fa 2.225 anys en aquestes contrades posa de relleu cinc aspectes que vull ressaltar.

El primer, la seva pròpia existència que dóna sentit a que avui els andorrans, i tots els que han decidit viure en aquest territori andorrà, vulguin continuar guardant diferències respecte a altres pobles del seu entorn, no per ser més diferents sinó per aportar la seva pròpia visió del món. Un món necessitat de pluralitat, encara que sigui petita.

El segon, és que amb els nostres veïns ens relliga no només l’interès d’un futur comú globalitzat, o el present, d’intercanvi econòmic i social, sinó també el passat amb una profunda història comuna que hi és de fons i no ha deixat mai de ser-hi.

El tercer, que potser aquest ha estat, sinó el darrer, un dels darrers esdeveniments bèl·lics importants assumits per la societat que ha viscut des de fa milers d’anys en el territori andorrà, confirmant que l’opció pacifista o de no implicació o de neutralitat, usant terminologia històrica, no és incompatible amb la independència o preservació de la llibertat sinó tot el contrari.

El quart, és el desconeixement històric que tenim d’aquest poble, que ens dóna identitat, i dels pocs esforços que estem fent per corregir aquest greuge envers la nostra història. Només una pàgina de les 446 que té el magnífic volum de la darrera Història d’Andorra del 2006 hi és dedicada.

El cinquè, és sense cap mena dubte l’excusa, que ens permet aquesta commemoració de poder parlar sobre la societat andorrana actual, des de tots els punts de vista. Així ho ha entès i cal felicitar a la SOCIETAT ANDORRANA DE CIÈNCIES en haver escollit aquesta efemèride com la genèrica de l’any 2008 per al seu cicle de conferències. I en lògica conseqüència, ha escollit com a tema de la 21a diada andorrana a la universitat catalana d’estiu, per l’agost del 2008, “l’andorranitat”.
I com a tema de les 14es jornades de la SAC pel novembre del 2008, “els valors de la societat andorrana”.

Repensar-nos com a societat, plural i oberta al món però amb identitat pròpia, és el repte que ens planteja commemorar els 2.225 anys de l’existència, com a mínim, d’un poble que ens ha precedit conegut amb el nom d’andosins.

dilluns, 21 de gener de 2008

Sergi Mas, normalitzador plàstic [arti-150]

En Sergi Mas és un activista cultural plàstic amagat d’artesà que encarna la renaixença i l’inici de l’època moderna per Andorra.

Va saber fugir d’un espai i temps cultural d’una terra cremada, on no tenia lloc per a desenvolupar-se i dirigir els seus passos, a un altre espai i temps on poder fer créixer les seves aptituds en un entorn que, aquest sí, el necessitava.

Menairó constant i incansable ha treballat cinquanta anys seguits fent possible que una nova andorranitat, la d’avui i la de demà siguin possibles, a partir però del seu enllaç amb l’andorranitat tradicional, estroncada per una centúria d’abandonament i trencament de la continuïtat necessària en el seu desenvolupament i que havia comportat la pèrdua dels seus referents.

En Sergi Mas ha estat un normalitzador de la cultura popular a nivell general, només cal recordar els seus treballs recollint llegendes i recreant històries populars, o bé els seus treballs sobre mobles, ceràmica i altres però en concret ho ha estat especialment a nivell plàstic.

Ha treballat el dibuix, la pintura, l’escultura, la ceràmica, el gravat, els cartells i altres disciplines artístiques, i malgrat l’abundància “instrumental” o de suports utilitzats,la seva obra és plena de coherència en el seu contingut.

Ha sabut com ningú i de manera excepcional i completa recollir, recrear, reinventar i desenvolupar l’imaginari popular andorrà des de la tradició fins a fer-lo present i integrar-lo novament amb “normalitat” dins l’Andorra d’avui.

De visionari integral i pinzell de l’imaginari s’ha tractat a Bosch, d’investigador del renaixement alemany amb el seu diàleg entre allò real i d’irreal a Durer, de cronista de la vida flamenca transfigurant-ne la realitat a Bruegel i de fronterer entre allò real i allò imaginat a Goya.

En Sergi Mas n’és el seu equivalent a Andorra. La seva principal producció com a normalitzador plàstic es sense cap mena de dubte l’haver estat el configurador de l’imaginari andorrà. I ens sorprendrem el dia que s’estudiï i ordeni tota la iconografia per ell creada.

Però com a normalitzador plàstic ha estat a més mestre introductor de l’ofici per a algunes generacions i ho ha fet no només amb els seus consells i el seu saber teòric sinó també i sobretot amb la seva praxis dibuixadora, escultòrica, pictòrica, ceramista, gravadora i dissenyadora a nivell gràfic de cartells, tires de còmic, segells, logos i altres que desconeixem.

Els cartells de Sergi Mas han contribuït també a ser revulsiu social i expressió estètica dins la societat encara que marginal, en el seu intent de fer prendre consciència de la pèrdua de la cultura tradicional i de la necessitat de la cultura en una societat excessivament preocupada per l’enriquiment material.

L’obra aplegada en l’exposició de 1957-2007, Gravats i Cartells que fins al 21 de febrer es pot admirar al Col·legi d’Arquitectes d’Andorra, ens permet fer un tast més de Sergi Mas i espero que podrem acabar de trobar tot el gust, que desitgem, quan aparegui la resta d’obra pendent de reproduir i estudiar.