dissabte, 22 de març de 2008

Els trasllats d'edificabilitat en el planejament urbanístic (arti-155.doc)


Una millor ordenació urbanística passa, certament, per trobar i posar a l’abast els instruments urbanístics adequats que permetin, tot respectant el marc legal general establert, optimitzar l’aprofitament dels recursos públics i privats, prioritzant l’interès general per sobre del particular, i intentant, sempre que sigui possible, la concertació d’ambdós interessos.

La Llei general d’ordenació del territori i urbanisme, si bé ha establert un nou marc legal necessari per a l’ordenació del creixement, tant a nivell territorial com urbà, no ha entrat en el detall de la seva instrumentació, d’un costat perquè no li correspon donat que tant la llei del Consell General com els reglaments i les directrius del Govern han de definir un marc d’actuació general i en cap cas concret, i segon per respecte de les competències en urbanisme atribuïdes als Comuns.

Prova d’això n’és que no només no preveuen els instruments concrets més adequats per a facilitar l’acció ordenadora a nivell urbanístic dels Comuns, sinó que fins i tot l’han dificultada, per altres raons que les urbanístiques, en privar als Comuns, usar del sòl públic comunal en les seves polítiques de sòl públic, en buidar aquest sòl de valor urbanístic.

Així, i resumint, ni el Consell General ni el Govern han determinat com es computa l’edificabilitat existent ni com es computa la nova, ni tampoc com es distribueix o localitza. Únicament han fixat que no es pot superar a la existent ni que durant els propers sis anys aquesta no es pot rebaixar a nivell de còmput global.

Per a poder assolir els objectius d’obtenció de sòl públic, de protecció del patrimoni cultural i altres establerts dins de cada Pla d’Ordenació i Urbanisme Parroquial, s’han contextualitzat, dins de cada territori, instruments diferents als previstos per la llei, bàsicament de cessió obligatòria màxima del 15% i l’expropiació. Entre els quals l’opció de cessió econòmica reconeguda a posteriori, les unitats discontínues, les cessions voluntàries, els trasllats d’edificabilitat, els convenis urbanístics, etc.

La major part d’aquestes figures no requereixen modificació de la llei com sí ha calgut per la cessió econòmica, perquè no la contradiuen, simplement la llei no n’ha fet menció explícita però sí implícita. I han estat els equips tècnics redactors dels POUP els que les han proposat, amb l’avís favorable dels juristes que han acompanyat la redacció dels plans parroquials, per donar resposta a les necessitats de poder actuar posades sobre la taula pels polítics.

L’article 33.3 de la LGOTU diu “...els comuns poden acceptar la cessió de béns immobles situats en una unitat d’actuació distinta...”.Si la cessió, a criteri dels Comuns, es pot realitzar en unitats d’actuació distintes a la pròpia, vol dir que la llei reconeix que l’edificabilitat derivada de l’aprofitament no realitzat en la unitat d’actuació que concentra la cessió pot ser traslladada cap a altres unitats d’actuació, i com a mínim cap a la que ha traslladat la cessió.

Ni la llei ni els reglaments o directrius no determinen que l’edificabilitat que es deriva de l’aprofitament de cada unitat no es pugui concentrar o moure en funció de les necessitats del planejament urbanístic fixat en els POUP o del planejament derivat que el desenvolupi.

Un trasllat d’edificabilitat no afecta ni altera l’aprofitament de les unitats d’actuació ja que aquest no es modifica i resta sempre el que s’ha fixat en el POUP. No es tracta doncs de traslladar aprofitaments sinó el fruit o part del fruit d’aquests. Els drets i deures d’una unitat van lligats a l’aprofitament i no a l’edificabilitat que finalment es realitzi en la mateixa. Si bé l’aprofitament sí va lligat a l’emplaçament físic de la unitat no així l’edificabilitat final que s’hi realitzi..

