dimecres, 2 d’abril de 2008

Col.laboració a la revista Àgora Cultural núm. 10. (sacc-418.doc)


Pal, març del 2008


Una anècdota ordinària.

Al setembre del 2006 una empresa va adquirir la darrera fotografia d’una de les meves col·leccions que havia constituït i anat venent durant una quinzena d’anys: la imatge d’una església romànica proveïda d’un imponent mantell de neu. La col.lecció s’havia exhaurit.
Això rai, passada la tardor bé hauria de nevar de nou; llavors tindria l’oportunitat de tornar a fotografiar totes aquestes meravelles de l’arquitectura medieval que tenim disseminades per les nostres valls.
Durant aquells tres mesos vaig estudiar sistemàticament els recorreguts que em durien cap a les esglésies. Ja frisava per guarnir-me d’hivern i seguia atentament els càlculs dels meteoròlegs a fi i efecte d’esbrinar quan tindríem properament les condicions climàtiques “ideals”: una nevadeta d’almenys un o dos pams seguida d’un anticicló que durés quatre o cinc dies i amb una temperatura d’entre vuit i deu graus negatius. Hauria de recórrer uns set-cents quilòmetres, de banda a banda del país i tornar-hi tantes vegades com calgués.
Per tenir la certesa de no oblidar cap detall, a cada vegada que hi passava a prop, feia partícip de les meves cavil·lacions a la meva companya Nikon. Segons el calendari, entràrem a l’hivern i tres mesos més tard fou la primavera. La poca neu que havíem tingut se’n anà muntanya avall, tot deixant-me amb un projecte que de tan calent encara era a l’aigüera.


AL MEU PAÍS LA PLUJA (fragment)
Al meu país la pluja no sap ploure:
o plou poc o plou massa;
si plou poc és la sequera,
si plou massa és la catàstrofe.
Qui portarà la pluja a escola?
Qui li dirà com s’ha de ploure?
Al meu país la pluja no sap ploure.

No anirem mai més a escola.
Fora de parlar amb els de la teua edat
Res no vares aprendre a escola.
Ni el nom dels arbres del teu paisatge,
ni el nom de les flors que veies,
ni el nom dels ocells del teu món,
ni la teua pròpia llengua.
...
Raimon ( Del llibre:
D’ aquest viure insistent)
Segueix ...


Ha passat tot un any i el projecte continua “latent”; aquest és precisament el mot emprat antigament per designar la imatge, la imatge que existeix però no és visible, impressionada a la pel·lícula fotogràfica abans d’ésser revelada.
Què és doncs la fotografia? El robapà del pintor retratista? Un mitjà d’expressió? Una enganyifa? Una ciència exacta? Un art? Un passatemps? Una il·lusió?
M’atreveixo a testimoniar que la fotografia és allò que em permet viure en pau amb mi mateix.


Jordi Pantebre, fotògraf.

Cap comentari: