dilluns, 28 de gener de 2008

Sergi Mas, normalitzador plàstic [arti-147]

La vida, si atentament ens deixem, ens condueix sàviament cap a situacions i fets que ens permeten desenvolupar, no potser allò que “voldríem” sinó allò pel que estem dotats, i obtenir resultats sorprenents que mai ens hauríem imaginat i al revés.

En Sergi Mas és un activista cultural plàstic amagat d’artesà que encarna la renaixença i l’inici de l’època moderna per Andorra.

Va saber fugir d’un espai i temps cultural d’una terra cremada, on no tenia lloc per a desenvolupar-se i dirigir els seus passos, a un altre espai i temps on poder fer créixer les seves aptituds en un entorn que, aquest sí, el necessitava.

En aquest viatge a Itaca en que ens trobem cadascú de nosaltres, individualment, estem convidats a ajustar el nostre propi espai-temps, que portem a dins, amb l’espai-temps que ens envolta, a través del nostre únic i exclusiu trajecte vital.

Andorra, i molts de nosaltres, hem tingut la sort de creuar-nos en el trajecte de Sergi Mas.

Com un andorrà més s’ha identificat en la necessitat de fer realitat la transició de la vella a la nova Andorra, però intentant salvar els fils conductors que facin perviure els valors essencials d’aquella “arcàdia feliç”, que ha existit i continuarà existint mentre hi hagi humanitat amb totes les seves contradiccions i que hem de continuar sabent reinventar diàriament.

Menairó constant i incansable ha treballat cinquanta anys seguits fent possible que una nova andorranitat, la d’avui i la de demà siguin possibles, a partir però del seu enllaç amb l’andorranitat tradicional, estroncada per una centúria d’abandonament i trencament de la continuïtat necessària en el seu desenvolupament i que havia comportat la pèrdua dels seus referents.

En paraules de la Lídia Armengol del 1976 “Els andorrans som, en certa manera, orfes d’un passat llunyà, i adoptats per un passat recent.”.

En Sergi Mas ha estat un normalitzador de la cultura popular a nivell general, només cal recordar els seus treballs recollint llegendes i recreant històries populars, o bé els seus treballs sobre mobles, ceràmica i altres però en concret ho ha estat especialment a nivell plàstic.

Ha treballat el dibuix, la pintura, l’escultura, la ceràmica, el gravat, els cartells i altres disciplines artístiques, i malgrat l’abundància “instrumental” o de suports utilitzats,la seva obra és plena de coherència en el seu contingut.

Ha sabut com ningú i de manera excepcional i completa recollir, recrear, reinventar i desenvolupar l’imaginari popular andorrà des de la tradició fins a fer-lo present i integrar-lo novament amb “normalitat” dins l’Andorra d’avui.

Ha sabut salvar de l’oblit, de l’abandó i de la desaparició tota una iconografia d’una societat antiga i fer-la viva i donar-li sentit i emmarcar-la en l’ús diari i corrent de la societat andorrana actual.

I si mirem amb detall li ha donat ales per a no només preservar-la sinó també per poder fer-ne ús en la seva projecció al futur. Les seves recuperacions del bestiari, de dimonis, els seus paisatges, els personatges i altres detalls, fan que ens calgui a tots tornar a mirar i revisar, en profunditat, l’obra de Sergi Mas. Tota la seva obra de temàtica tradicional està projectada al futur, aquesta altra Andorra que ens presenta com a tradicional quan no és descaradament irònica és onírica, i ens ofereix les imatges de somni necessàries per a poder construir les bases de la nostra nova realitat sobre un imaginari que materialitza als actors que ens han precedit en l’escenari territorial andorrà.

Però a més d’aquesta feina d’enllaç entre l’Andorra del passat i l’Andorra del futur, en Sergi Mas ha assumit un paper de clandestí i ha volgut recuperar, com qui no fa res, parts de la història no viscuda pel país a nivell cultural en les arts plàstiques.




La seva formació i el context artístic que va viure el prepararen, l’influenciaren i conscienciaren per poder asumir la feina de normalitzador i recuperador plàstic en un entorn però que no li ho va permetre.

De visionari integral i pinzell de l’imaginari s’ha tractat a Bosch, d’investigador del renaixement alemany amb el seu diàleg entre allò real i d’irreal a Durer, de cronista de la vida flamenca transfigurant-ne la realitat a Bruegel i de fronterer entre allò real i allò imaginat a Goya.

Tots ells son clau en la historia de l’art del seu país i han transcendit en el temps.

En Sergi Mas n’és el seu equivalent a Andorra. La seva principal producció com a normalitzador plàstic es sense cap mena de dubte l’haver estat el configurador de l’imaginari andorrà. I ens sorprendrem el dia que s’estudiï i ordeni tota la iconografia per ell creada.

Però com a normalitzador plàstic ha estat a més mestre introductor de l’ofici per a algunes generacions i ho ha fet no només amb els seus consells i el seu saber teòric sinó també i sobretot amb la seva praxis dibuixadora, escultòrica, pictòrica, ceramista, gravadora i dissenyadora a nivell gràfic de cartells, tires de còmic, segells, logos i altres que desconeixem.

