Un cop fets, aprovats i publicats els Plans d’Ordenació i Urbanisme Parroquial pot semblar que els Comuns ja han acabat la seva feina i que correspongui als particulars fer la seva.
Això no és així, com tampoc ho és pel Govern un cop el Consell General va aprovar la llei i aquell els reglaments i les directrius.
Aquests documents únicament fixen les regles de joc generals que han de ser precisades, instrumentalitzades i concretades i alhora, però, estableixen els objectius i les accions que cal dur a terme per a fer realitat la planificació prevista.
Si bé la Llei general d’ordenació del territori i urbanisme del 29/12/2000 diu que la iniciativa de l’activitat urbanística, pel que pertoca a la gestió del seu desenvolupament i l’execució, correspon de manera prioritària a la iniciativa privada i que la iniciativa pública té el caràcter de subsidiària, i es justifica per la inacció de la iniciativa privada davant de l’interès general (Article 15.1/3), la modificació de la llei el 21/6/2006 en matisa el text i hi afegeix que sense perjudici de l’exercici de les potestats i les facultats públiques que li dóna la llei en l’Article 4.
Efectivament els particulars han de dur a terme el desenvolupament que correspon a l’aprofitament privat, però les administracions públiques han d’assumir el desenvolupament que es preveu de l’interès públic o general propi i també el que faci factible el desenvolupament privat.
Al que s’ha fet fins ara, hi cal afegir per part de les administracions públiques un segon i decidit esforç de diligència i constància, precisió i intel·ligència perquè els objectius de planificació que s’han establert o es vagin definint puguin ser realitat en els propers anys i l’ordenació urbanística que necessita i es mereix el territori andorrà iniciï un procés d’assoliments progressius que facin optimitzar els recursos de que es disposa i puguin aportar la millora de la qualitat de vida i sostenibilitat en el creixement, que com a societat urbana moderna tots desitgem.
I si a més de saber trobar el nostre propi model de desenvolupament urbà es pot ser en algun aspecte exemplars, millor.
Altrament es serà model del que no s’ha de fer.
A part de la correcció dels errors detectats i de l’ajustament a la realitat del país de la llei, dels reglaments i de les directrius, així com de les normes urbanístiques, a nivell general queda pendent formular els instruments urbanístics necessaris i més adequats per poder dur a la pràctica la millor ordenació urbanística per a l’interès general.
I Govern ha de realitzar a part de tots els plans nacionals d’infraestructures viàries (a completar), de proteccions de riscos naturals, d’equipaments (educació, esport, sanejament, salut...), d’infraestructures (de gestió nacional de l’aigua, de previsió nacional energètica,...) la protecció del patrimoni cultural, la protecció del patrimoni natural, etc., i així evitar d’haver de recórrer als projectes d’interès nacional que van apareixent aïllats i sense una coherència general.
Als Comuns a part d’acabar el cadastre i fer els plans viaris respectius els correspon fer els projectes de noves infraestructures i serveis que permetin el desenvolupament privat, però també establir un programa d’actuació i la seva previsió pressupostària en un estudi econòmic i financer i realitzar els projectes especials d’equipaments previstos en el sòl de cessió obligatòria i elaborar i realitzar els programes de protecció dels nuclis tradicionals, i els programes de rehabilitació per tal de resoldre problemes d’aparcament, protecció de la neu, recuperació d’espais urbans (com els rius) embelliment i concretar en definitiva les seves polítiques urbanístiques i de sòl públic en tots els dominis de la seva competència (habitatge, serveis, activitats econòmiques...).
No afrontar-ho pot constituir, una vegada més, incrementar el dèficit crònic de planificació que el país arrossega històricament tant a nivell general com, i molt particularment, a nivell concret.
Cal superar l’etapa d’estudis i elaboració de lleis amb aplicacions parcials i passar a ser més eficients, ja no només en la planificació sinó i sobretot en el planejament derivat que ha de fer efectiva la planificació.
L’ordenació territorial i urbanística efectiva està en joc i no es pot deixar d’actuar per peresa o ignorància.
D’aquí a 6 anys caldrà tenir els deures fets d’aquesta primera fase i poder passar a la següent i després a la següent. El món i el nostre entorn ni s’aturen ni ens esperen.
Antoni POL i SOLÉ, arquitecte
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada