dimarts, 29 de juny de 2004

De la discrepància a l'entesa (arti-116.doc)


Per tancar la polèmica i els mals entesos amb l’Àlvar Valls, que en el seu “ull distret” del 21/6/2004 m’atribueix dites que no m’imaginava haver dit ni sostinc (vegi’s el meu article del 20//6/2004) he de precisar el següent:

1. No defenso formes ortogràfiques incorrectes de noms de lloc i de persona sinó que defenso el dret de l’ús de formes locals pròpies per a designar noms de llocs i de persones que han tingut, per raons dialectals, una manera de dir-se i d’escriure’s diferents a la que es pot desprendre de la seva justificació etimològica.

2. No estic en contra de la lingüística, sinó tot el contrari i la ciència ha de fer el seu treball. Però una llengua no la fa, ni l’ha fet mai la ciència. Aquesta explica el fenomen, no la crea, la recull, la sintetitza, l’entén, l’explica, i l’estructura ...
I la ciència, amic Àlvar si una cosa no és, és ser exacta, ni estàtica ni molt menys dogmàtica.
Precisament els principis de la ciència es fonamenten en la discrepància, en posar en dubte els model que alguns voldrien eterns.
Fins i tot les “lleis generals” que s’utilitzen per a justificar el fonament de les estructures que sustenten els models teòrics que necessitem per entendre’ns estan limitades per excepcions, perquè no són, ni poden ser mai absolutes i certes, en estar condemnades a ser superades, en disposar de més coneixements.

3. No menystinc ni la persona ni el treball de Joan Coromines ni la seva qualitat científica, ni em poso en si és andorrà o no, simplement dic que no és correcta la seva utilització i que no necessàriament en l’ús de la llengua han de primar les tesis dels lingüistes per sobre els usos establerts per tradició de la gent en utilitzar-les. I sobretot això em sembla més justificat quan en aquesta imposició es porta la pèrdua de diferències locals que en el nostre cas constitueixen signes d’identitat per petita i pobra que sigui o insignificant i incorrecta que pugui semblar.

4. No sóc jo qui em passo a lingüista amic Àlvar. Simplement discrepo precisament que algú, que no és lingüista, utilitzi la ciència per imposar els seus criteris sobre l’ús de la llengua sense tenir en compte les variants que s’han produït a Andorra.

5. Quan dius que “En català, és d’aplicació el principi que els topònims i els antropònims s’escriuen segons l’etimologia” t’he de recordar que en el projecte de llei dels noms oficials dels municipis de Catalunya es va tenir en compte entre d’altres aspectes, d’introduir canvis per distingir localitats homònimes i l’acostar el nom oficial a la denominació popular. I a les Illes Balears es va recomanar que el nom oficial dels nuclis de població o altres topònims, majors o menors, s’ajustessin a la solució adaptada per la llengua parlada local (entre altres per l’ús de l’article salat “es” i “sa” enlloc de “el” i “la”). ( Vegi’s volum XIX de la Biblioteca filològica de l’Institut d’Estudis Catalans de 1990).

6. Si defenso el “Cerni” d’Andorra i del Pirineu enlloc del Sadurní de la Catalunya Central o el Saturnino de més avall és perquè em plau per tradició, estètica i per identitat.
Per justificar la utilització de la C enlloc de la S de l’original em remeto al cas similar i relatiu a la paraula “Gener”.
Curiosament en francès Janvier i en l’original llatí Januarius. Si el català ortogràfic que s’ha imposat ha deixat de costat l’original “Janer” i ha optat pel més popular “Gener” “contradient totes les lleis científiques” no veig perquè el cas de Cerni no pot ser tingut en consideració i ser respectat com a tal. (Veure conversa filològica 494 d’en Pompeu Fabra).
I que consti que no m’oposo a corregir ortografies incorrectes, quan sigui el cas, sinó que a més hem de fer un esforç per escriure millor. Però crec també que la catalanitat d’Andorra s’ha de buscar i potenciar des de l’andorranitat i no en la catalanització de paraules, grafies, parla, formes o costums, que ja són catalanes per sí mateixes. El cas andorrà, per la seva especificitat, necessita d’una catalanitat oberta i no tancada i això no compromet ni la unitat de las llengua ni altres aspectes comuns. Amb una complicitat intel.ligent com han entès i aplicat personatges com el mestre Fontbernat, l’Esteve Albert, en Manel Anglada i tants altres, podrem tirar endavant amb més força tots plegats.
El catalanisme a Andorra no té sentit. A Andorra s’ha de defensar l’andorranitat i, avui, més que mai. Per poder continuar sent, ni els uns ni els altres sinó nosaltres, com molt bé ha sintetitzat el Joan Massa i sobretot per poder ser universals, com també ha expressat magníficament l’Antoni Morell.

Antoni POL

dissabte, 19 de juny de 2004

“É pur, si muove” (sac-293.doc)


L’ull distret de l’Àlvar Valls sobre “Del Covil a Cegudet, via La Maçana” del dia 11/6/2004, considerant que una de les assignatures pendents del nostre país és la normalització i regularització cartogràfica dels topònims o noms del lloc, em fa pensar en la dita de Galileu quan el van obligar a negar el moviment de la Terra al voltant del Sol i reconèixer que era el Sol qui girava al voltant de la Terra.
Si la Terra i fins i tot el Sol es mouen, amic Àlvar, molt més les paraules, tot i que les puguem escriure, també se les enduu i deforma el vent.
Negar el principi evolutiu de la toponímia i afirmar que en el nostre cas és una qüestió del grau de cultura i de la sensibilitat de la gent em sembla una trivialització, sobretot si resulta que n’hi ha uns que si que tenen dret a evolucionar o fer evolucionar la llengua, els que la fixen i estableixen les normes i la doctrina des del centre o pal de paller o des de l’ortodòxia cultural i que, els altres, els perifèrics, els heterodoxos, els de frontera no ho puguin fer. Si es reconeixen drets als diferents parlars i a les formes dialectals, precisament on aquestes prenen més sentit és en la toponímia i en els noms propis, sobretot quan hi ha lligada una determinada identitat.
Parlar de “topònims oficials incorrectes” en el cas d’Andorra és no només gratuït i desafortunat sinó a més improcedent sobretot quan es posa en un plat de la balança la Geografia i Diccionari geogràfic de les Valls d’Andorra (fet per un ampli nombre de persones representatives i representants de la societat andorrana que coneixien el tema) i en l’altre un filòleg que per molta talla que tingui i tot el reconeixement científic que té, està allunyat de la realitat andorrana.
La seva utilització per posar-lo a la balança no és correcta. Ell no ho va fer.
La puresa de la llengua només es pot acceptar com a model teòric que mai s’ha de contraposar al fet real i inqüestionable de l’evolució que afecta tot i és per tot. I molt menys encara el dret dels pobles i de la seva gent a posar noms propis als llocs del seu entorn i a interpretar-los com creguin més convenient, perquè ningú inventa res, tots reinterpretem. I òbviament a grafiar-los com també considerem, no capriciosament, sinó més oportunament.
I aquesta reflexió esdevé ridícula quan surt de l’àmbit filològic, perquè si una cultura esdevé corsé és un mal senyal, perquè vol dir que ha perdut la capacitat i l’elasticitat de continuar acompanyant i conduint la producció cultural de la gent que identificava.
I en el cas andorrà, amic Àlvar, no només es tracta de ser més o menys cultes sinó de continuar sent andorrans i, sobretot, d’exercir-ne.




Antoni POL