La possibilitat però de traslladar l’edificabilitat ha d’estar supeditada no al criteri dels particulars sinó a l’acceptació del Comú que, per a permetre-ho, en els casos no previstos, n’ha de considerar l’interès públic,
Si bé algun país veí té explícitament la figura del trasllat d’edificabilitat, a nivell local, aquesta figura també té sentit en el context andorrà i sobretot i particularment a rel de la introducció en la LGOTU de la Disposició transitòria primera que obliga els Comuns a mantenir en els POUP l’edificabilitat global durant els sis anys abans de la primera revisió.

El POUP d’Encamp, aprovat i publicat al BOPA, ha previst el trasllat d’edificabilitat a través de més de setanta mencions en diferents articles de la seva normativa la qual cosa li ha permès d’entrada reduir de prop d’un 2% l’edificabilitat global que ha passat a titularitat comunal i que li ha de permetre poder realitzar polítiques urbanístiques clares com les de protecció de tot el patrimoni cultural, aconseguir cessions de sòl obligatòries situades estratègicament i l’increment d’aquestes a través de cessions voluntàries, així com agilitzar i fer menys oneroses per a les administracions públiques afectacions a particulars per a noves infraestructures i equipaments de tot tipus, amb interès públic.

L’article 68.2 de les normes urbanístiques del POUP d’Encamp aprovat diu:”Es pot traslladar l’edificabilitat d’una parcel.la a una altra sense necessitat de revisar el POUP en els casos derivats de protecció del patrimoni cultural, patrimoni natural o d’impossibilitat física d’execució d’aquesta o en els casos justificats per una millor ordenació general i optimització dels recursos i l’interès públic,Ja es tracti de trasllats parcials o totals. En els casos previstos, no cal fer l’aprovació prèvia de trasllat d’edificabilitat o modificació del POUP, i sí en la resta de casos.”

El POUP d’Escaldes-Engordany també ho preveu almenys per protecció del patrimoni ciultural en l’article 208.4b/4c de les seves normes urbanístiques.

Per a fer urbanisme i ordenar el creixement no n’hi ha prou amb objectius i voluntats polítiques, calen també instruments al servei de l’interès públic.

La possibilitat de traslladar edificabilitat és competència exclusiva dels Comuns i per tant la seva utilització, si bé ha d’estar emmarcada en la normativa del POUP respectiu, no ha de suposar en el cas no previst i que es vulgui fer, una revisió del POUP sinó simplement una modificació del pla corresponent.

Antoni POL i SOLÉ, arquitecte
















dilluns, 17 de març de 2008

Òscar Ribas i Reig. Un intel.lectual polític (arti-154.doc)


El premi Àgora Cultural 2007, atorgat a Òscar RIBAS i REIG, ho ha estat per la seva trajectòria com a intel.lectual dins dels àmbits de la divulgació i creació del pensament així com en el de l’acció política, per tal de fer possible l’Andorra del futur.
Si bé els èxits més destacats de la seva acció política tenen a veure amb l’aprovació de la Constitució del 14 de març del 1993 i amb l’entrada d’Andorra a l’ONU el 28 de juliol del 1993, els seus “fracassos” com a polític, sobretot, a rel de les seves dimissions com a cap de Govern el 1984 i el 1994, foren certament degudes a circumstàncies polítiques ja conegudes, però també degudes a la seva faceta d’intel.lectual polític és a dir com a divulgador i creador de pensament polític, més enllà de l’estricta acció política d’allò que s’entén, tot curt, com a política (l’art d’allò possible).
La Constitució de 1993, però sobretot el reconeixement internacional amb l’ingrés d’Andorra a l’ONU, constitueixen un element clau a nivell cultural per a la societat andorrana, d’un costat permeten poder continuar desenvolupant l’andorranitat, amb totes les limitacions conceptuals que es vulgui en el món actual, globalitzat, però també amb les noves oportunitats que possibilita el reconeixement internacional per a la societat andorrana de tenir la seva pròpia visió del món, no com a entelèquia o curiositat anacrònica i històrica, sinó per al bé i progrés dels seus ciutadans, que poden disposar en aquesta nova etapa, de més llibertat, que mai abans havien pogut tenir, per a decidir sobre el seu futur. Sobre aquesta qüestió, l’any 2003, escrivia Òscar RIBAS: “La problemàtica plantejada per la UE i l’OCDE, el tema de la doble nacionalitat i el de la identitat són el tres punts bàsics que, al meu entendre, haurien de tenir un pes específic important dins la política nacional. Del seu bon desenllaç depèn que l’Estat Andorrà no es buidi escalonadament de contingut, a mitjà o llarg termini (...). Aquestes són preguntes, entre d’altres, que ens plantegem els pocs o molts ciutadans que considerem la sobirania el primer valor a defensar per tal de garantir la continuïtat de l’Estat”.
D’un altre costat, amb el discurs fet a l’ONU Andorra es posiciona clarament i conscientment, exposant la seva voluntat per liderar davant del món el seu compromís amb la catalanitat, és a dir la llengua i la cultura en català.
Amb aquests dos fets però no n’hi ha prou. Als objectius, per bons que siguin, se’ls ha de donar sentit i omplir de contingut.
És tota la societat andorrana que ha estat cridada a ser partícip d’aquests reptes i alhora responsabilitats.
L’obra del pensador polític s’ha donat tant en els “èxits” com en els “fracassos”. I si ja hem citat els primers ens cal senyalar els segons: l’encaix d’Andorra a la Unió Europea, la diversificació econòmica, la sobirania, la fiscalitat, la identitat, la doble nacionalitat, la integració, la cooperació transfronterera, el consens polític, la sostenibilitat, l’estabilitat del funcionariat tècnic, una ràdio i televisió públiques independents i de qualitat, la llengua, la globalització, ...
Tots aquests aspectes es troben al corredor dels temes pendents i esperen tenir un enfoc i desenllaç satisfactori.
De tots ells i d’altres n’ha reflexionat i continua reflexionant Òscar RIBAS i REIG, un intel.lectual que ha intentat ser també polític. Si bé l’acció del polític ja ha passat a la història, l’acció de l’intel.lectual resta vigent en el temps a través de la història encara per escriure.

Antoni POL i SOLÉ
















dimecres, 5 de març de 2008

La Trona (sac-413.doc)


Els premis Àgora Cultural 2007 han estat lliurats a Òscar Ribas i Reig com a intel.lectual dins de l’àmbit del pensament i l’acció política i a l’Editorial Casal i Vall per la seva trajectòria emprenedora entre 1956 i 1988 dins del món de l’edició professional de llibres amb 235 títols propis entre els quals la Bíblia i la Col.lecció Monumenta Andorrana amb 7 volums, en català, i la impressió de més de 1000 títols en els seus Tallers Gràfics per a altres editorials en castellà, francès, així com en català, entre els quals el Diccionari general de la llengua catalana (edicions 3ª, 4ª i 5ª).

La magnífica exposició Tardor d’escultura amb l’obra presentada per 10 artistes d’Andorra al CAEE, i els premis del 9è i 10è concurs de poesia de la Biblioteca Pública de Govern, així com un tast de l’obra del poeta Manel Gibert i la ressenya d’una nova entitat cultural L’ARCA, conformen el 9è número que teniu entre les mans, amb el desig que us motivi.

dilluns, 3 de març de 2008

Lluny de l'equilibri (arti-153.doc)

Un dels atributs o trets característics d’Andorra, des de sempre, ha estat el mantenir un cert equilibri entre les relacions mantingudes a nord i a sud del seu territori, tot preservant alhora una diferenciació respecte a ambdós costats per afirmar una pròpia identitat.

La voluntat d’equilibri no ha estat només per atendre una relació simbòlica amb els Coprínceps, sinó i també , primer, per engrandir aquesta necessària diferenciació, ja que la resta de territoris pirinencs en ser d’un costat o de l’altre no es poden assemblar amb Andorra en aquest sentit, i segon, fonamentalment , per la defensa d’uns interessos econòmics bàsics i necessaris per al desenvolupament del país.

És aquest aspecte econòmic que cal ressaltar per la pèrdua de l’equilibri actual. Luxe que no ens podem permetre.

França és el nostre primer nord, dins l’hemisferi nord en que ens trobem, i ha estat, és i continuarà sent encara per molts anys un dels millors referents econòmics entre altres, al qual convergir en tota una sèrie d’aspectes.

La nostra posició, de nord dins la península ibèrica, ens ha de motivar a ocupar una plaça amb nom propi dins d’aquesta àrea.

La nostra situació institucional ens permet tenir unes relacions privilegiades amb França que avui per avui sembla que no estan prou ben aprofitades. I no es tracta de tenir privilegis sinó d’aprofitar relacions privilegiades com han sabut fer, al llarg de la nostra història, nombrosos dirigents andorrans, amb menys mitjans i més dificultats empassant-se igualment quan ha calgut orgulls i immodèsties.

Cada país aprofita les seves relacions privilegiades amb els altres o és el que s’acostuma a esperar que facin els dirigents polítics, i per tant també els nostres.

L’andorranitat està constituïda d’arrel per una situació d’equilibri que ens cal tenir present, sobretot en moments d’incertesa.

L’evolució dels índex de preus al consum en els darrers anys ens marca una tendència clara.

L’ IPC acumulat dels darrers 10 anys ens deixa amb un increment de preus aproximat per Andorra d’un 35,79%, per Espanya d’un 39,09% i per França d’un 23,68%.

Però si fem la comparació dels darrers 5 anys ens deixa amb un increment de preus aproximat per Andorra d’un 17,38%, per Espanya d’un 17,35% i per França d’un 10,93%. Andorra es posa al davant mentre França redueix la distància respecte a Espanya i l’ augmenta respecte a Andorra.

Al llarg d’aquests darrers 10 anys Andorra en 6 vegades ha tingut la inflació més alta i Espanya els altres 4 anys.

L’ interval de variació de l’ IPC més alt i més baix en aquests 10 anys a França ha estat del 2,4%, sent-ne el promig del 1,73%. A Espanya la variació ha estat del 2,8% i el promig del 3,09%. A Andorra la variació ha estat del 2,7% i el promig del 3,11%.

La primera conclusió és que a Andorra els consumidors i els agents privats i públics comprem més malament que a Espanya però molt pitjor que a França. No sabem comprar?.

N’ haurem d’aprendre doncs, si volem ser més eficients i sostenibles econòmicament. Tot i la globalització de l’economia de mercat hi ha claríssimes diferències.

El pes del sector energètic ha estat important i els models energètics de cada país deuen marcar potser les diferències.

Seria bo conèixer, més en detall, on fallem. L’escala del país potser influeix, però no seria possible, a més de desitjar-lo, que ens assembléssim més als resultats de l’ IPC a França que no pas a Espanya?.

La diferència de valor de producte importat per França o Espanya tindria els seus efectes?. No necessàriament ja que l’any 1998 un 30,4% del valor total fou importat de França i un 42,2% d’ Espanya amb uns IPC de 1,62 per Andorra, 1,40 per Espanya i un 0,20 per França, mentre que l’any 2006 el percentatge d’allò importat de França ha estat del 21,2% del total (s’ha multiplicat per 6 l’equivalent del 1998) i el valor d’allò importat d’ Espanya ha estat del 56,7% del total (s’ha multiplicat per 11,8 l’augment del 1998), amb uns IPC del 3,20 a Andorra, 2,70 a Espanya i 1,50 a França.

Segur que en algun moment del procés no fem bé les coses. Cal doncs que revisem els passos i des de dalt. I veure si les condicions polítiques poden millorar en part les condicions econòmiques generals desfavorables del mercat.

I aplicar polítiques econòmiques que gestionin millor les “coses de la terra” o aprendre o copiar si cal del model francès, ja que tot millorant l’equilibri potser millorarem també l’economia.







Antoni POL i SOLÉ