dimecres, 13 de juny del 2007

L'Institut d'Estudis Catalans i el seu futur (arti-133.doc)


Es bo, en complir 100 anys aturar-se i reflexionar sobre el que s’ha fet, però també i sobretot el que es vol fer i com fer-ho.

Això és el que ens mostra l’espléndida exposició que fins al 17 de juny podem gaudir al Santuari de Meritxell gràcies a la col.laboració de l’IEC, la Societat Andorrana de Ciències, el Ministeri del Portaveu, Cultura i Ensenyament Superior i el Comú de Canillo.

De cara a l’esdevenidor els dos eixos apuntats, de la continuïtat dels programes en curs i de noves fites així com de voluntat de servei a la societat, són necessaris però no suficients.

L’IEC encara no és prou conegut fora dels àmbits acadèmics, com reconeix el seu president Salvador Giner, i cal aconseguir de vulgaritzar el coneixement i saber perquè arribi de manera eficient i engrescadora a tota la societat dels països catalans.

Cal també que d’una manera o altra hi hagi una simbiosi i coordinació entre l’IEC i tots els diferents territoris de parla catalana, amb una representació o presència física d’aquest en els mateixos clara i eficaç, atenent a cadascuna de les especificitats territorials o nacionals.

L’IEC, en aquesta nova etapa, pot i ha de descentralitzar-se d’una manera decidida i reubicar la seva representativitat en diferents capitals, almenys una per estat en el qual es trobin territoris de cultura en català.

Andorra n’és un exemple clar i com a estat ha de poder tenir un encaix amb l’IEC particular que ens satisfaci mútuament.

L’IEC pot aportar a Andorra l’estructura inicial per a consolidar-se com a territori – estat estratègicament situat per a produir i distribuir serveis lingüístics als 10 milions de consumidors catalanoparlants del món.

Andorra pot aportar a l’IEC un portal directe al món.

Finalment l’IEC s’ha de constituir no només en una institució reconeguda i prestigiosa per a la societat dels països catalans, sino que ha de ser una eina de prestigi per a la cultura que ens és comuna i ha de ressaltar i projectar internacionalment aquelles personalitats del nostre àmbit lingüístic, que per la seva obra i tasca fan aportacions a la cultura universal i són mereixedors de la nostra admiració i reconeixement. Ha de descobrir i ressaltar els fars de la nostra cultura que ens han de guiar i són referents interns però també descobrir i projectar els que són mereixedors del reconeixement internacional i ens aportin prestigi per la nostra cultura que la faci suficientment atractiva també pels joves i nous ciutadans dels nostres territoris.



Antoni Pol i Solé

dimarts, 12 de juny del 2007

L'Institut d'Estudis Catalans (1907-2007). [arti-130]

Els cent anys de l’Institut d’Estudis Catalans és una commemoració que cal tenir present. Per això la Societat Andorrana de Ciències la recorda enguany com a efemèrides destacada en el seu cicle anual de conferències.
Una magnifica exposició, tant pel seu contingut com pel seu disseny, es pot visitar fins al 17 de juny al Santuari de Nostra Senyora de Meritxell, al claustre dels miralls, i ens presenta els cent anys de trajectòria de l’Institut d’Estudis Catalans, portant per títol “Un segle de cultura i ciència als països catalans”.

La col.laboració de l’IEC, la SAC, el Ministeri del Portaveu, Cultura i Ensenyament Superior i el Comú de Canillo ho han fet possible.

Un disseny actual, de qualitat, per un contingut no només històric sino d’una gran transcendència pel futur.

Com diu Salvador Giner, el seu president, “l’IEC és l’acadèmia de les ciències i les humanitats de les terres de parla catalana…que aplega en el seu si els estudiosos de llengua catalana de tots els àmbits del saber”.
I com diu Juli Minoves, ministre de cultura, cal “reconèixer l’aportació i la tasca realitzada per aquesta institució en la recerca i la promoció de la llengua catalana… ha esdevingut una institució clau i essencial..”

I finalment com diu Enric Casadevall, cònsol de Canillo, els andorrans ens sumem “ ..al reconeixement de l’Institut d’Estudis Catalans per aquests cent anys de presència en la realitat que s’expressa en català i a tot el món…aquest far del català i de la cultura en català, és necessari avui més que mai…”

Cal retre homenatge a aquesta institució, que és de tots els que ens expressem en català, ni que sigui parcialment, primer per la seva trajectòria durant aquests cent anys enriquint-nos amb el llegat de coneixements que ens ha tramés o posat a l’abast, i després, pel seu desig de permanència i renovació amb un esperit obert al món i a la cultura com a més preuada herència de la humanitat.

Andorra també som convidats a participar d’aquest renovat projecte de l’Institut d’Estudis Catalans que ha de servir per, tot preservant la nostra identitat, poder ser més presents al món i fer-ho amb aportacions pròpies que ens permetin ser també universals.

L'Institut d'Estudis Catalans i els seus fets o llegats (arti-132.doc)


L’acompliment de 100 anys d’història de l’Institut d’Estudis Catalans han estat prolífics en qualitat i en quantitat com ho mostra l’extraordinària exposició que tenim la sort de poder gaudir fins al 17 de juny al Santuari de Nostra Senyora de Meritxell gràcies a la col.laboració de l’IEC, la Societat Andorrana de Ciències, el Ministeri del Portaveu, Cultura i Ensenyament Superior i el Comú de Canillo.

Una estructura de 5 Seccions (Històrico-Arqueològica, de Ciències Biològiques, de Ciències i Tecnologia, Filològica, i de Filosofia i Ciències Socials) i de 26 Societats filials (Amics de l’Art Romànic A.C. de Ciències de l’Alimentació, A.C. de sociologia, I.C. d’Estudis Agraris, I.C. d’Història Natural, S.C. d’Economia, S.C. d’Estudis Clàssics, S.C. d’Estudis Hebraics, S.C. d’Estudis Històrics, S.C. d’Estudis Jurídics, S.C. d’Estudis Litúrgics, S.C. d’Estudis Numismàtics, S.C. d’Història de la Ciència i de la Tècnica, S.C. d’Ordenació del Territori, S.C. de Biologia, S.C. de Comunicació, S.C. de Filosofia, S.C. de Física, S.C. de Geografia, S.C. de Llengua i Literatura, S.C. de Matemàtiques, S.C. de Musicologia, S.C. de Pedagogia, S.C. de Química, S.C. de Tecnologia, S. d’Història de l’Educació dels Països de Llengua Catalana) li han permès d’editar més de 3.000 llibres (30 de promig per any) i consolidar-se com a l’editorial científica més important en llengua catalana.

És a l’origen de les institucions o serveis com la Biblioteca de Catalunya, el Museu Nacional d’Art de Catalunya, l’Institut Cartogràfic de Catalunya i el Servei Meteorològic de Catalunya.

Amb el seu contingent humà, els membres de les seccions i societats filials, entre vuit mil i nou mil, és un estímul permanent de la recerca en tots els àmbits.

La contribució de l’Institut en l’estudi i la conservació del patrimoni historicoartístic, cultural, científic, com l’estudi salvaguarda i normalització de la llengua catalana ha estat i és fonamental.

El seu potencial és el nostre i ens n’hem de sentir orgullosos i vinculats i considerar l’Institut d’Estudis Catalans com a una institució també pròpia.


Antoni Pol i Solé

dilluns, 11 de juny del 2007

L'Institut d'Estudis Catalans, els seus protagonistes i Andorra (arti-131.doc)

L’Institut d’Estudis Catalans està celebrant cent anys d’existència i ho recorda amb una excel.lent exposició que tenim la sort de poder gaudir al Santuari de Meritxell fins al 17 de juny, gràcies a la col.laboració entre l’IEC, la Societat Andorrana de Ciències, el Ministeri del Portaveu Cultura i Ensenyament Superior i el Comú de Canillo.
Les institucions, és cert, estan per sobre de les persones perquè la seva finalitat transcendeix aquestes ja que persegueixen un interés públic i general, el més ampli possible.
Però no és menys cert també que les persones fan les institucions.
Entre les persones que han estat o en són membres numeraris i corresponents, el nombre total dels quals no arriba als 500, i entre els 8 primers membres de l’IEC ens cal destacar la figura de Josep Puig i Cadafalch (6) arquitecte, per la seva relació amb Andorra, entre altres moments i estudis com l’arquitectura romànica a Catalunya 1909-1918, durant els anys 30-40 del segle XX deixant diverses obres com a arquitecte entre les quals cal mencionar el porxo d’entrada antic a l’església arxiprestal d’Andorra la Vella i l’últim pis del campanar.
Després, Pompeu Fabra (15) gramàtic i lexicògraf, que entre altres relacions amb el nostre país s’hi va expressament desplaçar per a poder fer el seu testament en català.
Ferran Valls i Taberner (28) jurista, el 1920 va redactar la seva obra sobre Privilegis i ordinacions de les valls pirinenques entre les quals la Vall d’Andorra.
Antoni Griera (31) filòleg, que el 1960 va publicar el seu Atlas lingüístic d’Andorra.
Ramon d’Abadal (41) filòleg i lingüista, el 1969 escriu sobre el Tristany català d’Andorra.
Joan Coromines (51) lingüista amb el seu Diccionari etimològic.
Jaume Vicens i Vives (55) historiador, el 1948 amb uns estudis sobre el Montseny i Andorra.
Lluís Solé i Sabarís (63), geòleg, amb els seus estudis i cartografia de 1944.
Pau Vila (67) geògraf amb els seus estudis de 1925 a 1930.
Josep Mª Font i Rius (74) historiador del dret amb els seus estudis de 1955 i 1956.
Ramon Folch (93) ecòleg, amb la direcció de l’estudi sobre el patrimoni natural d’Andorra del 1979.
Lluís Casassas (141) geògraf, el 1975, Joan Vilà i Valentí (142) geògraf per diversos entre 1997 i el 2005.
Joan Becat (171) geògraf per diversos treballs entre altres El Bosc Andorrà de 1979 i també Ramon Faus, Joan Triardú i Lluís Figa i Faura.
I entre els corresponents : Jean Auguste Brutails historiador, amb la Contume d’Andorre del 1904.
Pere Pujol i Tubau historiador, per diversos entre 1917 i 1925.
Pierre Vilar, historiador, pel seu treball de Catalunya dins l’Espanya moderna entre 1965 i 1968.
Philippe Wolff, historiador, pel seu estret lligam amb Andorra.
Marcel Durliat, historiador, pels seus estudis de l’escultura romànica de 1956.
Cebrià Baraut, historiador pels treballs de la monumenta andorrana, els quaderns d’estudis andorrans i el catàleg de la Vall d’Andorra des del 1965.
Altres membres de l’IEC han estat lligats de maneres molt diverses amb Andorra, Ramon Faus, Enric Casassas, Josep Laporte, Joan Triadú, Màrius Foz, Lluis Figa i Faura, Joandomènec Ros, Alfred Giner, Antoni Lloret, Salvador Giner..
L’andorrana, Lídia Rabassa, lingüista, forma part també de l’IEC com a membre corresponent des de fa poc.
A aquest potencial humà cal afegir-hi els més de 8.000 membres de les 26 societats filials que completen i vertebren l’Institut d’Estudis Catalans arreu dels països catalans.
Gràcies a tots ells per haver-nos permès conèixer i saber més i millor.

Antoni Pol i Solé

dimarts, 8 de maig del 2007

La fotografia al 2007. (sac-406.doc)

- Josep Anton AGUARELES
- Manel BARRERA
- Manolo BARROS
- Lluís CALSINA
- Argentí
- Joan BURGUÉS
- Josep CLAVEROL
- Isidre ESCORIHUELA
- Carles ESTEVE i dòna
- Tito GALINDO
- Sussanna HERRADOR
- Ivan
- Artur LARNER
- Ricard LOBO
- Eduardo Javier LOSILLA
- Bernat MANRESA
- Josep MUJAL
- Alexandra PALMA
- Jordi PANTEBRE
- Dorte PASSER
- Jorgen PASSER
- Miquel PLANELLA
- Jaume RIBA
- Santi ROURE
- Toni ROSSELL
- Pepo SÀNCHEZ
- Àlex TENA
- Lucinio TOME
- Fernando VELIZ
- Josep Mª UBACH
- Josep Anton VILADOT

dilluns, 15 de gener del 2007

L'urbanisme com a protector del patrimoni cultural (arti-128.doc)

TURISME, PAGESIA I ARQUITECTURA POPULAR (4/8/2006 TÀRREGA)
Amics de l’Arquitectura Popular

Bon dia, permeteu que us expressi, primerament i com el tema ho permet, el meu plaer de ser avui entre vosaltres i aquí a Tàrrega, ciutat en la que va créixer la meva padrina de la Figuerosa, Coloma Pont i Calderó i hi va estudiar el meu pare.

Passat, present i futur són línies, són fils que si en sabem trobar la seva traça ens poden ajudar molt en aquest trajecte terrenal on els humans, de manera conscient, hem estat convidats.

Si l’arquitectura popular i la pagesia vénen del passat, el turisme se’ns proposa com a futur, en aquestes jornades de reflexió presents, que en volen ser el nexe d’unió.

CADA RIU TÉ LA SEVA PRÒPIA FONT, aquesta dita Zulú de l’Àfrica del Sud expressa aquesta continuïtat entre passat, present i futur.

A Andorra, territori d’alta muntanya, amb les dificultats que això representa comparativament amb la plana, s’ha viscut i es viu la contradicció que suposa modernitzar-se, avançar cap al futur, desenvolupar-se i deixar enrere el passat. Però com els éssers vius, que tenim diferents etapes en la nostra vida i canvis físics radicals, això no és incompatible en continuar sent la mateixa persona en mantenir una pròpia identitat, sota aspectes diferents, i variables als que ens condueix l’evolució inevitable de la nostra matèria.

QUAN NO ES SAP CAP A ON ES VA, QUE ES SÀPIGA D’ON ES VE, és un dita Serere del Senegal.

L’Andorra d’avui, turística i en un procés de transformació urbana que ha de permetre que d’una societat rural es passi a una societat de serveis equiparable a la resta de comunitats que ens envolten i que s’han transformat prèviament a partir d’uns potencials més grans i unes transformacions produïdes abans, no pot perdre de vista les característiques que l’han guiat a través dels darrers mil anys i li han valgut la personalitat i independència de que avui gaudeix: la relació d’equilibri entre els seus territoris a nivell intern i entre el poble i els seus senyors avui coprínceps d’un costat i la voluntat de ser del poble andorrà, entre altres.

NO ES POT CONSTRUIR UNA CASA SENSE SEGUIR-NE UN TRAÇAT diu una dita Bulú del Senegal.

Com la construcció de la casa comuna europea en que es vol i cal obrir portes a tots els veïns per formar una nova realitat necessària per al futur de la pròpia existència, aquesta però ha de fonamentar-se sobre les tradicions de tots plegats fent una massa nova que guardarà de les velles realitats, colors, olors, gustos, formes, gestos ...

La vella Andorra entra en crisi al segle XIX i és el 1866 que inicia un camí de transició cap a la nova Andorra. Aquesta transició es va acabar el 1993 amb la constitució escrita aprovada pel poble andorrà.

La modernització i la globalització o mundialització ens porten a incorporar clixés i formes de l’exterior més avançat de manera contínua ... però tot té els seus cicles ... i arriba el moment en que el que ens ve de fora entra en crisi i ens adonem que no tot es bo o ens és convenient. Llavors és quan ens cal mirar endins.

EL QUE ESTIMEM VAL MÉS QUE EL QUE POSSEÏM ens recorda una dita Hutu de Ruanda.

Totes aquestes citacions de tribus africanes, en diuen indígenes, ens recordem que la saviesa popular no, per ser popular, deixa de ser sàvia.

I l’arquitectura popular no, per ser popular, deixa de ser arquitectura.

“L’inconvenient” de ser popular i per tant discreta i marginal respecte dels potents centres culturals, queda àmpliament compensat pel fet de la seva pervivència al llarg del temps i que ens arribi en unes condicions excepcionals de conservació i sigui com una joia, un petit tresor que la història ens ofereix.

L’arquitectura popular aporta especificitat, diferència i identitat territorial.

En un món cada vegada més competitiu, la identitat, i la contribució específica cultural territorial a la cultura universal, és un bé preciós i escàs.

La personalització d’un territori pot fer-se només a partir del seu futur, només amb el seu passat, o bé amb les dues variables si volem una personalitat completa i madura.

I avui la diferenciació és distintiu de qualitat.

Andorra, en aquesta perspectiva, fa bé de mirar al futur però també ha d’incorporar elements del passat que la distingeixen. La seva arquitectura popular: cases, coberts, bordes, orris, cabanes, murs, etc., esperar per a ser recuperada. Vegeu-ne les imatges adjuntes del camí del Lloset a Encamp o a la Vall d’Incles de Canillo.

Els plans d’urbanisme són una excel.lent oportunitat per a fer realitat aquest necessari equilibri entre passat i futur.

A Andorra portem 25 anys urbanísticament parlant de retard sobre ciutats similars de Catalunya en general o Tàrrega en particular i ens els cal recuperar.

El Pla d’Ordenació i Urbanisme de la Parròquia d’Encamp planteja la recuperació dels cinc nuclis tradicionals compensant l’edificabilitat que es pot fer al seu interior i traslladant-la a altres terrenys per preservar horts i edificis d’interès cultural o bé rebaixar o enderrocar plantes d’alguns edificis vora de monuments o dins d’aquests nuclis.

Els catàlegs de béns culturals comunals és una eina bàsica per a la conscienciació ciutadana de l’existència d’aquests béns. No obstant això no són suficients la catalogació i la protecció passiva i s’ha de passar a la protecció activa del patrimoni cultural permetent fer trasllat de l’edificabilitat existent o que es podria realitzar en condicions normals i també cal compensar (no necessàriament per via econòmica sinó urbanísticament) restriccions que calgui imposar per a la preservació d’edificis, terrenys o altres béns d’interès patrimonial per al conjunt de la societat i per tant ha de ser aquesta qui a més de reconèixer aquests valors i donar subvencions per al seu manteniment es faci càrrec de les càrregues que s’imposin als particulars titulars d’aquests béns o els hi donin vies alternatives de compensació per l’afectació dels seus legítims interessos econòmics, sense sofrir greuges comparatius respecte a la resta de ciutadans.

Els beneficis col.lectius d’aquesta recuperació patrimonial de l’arquitectura popular que comporta la consolidació de la identitat implica la necessitat d’emmarcar aquestes actuacions el més àmpliament possible a nivell territorial i institucional. Fent, si és possible, els encaixos regionals corresponents.

Per acabar, us proposo la lectura d’un poema de José Saramago, publicat per Edicions 62-Empúries i traduït per Josep Domènech, de títol Passat, Present, Futur.

PASSAT, PRESENT, FUTUR.

Vaig ser. Però el que vaig ser ja no em recorda:
mil capes de pols cobreixen, vels,
aquests quaranta rostres desiguals,
tan marcats pel temps i rompents.

Sóc. Però el que sóc és tan poca cosa:
granota fugida del bassal, que ha saltat,
i en el salt que ha fet, tant com podia,
l’aire d’un altre món l’ha rebentat.

Falta veure, si és que falta, el que seré:
un rostre recompost abans de la fi,
un rauc de batraci, ronc i tot,
una vida que corri així així.

Antoni Pol i Solé

dimecres, 13 de desembre del 2006

Andorra i el pirineu una relació nova de creixement i reequilibri (arti-127.doc)


Andorra és un país situat a la part est dels Pirineus i dins d’aquesta part es troba al centre. El massís dels Pirineus està encara en fase de desenvolupament, si ho comparem amb els Alps. A tot l’entorn d’Andorra, tant pel nord (França) com pel sud (Espanya) trobem unes zones amb molt poc dinamisme econòmic. Pel nord trobem el departament de l’Arieja, que sempre ha estat una de les zones més deprimides de França. Per la banda sud, l’alt Urgell, els Pallars també han estat zones molt desfavorides. Per contra els extrems dels pirineus són els dos corredors, accessos de comunicació, pels que han apostat tan França com Espanya, que rebran en els propers 50 anys importants inversions en infrastructures de comunicació. França aposta pel tren d’alta velocitat, per Perpinyà i pel port de Marsella i Espanya aposta pel tren d’alta velocitat cap a Madrid i el port marítim de València deixant de costat el corredor del mediterrani i el port i aeroport internacional de Barcelona en una segona línia.
A França l’única zona que trobem més desenvolupada és la ciutat de Tolosa, però és un model de ciutat i de creixement molt puntual. No es tracta d’un creixement que afavoreixi l’expansió urbana (com seria el cas d’algunes ciutats catalanes que expulsa uns oficis al voltant seu creant uns cinturons industrials). A França aquest no és el model i Tolosa encara que concentra la indústria aerospacial francesa i a la indústria auxiliar, no implica més territori. Un cas semblant a aquest el trobem a la Cerdanya, amb la ciutat de Puigcerdà que és capital de comarca, administrativa, que ha crescut amb el turisme però que no ha pogut traspassar aquest creixement a la resta del seu territori.
El model que exposaré i que crec millor per Andorra no va en aquest sentit, sinó que proposa un creixement concertat amb altres territoris per complementar-se.
Estem com m’he referit abans en una zona poc desenvolupada i alhora estem propers a ciutats com Barcelona, Tolosa o Marsella per les que representem avui un potencial ludico-turístic molt important, amb serveis que necessita tota una ciutadania urbana. Al voltant tenim uns 20 milions d’habitants si sumem els ciutadans des de Marsella a Alacant. Un corredor que és una de les zones més potents del sud d’Europa, amb una classe mitja gran consumidora d’oci i esbarjo. Però nosaltres hauríem també de ser capaços d’atraure a tota una altra galàxia: la del centre-europa, la que va des de Londres fins a Roma i que concentra a uns 100 milions d’habitants urbans. Amb el tren d’alta velocitat es podrien connectar ciutadans de Berlín, Roma, etc. a Andorra.
La zona del centre d’Europa es pot posar amb el tren d’alta velocitat molt a prop d’Andorra si aconseguim que Lleida, Perpinyà, Tolosa i Barcelona es trobin a només 1 hora i ½. Hem de saber fer les gestions necessàries a Europa per emmarcar-nos bé, i no només per que vinguin visitants d’aquestes regions sinó per que el dia en que el turisme perdi força i ja no sigui el nostre motor, haguem sigut capaços de lligar-nos bé a altres zones del Pirineu com el Pallars, l’Alt Urgell i l’Arieja i la Cerdanya i entre tots formar un conjunt amb les seves peculiaritats i les seves oportunitats.
Si treballem conjuntament i fem les gestions necessàries, podrem obrir-nos a tot aquest gran mercat europeu. Crec que aquest camí seria l’idoni per solucionar una problemàtica que els darrers anys té el sector turístic del país com és la disminució de les pernoctacions i que provoca una crisi important en diversos sectors, motors del nostre país. D’una banda els nostres visitants actuals venen de la zona de Catalunya, País Valencià, Madrid, País Basc i Galícia i compten actualment amb una xarxa viària molt millorada la qual cosa els permet anar i tornar a Andorra de forma fàcil i ràpida i per l’altre tenim la competència d’altres destinacions turístiques que gràcies als vols de baix cost ofereixen a les classes mitges opcions de cap de setmana fins ara impensables.
Bé doncs una primera consideració de tot el fins ara exposat és que ens trobem dins d’una zona deprimida dels Pirineus que no comptarà en els propers anys amb inversions rellevants i que per sí sola té poques possibilitats de sortir-se’n. Però, si suma esforços amb els seus veïns, el potencial de tota aquesta regió pot doblar-se en recursos humans i econòmics com a mínim i quintuplicar-se en recursos territorials. Si aconseguim incorporar al territori un radi de 50-70 Km. al voltant d’Andorra amb ciutats petites com La Seu d’Urgell a ½ hora, connectar-nos des de la zona de Feda amb Puigcerdà i Martinet i la Cerdanya a través d’un túnel també en ½ hora i amb un altre túnel que des d’Aixovall fins la zona de Llavorsí, ens situaríem ven bé al centre de tota una zona que ens necessita i a la que necessitem, sense oblidar al sud de França, que té una riquesa cultural importantíssima. Disposem de potencials desaprofitats com la riquesa prehistòrica de Niaux i altres i la paleontològica de Coll de Nargó on hi ha restes de dinosaures. Andorra ha d’aconseguir liderar tota aquest territori, però tenim mancances importants. Abans el nostre país tenia diferents punts de sortida a l’exterior, i en tot el segle XX només hem tingut dues vies de connexió amb els nostres veïns i això és insuficient.
Liderar aquesta zona no és un problema de per sí, nosaltres tenim recursos econòmics i recursos humans suficients i la resta aporten sobre tot territori. Nosaltres no podem tenir indústria, per contra La Seu té un polígon industrial molt important i a la zona d’Organyà està planificat fer el polígon industrial més important dels Pirineus. Hi han serveis com l’aeroport, camps de golf, casinos, tractament de residus, etc. que es podrien compartir amb una gestió conjunta. Per assolir tot això és imprescindible comptar amb unes comunicacions adients.
Durant els segles XVII i XVIII les fargues catalanes als Pirineus funcionaven però a l’any 1850 van entrar en crisi per la pèrdua de competitivitat de les comunicacions de la muntanya respecte al transport marítim. Fins els anys 1930-1940 hi van haver contínues emigracions del país per no disposar de mitjans. L’any 1930 amb la concessió elèctrica a canvi de carreteres és quan realment comença la transformació del nostre país , gràcies a les comunicacions. Això és molt important que ho recordem, ja que sense aquestes infrastructures el país no hauria començat la modernització. No es fa una transformació de models sense les infrastructures corresponents.
En aquest sentit, Andorra té un agravant important ja que així com altres zones com la Cerdanya han comptat per al seu desenvolupament amb subvencions externes, el nostre país ni les ha tingut ni gaudirà de cap fons estructural per fer reconversions per l’actualització com s’ha donat en altres zones. Ho hem fet i ho hem de fer nosaltres sols. Tenim la sort de que hem pogut jugar amb una diferència geopolítica important, i que a part del turisme i del comerç, hem pogut tenir unes finances i altres elements econòmics que ens han permès fer aquesta transformació. Penseu que estem parlant d’un país d’alta muntanya i altres zones d’alta muntanya han fet aquesta transformació amb ajuts de la plana com és el cas dels Alps. Gràcies a la transformació de les seves ciutats del fons de les valls primer, com Ginebra, Laussana, que van permetre que països com Suïssa per exemple es posés al dia amb el turisme d’esquí. Però si veiem fotos dels Alps i Andorra als anys 50 algunes zones eren realment semblants. A part de l’alta muntanya Suïssa fins als anys 30 es patia gana i la vida era molt dura.
La transformació d’aquest indrets, es va poder fer gràcies al turisme i també al sector immobiliari, com també s’està fent a Andorra . Es critica al sector immobiliari però té el seu paper en el desenvolupament econòmic. En el cas d’ Andorra, per fer la seva transformació econòmica s’ha necessitat una acumulació de capital prèvia. Del 1886 fins al 1993 es va passar de la vella Andorra a la nova Andorra. És un període en el que el país va fer la seva transició cap a la modernització i l’acumulació de capital necessària per desprès haver pogut tirar endavant. Però el que abans era vàlid, ara ja no ho és. Hem de ser prudents. A Andorra ara no tot si val encara que hi ha gent que ho pensa. Els dirigents polítics, econòmics i empresarials del país han de tenir ara molt de compte ja que estem en un moment amb pocs recursos físics i per tant hem de saber aprofitar-los o incorporar-ne de nous. D’una banda hem de ser més eficients amb els recursos que tenim i per l’ altre hem de lligar-nos més i complementar-nos amb el territori veí. Quan us deia que Puigcerdà-La Seu han sigut models de ciutats que han crescut només elles i que no han pogut fer partícips del seu creixement al seu territori, això si que té la seva part d’encant per que no fa malbé el territori, però té un cantó dolent que és que la resta del territori segueix pobre i poc desenvolupat. També hem de tenir en compte que la transformació del rural a l’urbà, Andorra l’ha d’acabar de fer a la seva manera, sense copiar a altres ciutats. Si som capaços de fer-la serem com una Suïssa, on tenen cura de la pagesia, dels camps, on poden donar subvencions perquè hi ha una part urbana que té els recursos, ja que ha fet el procés i pot subvencionar. A Andorra és el mateix. Ara estem a la meitat d’aquest procés (en un moment de desconcert per que uns volen anar per una banda i altres per una altra). Necessitem algú que posi d’acord a tothom, i esperem que es vagi pel bon camí . Si ens posem tots d’acord avançarem més ràpid (i no hem d’oblidar que tenim retards encara importants respecte al nostre entorn més evolucionat) però és molt important que aquesta transformació la puguem acabar de fer, per que llavors sí hi hauran recursos per poder subvencionar per exemple a la pagesia o tenir polítiques mediambientals més acurades. Hi han dades que ens indiquen que estem pel bon camí, l’any passat per exemple, per primera vegada el 51% del PIB sortia del moviment intern del país. Això vol dir que estem modernitzant-nos, amb taca d’oli sí, i que hem de vigilar i saber conduir-nos millor. Jo confio que els plans d’urbanisme ajudaran a que sense parar a la construcció, direccionaran aquest sector cap el bon camí. Si part d’aquest creixement que ara tenim som capaços de desviar-lo cap a les zones de l’Arieja, l’Alt Urgell, les Cerdanyes i els Pallars amb polígons industrials, aeroports, tractaments de residus, casinos i altres. Si ens repartim aquestes infrastructures i els empresaris francesos, catalans i andorrans saben invertir bé i posicionar-se en tot aquest entorn la qualitat de vida dels ciutadans d’aquests territoris millorarà. No hem d’oblidar a la part francesa, que tot i que li costa més apropar-se a Andorra, també és necessària i l’hem de saber motivar.
Si els anys 50 van ser els de l’arrencada immobiliària, els anys 60 van ser els de creixement de la construcció, els 70 van esdevenir els de la incorporació de la qualitat en la construcció, els 80 els de la presa de consciència de l’espai públic, els anys 90 van ser els anys del disseny i els anys 2000 són els de l’urbanisme, els 2010 seran els de la sostenibilitat i esperem que els 2020 siguin els del reequilibri amb la natura.
Acabaria descrivint la nostra zona del pirineu vista avui des d’un satèl·lit, i el que es veu és un forat negre, no es veu llum. En canvi si sumem esforços no és que puguem duplicar és que triplicarem o multiplicarem per cinc. Podem arribar a aconseguir una zona d’interrelació de 300.000 habitants, tenint a dins un estat sobirà, aspecte que no podem oblidar.
Tenim doncs una carta molt important a jugar. Si som hàbils i ho sabem fer, tenim a l’abast pels propers 30-40 una oportunitat pel creixement i reequilibri pel nostre territori i pel nostre entorn.