Els cartells de Sergi Mas participen també de les quatre grans funcions assumides pel cartellisme
( segons Jordi Carulla ) al segle xx, i d’aquí segurament el seu interès en aquest camp.

- La popularització de l’art.
- La democratització de la societat.
- El desenvolupament de la societat de consum.
- La incorporació de la cultura de l’oci a la vida diària.

La primera funció ha estat general en la trajectòria de Sergi Mas, vegi’s sinó els seus esforços en la recuperació de la cultura popular i en la seva divulgació ( llegendes, dibuixos, llibres, segells...) d’un costat i de l’altre, la seva trajectòria i generositat com a mestre i la seva col.laboració i implicació en la societat andorrana.

La segona funció és explícitament present en la consciència de l’artista.
Només cal llegir el darrer paràgraf del seu escrit introductori de la present publicació quan diu: ” El gravat és segurament l’art més democràtic que hi ha...”. I d’aquí si mirem la seva enorme producció de gravats només podrem concloure en el seu immens desig democratitzador de la societat, a través també dels cartells.

La tercera funció ha estat significada des de l’excepció , pel que fa a Sergi Mas, ja que tota la seva producció (almenys la reproduïda ) és de tipus cultural i per tant no és la més significativa dins la societat de consum que coneixem i a la qual ens referim.

Finalment la quarta funció és implícita en tota l’obra de Sergi Mas en tant que creador i productor cultural.

Els cartells de Sergi Mas han contribuït també a ser revulsiu social i expressió estètica dins la societat encara que marginal, en el seu intent de fer prendre consciència de la pèrdua de la cultura tradicional i de la necessitat de la cultura en una societat excessivament preocupada per l’enriquiment material.

Els seus cartells són narració iconogràfica de la nostra cultura.

Com a mitjà, situat al carrer el cartell ha estat un medi de comunicació massiu que ha donat a conèixer missatges però també ha fet conèixer i fer popular als seus missatgers.

L’obra aplegada en aquesta publicació ens permet fer un tast més de Sergi Mas i espero que podrem acabar de trobar tot el gust, que alguns esperem i desitgem, quan aparegui la resta d’obra pendent de reproduir i estudiar.

dimarts, 22 de gener de 2008

2.225 anys des dels ANDOSINS [art-149]

Enguany es pot commemorar els dos mil dos-cents vint-i-cinc anys d’ençà l’existència, comprovada històricament, d’un poble pirinenc “que s’estenia al nord per totes les conques altes tributàries del Segre i al sud fins al Prepirineu” (veure YÀNEZ pàg. 75 de la Història d’Andorra 2006, Edicions 62), anomenat “andosinoi” per l’historiador grec POLIBI en relatar el pas d’ANNÍBAL pel Pirineu en la segona guerra púnica entre els cartaginesos i els romans entre els anys 219 – 206 a.C i concretament el pas per la vall del Segre cap a la península itàlica durant l’any 218 a.C.

Aquests “andosins” han estat identificats com els antics habitants de les valls d’Andorra (PONS 1994 i RICO 1997).

POLIBI en la seva història, traduïda al català per ARAMON i publicada per la FUNDACIÓ BERNAT METGE el 1930, ens relata en l’apartat XXXV del llibre 3: “(1) Després d’haver dut a terme els esmentats preparatius durant l’hivernada i garantit així la seguretat de l’Àfrica i d’Espanya, en ésser el dia fixat, avançà, amb noranta mil soldats d’infanteria i uns dotze mil de cavalleria. Passà el riu Ebre i sotmeté les tribus dels ilergetes, bargusis, erenosis i andosins fins als Pirineus. (2) Havent-los reduït tots, i preses algunes ciutats per assalt, amb més rapidesa àdhuc que no esperava, però també amb lluites més nombroses i fortes i gran pèrdua d’homes, deixà Hannó al comandament de tot el país deçà del riu i amo absolut dels bargusis – car en desconfiava, sobretot per llur bona amistat amb els romans.”.

Deixant al marge el perquè els andosins varen fer front als cartaginesos, si per aliances i compromís amb els romans o per simple defensa de la seva llibertat com a poble, aquesta és la primera cita escrita que ens determina l’existència d’uns habitants a les nostres valls (i més enllà) amb una estructura o societat que els identifica com a poble.

Poder commemorar o recordar una efemèrides des del punt de vista social i com a col.lectiu és tant o més important que fer-ho des dels nivells institucional, econòmic o cultural.

L’existència dels andosins fa 2.225 anys en aquestes contrades posa de relleu cinc aspectes que vull ressaltar.

El primer, la seva pròpia existència que dóna sentit a que avui els andorrans, i tots els que han decidit viure en aquest territori andorrà, vulguin continuar guardant diferències respecte a altres pobles del seu entorn, no per ser més diferents sinó per aportar la seva pròpia visió del món. Un món necessitat de pluralitat, encara que sigui petita.

El segon, és que amb els nostres veïns ens relliga no només l’interès d’un futur comú globalitzat, o el present, d’intercanvi econòmic i social, sinó també el passat amb una profunda història comuna que hi és de fons i no ha deixat mai de ser-hi.

El tercer, que potser aquest ha estat, sinó el darrer, un dels darrers esdeveniments bèl·lics importants assumits per la societat que ha viscut des de fa milers d’anys en el territori andorrà, confirmant que l’opció pacifista o de no implicació o de neutralitat, usant terminologia històrica, no és incompatible amb la independència o preservació de la llibertat sinó tot el contrari.

El quart, és el desconeixement històric que tenim d’aquest poble, que ens dóna identitat, i dels pocs esforços que estem fent per corregir aquest greuge envers la nostra història. Només una pàgina de les 446 que té el magnífic volum de la darrera Història d’Andorra del 2006 hi és dedicada.

El cinquè, és sense cap mena dubte l’excusa, que ens permet aquesta commemoració de poder parlar sobre la societat andorrana actual, des de tots els punts de vista. Així ho ha entès i cal felicitar a la SOCIETAT ANDORRANA DE CIÈNCIES en haver escollit aquesta efemèride com la genèrica de l’any 2008 per al seu cicle de conferències. I en lògica conseqüència, ha escollit com a tema de la 21a diada andorrana a la universitat catalana d’estiu, per l’agost del 2008, “l’andorranitat”.
I com a tema de les 14es jornades de la SAC pel novembre del 2008, “els valors de la societat andorrana”.

Repensar-nos com a societat, plural i oberta al món però amb identitat pròpia, és el repte que ens planteja commemorar els 2.225 anys de l’existència, com a mínim, d’un poble que ens ha precedit conegut amb el nom d’andosins.

dilluns, 21 de gener de 2008

Sergi Mas, normalitzador plàstic [arti-150]

En Sergi Mas és un activista cultural plàstic amagat d’artesà que encarna la renaixença i l’inici de l’època moderna per Andorra.

Va saber fugir d’un espai i temps cultural d’una terra cremada, on no tenia lloc per a desenvolupar-se i dirigir els seus passos, a un altre espai i temps on poder fer créixer les seves aptituds en un entorn que, aquest sí, el necessitava.

Menairó constant i incansable ha treballat cinquanta anys seguits fent possible que una nova andorranitat, la d’avui i la de demà siguin possibles, a partir però del seu enllaç amb l’andorranitat tradicional, estroncada per una centúria d’abandonament i trencament de la continuïtat necessària en el seu desenvolupament i que havia comportat la pèrdua dels seus referents.

En Sergi Mas ha estat un normalitzador de la cultura popular a nivell general, només cal recordar els seus treballs recollint llegendes i recreant històries populars, o bé els seus treballs sobre mobles, ceràmica i altres però en concret ho ha estat especialment a nivell plàstic.

Ha treballat el dibuix, la pintura, l’escultura, la ceràmica, el gravat, els cartells i altres disciplines artístiques, i malgrat l’abundància “instrumental” o de suports utilitzats,la seva obra és plena de coherència en el seu contingut.

Ha sabut com ningú i de manera excepcional i completa recollir, recrear, reinventar i desenvolupar l’imaginari popular andorrà des de la tradició fins a fer-lo present i integrar-lo novament amb “normalitat” dins l’Andorra d’avui.

De visionari integral i pinzell de l’imaginari s’ha tractat a Bosch, d’investigador del renaixement alemany amb el seu diàleg entre allò real i d’irreal a Durer, de cronista de la vida flamenca transfigurant-ne la realitat a Bruegel i de fronterer entre allò real i allò imaginat a Goya.

En Sergi Mas n’és el seu equivalent a Andorra. La seva principal producció com a normalitzador plàstic es sense cap mena de dubte l’haver estat el configurador de l’imaginari andorrà. I ens sorprendrem el dia que s’estudiï i ordeni tota la iconografia per ell creada.

Però com a normalitzador plàstic ha estat a més mestre introductor de l’ofici per a algunes generacions i ho ha fet no només amb els seus consells i el seu saber teòric sinó també i sobretot amb la seva praxis dibuixadora, escultòrica, pictòrica, ceramista, gravadora i dissenyadora a nivell gràfic de cartells, tires de còmic, segells, logos i altres que desconeixem.

Els cartells de Sergi Mas han contribuït també a ser revulsiu social i expressió estètica dins la societat encara que marginal, en el seu intent de fer prendre consciència de la pèrdua de la cultura tradicional i de la necessitat de la cultura en una societat excessivament preocupada per l’enriquiment material.

L’obra aplegada en l’exposició de 1957-2007, Gravats i Cartells que fins al 21 de febrer es pot admirar al Col·legi d’Arquitectes d’Andorra, ens permet fer un tast més de Sergi Mas i espero que podrem acabar de trobar tot el gust, que desitgem, quan aparegui la resta d’obra pendent de reproduir i estudiar.