Per l’expectació suscitada, per les noves argumentacions aparegudes i pel propi interès de fons, continuo.
La controvèrsia sobre els topònims; que no hauria d’haver-se sostret mai del terreny especulatiu, científic i per tant no barrejar-la amb res, ni amb l’ús de la llengua, sobretot quan s’ha fet per desqualificar “el grau de cultura i la sensibilitat de la seva gent” o bé l’oficialitat dels topònims va enriquint-se amb nous matisos i aclaracions.
En aquest sentit vull precisar, ara, perquè en el seu moment vaig adjectivar de gratuït, desafortunat i improcedent el text origen de la controvèrsia.
La gratuïtat perquè no s’aportava cap argument científic específic, nou, ni de collita pròpia.
La inoportunitat perquè voler catalanitzar allò que ja és català i que per a bona part d’andorrans és una mostra d’andorranitat no aconsegueix sinó l’efecte contrari de distanciar i provocar al·lèrgia enloc de sintonia entre dues fragàncies que estan indissociablement unides en les seves essències. La improcedència en, per convèncer, desautoritzar l’obra Geografia i diccionari geogràfic de les Valls d’Andorra i el nomenclàtor oficial del país, i utilitzar només un criteri en la selecció, el de l’etimologia, en el cas andorrà. Mentre que en altres casos sigui possible acceptar “formes morfològiques assentades per particularitat dialectal o per evolució lingüística”.
Igualment és oportú precisar què entén, el diccionari per filologia: ciència que estudia la llengua en totes les seves manifestacions, i què per lingüística: ciència que estudia el llenguatge humà.
Crec així que la controvèrsia es troba en un nivell filològic i no lingüístic.
Sustentar en part la crítica als meus comentaris filològics en el fet que sóc arquitecte i no en elles mateixes no té res de científic.
Si resulta que a Catalunya i Mallorca la fixació dels topònims (noms de lloc) i antropònims (noms de persona) i altres noms genèrics, s’ha fet en uns casos segons l’etimologia del llatí clàssic, en altres segons l’etimologia del llatí vulgar, en altres ajustant-se la solució adaptada a la llengua parlada local, en altres a la distinció de localitats homònimes i en altres acostant el nom oficial a la denominació i significació popular, tot indica que com a mínim hi ha cinc aspectes a tenir en compte a l’hora de la justificació final del nom i no només l’arrel etimològica. I així ho hauríem de fer també nosaltres. Resulta sorprenent que, a Andorra, algun corrector de català i algun servei de Govern utilitzin públicament altres formes no acceptades oficialment, per considerar-les incorrectes etimològicament sense haver estat feta, prèviament, l’oportuna i corresponent revisió.
Ni les incontinències verbals ni els malabarismes retòrics, ni les xerrameques cultes, ni els somriures, ni les asèpsies filològiques volgudes lingüístiques permeses per una manera de ser tolerant dels andorrans ens han de fer perdre de vista que el sumar enlloc de restar no ha de fer-se sempre des de la renúncia a les nostres especificitats sinó també des del degut respecte a les formes pròpies existents, què òbviament primer cal fer l’esforç de conèixer i segon d’utilitzar, si estimem i ens volem reconèixer en aquesta terra.
I en el cas d’Andorra a més de les 5 consideracions genèriques que es tenen presents en la selecció de la toponímia i l’antroponímia en terres catalanoparlants, hi ha un fet diferencial, i una identitat nacional a preservar. Hi ha una sensibilitat i una fragància pròpies.
I hem de ser exigents amb les paraules perquè l’andorranitat està feta, al llarg de la història, precisament de textos, escrits i paraules també ...
Perquè encara que siguem un estat de dret nou som un estat de fet vell, que es mereix ser respectat, i no només des de fora, sinó i molt més, des de dins.
Antoni POL
