dilluns, 18 de febrer de 2002

La complexitat dels processos de coneixement (sac-190.doc)


Segons Jordi Wagensberg hi ha tres formes fonamentals de coneixement: el científic, l’artístic i el revelat. I tot coneixement real és la superposició ponderada de totes tres formes.

El coneixement científic es basa però en el mètode científic el qual consta alhora de tres principis bàsics: l’objectivitat, és a dir, que l’acte d’observació no tingui el més lleuger efecte sobre allò observat; la intel.ligibilitat, segons el qual la matèria de coneixement es considera intel.ligible; i la dialèctica, on coneixement i experiència són confrontats constantment.

Per a fer possible la intel.ligibilitat es donen tres tipus de comprensió científica: la comprensió per la compressió, la comprensió per la causalitat i la comprensió per l’estructura.

En el primer cas un esdeveniment es pot comprendre si es pot comprimir a través de la reducció a un model o la fórmula o forma mínima amb la capacitat de reproduir l’experiment. O si també a través de la compressió es pot produir separació del total de l’esdeveniment en classes.

En el cas de la causalitat es considera que un esdeveniment és científicament comprensible quan se’n coneixen les causes o quan aquest és causa necessària d’un altre esdeveniment.

I finalment es considera que un objecte és comprensible d’acord amb la seva estructura quan la relació entre les parts que la fan compatible amb el tot està identificada.

No obstant aquestes possibilitats de coneixement científic poden ser insuficients front a esdeveniments amb major complexitat, on l’observador alteri allò observat, o no es puguin descompondre en parts que n’expliquin la globalitat o si no se’n poden identificar cadenes causa-efecte o sinó hi ha experiment ni model per a confrontar.

Wagensberg ens proposa que és necessari llavors el canvi de mètode per a poder conèixer.

El coneixement artístic accepta una única hipòtesi de treball: la comunicació de complexitats inintel.ligibles.

Però l’acte artístic pot existir com no.

Queda llavors finalment el mètode diví o revelat (des de Déu a la consciència de cadascú ...) segons el qual:
§ Si el subjecte no aconsegueix separar-se de l’objecte llavors, sigui, per principi, un subjecte per al qual tot és objectiu.
§ Si el subjecte té problemes d’inintel.ligibilitat llavors sigui, per principi, un subjecte per al qual tot és intel.ligible.
§ La coherència i la utilitat del mètode requereix que, també per principi, el subjecte existeixi, sigui únic i vulgui revelar-nos el seu coneixement.


Només el coneixement científic canvia per principi. El coneixement artístic pot canviar, però si és així, no és per principi. I el coneixement revelat, per principi, no canvia.

Per Wagensberg doncs tot coneixement es pot representar per un punt en un espai coordenat per tres dimensions: la científica, l’artística i la divina. Segons ell, la pràctica democràtica empeny el polític cap a l’eix de l’art (una imatge encarregada de comunicar una inintel.ligibilitat tendeix a substituir el debat científic) i la no pràctica democràtica ho fa cap allò que és diví (la veritat revelada legítima les dictadures).

Com podem evitar doncs la diversitat de percepcions que poden arribar a ser contradictòries a través del coneixement d’una única realitat si les possibilitats d’accés són diverses i admeten diferent combinatòria?

Es pot millorar els diversos processos d’accés al coneixement altres que el científic?

Podrem arribar a entendre els processos no intel.ligibles?


Antoni POL
President de la SAC